En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
Era l’any 1973. Tot just acabada la carrera d’Arquitectura, ens vam presentar, juntament amb dos companys més, a un concurs d’avantprojectes per a la nova seu de la Diputació d’Osca.
Aleshores era poc freqüent participar en concursos i encara menys que ho fessin arquitectes catalans.
Contra tot pronòstic vam guanyar el primer premi. I encara més sorprenent fou que Piñón-Viaplana van quedar en segon lloc i Rafael Moneo, en tercer. El president d’aquell jurat era Oriol Bohigas.
Aquell reconeixement increïble em va fer pujar tan desmesuradament l’autoestima – l’audàcia de la ignorància- que vaig renunciar a treballar a la immobiliària familiar per fundar un despatx d’arquitectura, cosa que va comportar-me anys de penúries.
Gràcies també al concurs vaig començar a fer classe a l’Escola d’Arquitectura de la mà de l’Esteve Bonell. Vaig aprendre moltíssim aquells primers anys a la “Càtedra Vermella”, que és com l’anomenaven aleshores.
Mort el dictador, el 1977, l’Oriol Bohigas va poder recuperar la càtedra de Projectes – s’havia negat en el seu moment a firmar els “principios del Movimiento” en vida de Franco- i en prendre possessió del càrrec va voler formar un nou equip, en el que m’hi va mantenir. Era el professor més jove. Aquells anys s’inicia una de les èpoques més extraordinàries de la meva vida professional i docent al seu costat.
Uns anys després, les circumstàncies varen coincidir de nou i vam tenir el privilegi de dur a terme el projecte de la Diputació d’Osca, ja amb Artigues-Sanabria; Ramon Artigues també feia de professor a la Càtedra i a partir de 1980 ens vàrem associar.
Avui, prop de 50 anys després, penso sovint en la Diputació d’Osca i en aquesta història que va fer possible l’Oriol Bohigas. Sempre li he estat agraït. L’Oriol, sense saber-ho, va portar la meva vida cap a un camí inesperat. Un camí que no canviaria per res del món.
Barcelona 1 de desembre de 2021
Ramón Sanabria
