Els cineastes Pep Martín i Xavi Campreciós gesten la primera mostra de documentals
organitzada a Barcelona sobre els cims i els abismes de l’arquitectura contemporània
Publicat a El Periódico el 3 de maig de 2021 | Foto: MAKING A MOUNTAIN. Meitat central de residus, meitat pista d’esquí, una altra bogeria feta realitat del danès Bjarke Ingels.
Recordeu aquest nom. BARQ. És el nom en quatre lletres del Festival Internacional de Cine d’Arquitectura de Barcelona, un dels més prometedors embarassos culturals d’aquesta ciutat (on tanta falta fa, per cert, que n’hi hagi més) i que està a punt de sortir de comptes. Naixerà (vaja, que se celebrarà) entre els dies 11 i 16 de maig i, vista la programació a concurs i també la que no competeix, promet satisfer amb escreix la passió amb què en aquesta ciutat, malgrat tot, es gaudeix encara de l’arquitectura. No és un festival d’arquitectura, avisen abans que res els pares de la criatura, Pep Martín i Xavi Campreciós. És, millor encara, un festival de cine amb l’arquitectura com a teló de fons, un plantejament tan generosament obert de mires que dona peu que alguns dels documentals presentats a concurs siguin provocadorament deliciosos.
Abans de relatar com neix el BARQ, just a més enmig de la Setmana de l’Arquitectura, vet aquí un primer exemple per obrir boca. És Inside Prora, una obra de la cineasta Nico Weber. Explica la història terriblement capicua de Prora, l’edifici més llarg del món, un complex turístic a les ribes del Bàltic que Adolf Hitler va manar construir abans de la Segona Guerra Mundial perquè tot bon alemany tingués dret a la seva ració de sol i platja. És una obra de més de quatre quilòmetres de longitud, concebuda per allotjar uns 20.000 fidels obrers nacionalsocialistes. La guerra en va impedir la inauguració, prevista per a 1936. Es va reciclar en base militar, primer, i durant el règim de l’RDA va ser camp d’internament de dissidents. Després va arribar l’abandonament, però part del Prora ha renascut com un complex de luxosos hotels i apartaments turístics, com si Hitler, al cap i a la fi, tingués raó.
Els orígens del certamen
Des de l’arquitectura es poden edificar relats cinematogràfics fascinants. Una mica, aquest és en realitat l’origen del BARQ. Martín i Campreciós van rodar el 2018 un documental sobre el pavelló Mies van der Rohe de Barcelona, sobre el seu origen amb motiu de l’Expo de 1929 i, sobretot, sobre la seva resurrecció que contra tota lògica natura, però per fortuna, va emprendre Oriol Bohigas als anys 80. Aquell treball, Mies on scene, ha circulat i captivat des d’aleshores al voltant del món amb escala a 13 festivals.
Va ser per això, entre tant fer i desfer maletes, que Martín i Campreciós van adonar-se com d’insòlit és que, en una ciutat tan aferrada al seu gòtic de talla i enganxa, al seu modernisme, a la seva primavera racionalista, als seus
bojos anys 90, que es fitxaven arquitectes com el Barça contractava davanters, en una ciutat, en resum, que en cada convocatòria de l’Open House supera totes les previsions de públic, no hi havia cap festival sobre aquesta matèria.
Això és el BARQ, una cosa que ja era inexcusable. Per al projecte, Martín i Campreciós han comptat amb el recolzament del Col·legi d’Arquitectes, de la Fundació Mies van der Rohe i d’Arquin Fad, però també de dos recipients culturals
que ja triguen a premiar les institucions públiques, els Cinemes Girona i Filmin.
El Dalí dels arquitectes
A més d’aquest recolzament, BARQ ha nascut amb algú fonamental a la sala de màquines, Núria Campreciós, que com els cercadors d’or amb les seves safates ha sigut la responsable de trobar les palletes entre els gairebé 200 documentals que s’hi han presentat. Al final, a concurs hi van vuit llargmetratges i 11 curts, i, per a la sessió de comiat, un tresor de 24 quirats, Making a Mountain, tan formidable que demana a crits un punt i a part.
El documental gira entorn del Dalí dels arquitectes, Bjarke Ingels. Si el de Figueres era capaç de portar a una tela els seus somiejos més surrealistes, aquest danès de 47 anys converteix els seus en edificis. A Making a Mountain, el protagonista és CopenHill, és a dir, què va fer Ingels quan li van encarregar un edifici per a una central de tractament de residus a Copenhaguen. Va acceptar el repte, però va convertir la coberta en una monumental estació d’esquí.
Ingels va ser estudiant d’Erasmus a Barcelona i alumne d’Enric Miralles. Això va ser el 1996, en l’equador d’una dècada en què la ciutat aspirava a ser el melic arquitectònic del món. Pot ser que no hagi passat prou temps per analitzar amb precisió cromàtica les llums i ombres d’aquell període, però el contrast d’aquest llavors amb l’actual ara és una altra matèria d’estudi.
Les entrades per al BARQ ja estan a la venda. Filmin és una altra opció, ja que la pandèmia encara limita l’aforament a les sales de cine.
Aquí, mentrestant, l’interessant és remarcar la feliç idea que és el naixement del BARQ, que no pretén ser un projecte cultural asèptic i neutral, sinó que, a la seva manera, és militant. El mateix primer cartell oficial és una declaració d’intencions. Són quatre butaques de cine col·locades als peus de les tres colossals torres de l’antiga central tèrmica de Sant Adrià. En una d’aquestes s’asseu, com a públic, l’arquitecta establerta a Barcelona Tomoko Sakamoto. Triar aquest escenari mai pot ser casual. Que amb aquests tres enormes fal·lus de formigó encara no se sàpiga què fer només pot ser qualificat com un preocupant cas d’anafrodísia arquitectònica.
De Bucarest a Brasília
El BARQ va precisament d’això, de com l’arquitectura és important perquè predetermina les maneres de viure. El director Radu Ciorniciuc concursa amb Acasa, my home, la història de la família Enache, que viu al seu món rural al costat del riu als afores de Bucarest fins que les autoritats decideixen que allò ha de ser un parc nacional i els obliguen a patir la ingrata vida urbana. A machine to live in és, en boca dels qui l’han previsionat, el més semblant al fet que David Lynch prengués com a subjecte d’una de les seves històries la ciutat de Brasília, un disbarat urbanístic del segle XX.
També mereix la pena donar un cop d’ull a Richard Leplastrier, batejat com el Cocodril Dundee de l’arquitectura, un professional d’aquest gremi admirat a Austràlia i gairebé desconegut a l’hemisferi nord. Ryüe Nishizawa, japonès i, aquest sí, menys ermità, és el protagonista d’una mena de road movie a bord d’un antic Alfa Romeo pels carrers de Tòquio, on parla sense embuts. Hi ha molt més, per descomptat. En qualsevol cas, el que s’ha dit al principi d’aquesta crònica. Recordeu aquest nom. BARQ.