Era un individu molt atractiu, disfressat com una més d’aquelles ‘boutades’ que tant li agradaven
Publicat a La Vanguardia el 5 de desembre de 2021
S’ha mort, se’ns ha mort, Oriol Bohigas, “el pare de la nova Barcelona”, com l’anomenava Llàtzer Moix dimecres en aquest diari; “l’últim noucentista”, com l’anomenava Carles Cols a El Periódico. Les fotos a La Vanguardia, El País, l’Ara… em fan tornar a l’Oriol Bohigas, a l’Oriol que jo vaig conèixer a començaments dels seixanta, quan començava a escriure als diaris. Un Oriol “presumit, amb els seus mitjons de colors”, “amic de la gresca i que l’endemà anava a treballar”, com el descriu Blanca Cia a El País. Presumit, l’Oriol? Pot ser. Per mi era un individu enormement atractiu, disfressat com una més d’aquelles boutades que tant li agradaven i que clavava a tort i a dret. Més d’una vegada m’havia preguntat on coi es vestia aquest home. A Santa Eulalia, a Furest, a Bel, al Dique Flotante…? No, l’Oriol no tenia res a veure amb els seus companys arquitectes Alfonso Milà o Federico Correa. No li vaig preguntar mai on es vestia. Però recordo un parell de sabates angleses –unes Church’s?– que hi havia a la botiga Renoma, a la que llavors era Tuset Street. Volia comprar-me-les, però, ai, em faltaven uns centenars de pessetes. Un parell de dies després, vaig veure com l’Oriol se les feia netejar a la terrassa del Sandor: les hi havia regalat la seva dona, Isabel Arnau.
La mort de l’Oriol m’ha omplert de tristesa. Últimament, era tan sols un cos enfonsat en una cadira de rodes, que Beth Galí em col·locava a la dreta o l’esquerra, a l’homenatge a Xavier Rubert de Ventós a l’Ateneu o a la presentació, al Palau Robert, del llibre de Toni Vall, Bocaccio, on passava tot. A l’homenatge a en Xavier em va somriure; a la presentació del llibre d’en Toni no va obrir els ulls. Jo me’l mirava i recordava aquell Oriol que, per mi, tenia alguna cosa de circense, de trapezista o de domador de lleons, capaç de ballar un pasdoble com el príncep de Salina en persona –a la pel·li de Visconti solia ballar el vals amb Claudia Cardinale. La meva primera terrassa en aquest diari la vaig dedicar a ell. La vaig titular “Esperant Chomsky”. L’Oriol acabava de ser nomenat president de l’Ateneu barceloní i en una entrevista havia manifestat el seu desig de convidar Chomsky per fer una conferència al casalot del carrer Canuda. D’això ja fa –com passa el temps– disset anys. Per cert, Chomsky no va venir mai a fer la conferència.
Amb l’Oriol hi havia una diferència de 13 anys, ell era del 25 i jo del 38. Però gairebé no es notava. Per a ell, jo era un pont amb el meu pare i els seus amics: em preguntava per alguns d’ells –Ramon de Capmany, Quim Borralleres, els Duran Reynals– que jo havia conegut de criatura. A tots dos ens agradaven els tocinillos de Can Llibre i Serra i les encasades del Forn de Sant Jaume, i podíem passar una tarda parlant dels encants de la rossa del famós junc Rubia, una de les dones més guapes d’aquella Barcelona. Un any, per Nadal, l’Oriol em va regalar un petit missal que va dir “haver trobat abandonat” un diumenge a la Casita Blanca, un missal amb estampetes i un dècim de la loteria (em va tocar).
Solíem coincidir al Bocaccio. Una nit li vaig presentar a un amic francès, crític de cinema, col·laborador dels Cahiers du Cinéma, i vam estar parlant de cinema fins que, pels volts de les tres, ens en vam anar a casa d’un conegut de l’Oriol a prendre l’última copa. El conegut no vivia gaire lluny del Bocaccio: al carrer Muntaner davant la plaça Adrià. Amb el segon whisky, l’Oriol va agafar el telèfon, va marcar un número, va pronunciar quatre paraules i va penjar. Cinc minuts més tard va sonar el timbre de la porta, l’Oriol va anar a obrir i va aparèixer anant de bracet amb la Rosa Regàs en persona, la veïna del pis de dalt, on vivia amb el seu marit i els seus fills. En aquell temps la Rosa era l’amiga de l’Oriol. El crític cinematogràfic no li treia l’ull de sobre. “Quelle beauté!”, quina bellesa, deia el francès. Llavors jo li vaig dir que la Rosa era filla de Mariona Pagès, una dona que al París de finals dels trenta feia parar bojos diversos personatges entre els quals Henri Jeanson, el que es va inventar la cèlebre frase que pronuncia Arletty a Hotel du Nord, la pel·li de Marcel Carné: “Atmosphère, atmosphère… Non, mais est-ce que j’ai une gueule d’atmosphère?”. I el francès no se’n sabia avenir, mentre repetia, “Quelle beauté! Quelle beauté!”. I l’Oriol reia, reia… Descansa en pau, vell amic.
