El Clínic serà el gran monument del segle XXI per dos motius, com a homenatge a la comunitat sanitària que ho van donar tot durant la pandèmia, i per l’audàcia de traslladar-lo a una perifèria més afluent que la del Besós
Publicat a The New Barcelona Post el 21 de novembre de 2024
La Universitat Internacional Menéndez Pelayo ha reunit diversos responsables de tres grans projectes estratègics metropolitans, per iniciativa d’Oriol Nel·lo. Les jornades han tingut lloc a la sala Mirador del CCCB, que té uns finestrals just darrere dels ponents, des d’on es veuen els terrats desendreçats de Ciutat Vella. Això va molt bé sempre per recordar que Barcelona no és Nova York; convivim amb un desordre urbà que té un encant molt especial, realment és una ciutat vella.
De tots els projectes de futur comentats, el més consolidat és el del Parc de l’Alba a Cerdanyola. És una operació urbana de gran ambició, perquè regenera un àmbit degradat per antigues activitats industrials (bòviles) i sòls degradats per l’activitat urbana. És un sector amb una àmplia superfície de titularitat pública, justificada per la designació del sector com a Centre Direccional pel Pla General Metropolità del 1976: fa més de 40 anys que es va dibuixar, i s’està executant ara. Sempre dic que la construcció de les grans avingudes del Parc de l’Alba apareixerà a les fotos en blanc i negre dels nostres tatara-nets. La comunitat de la Universitat Autònoma que visqui als pisos assequibles del Parc de l’Alba o els científics del Sincrotró seran, en pocs anys, veïns de Cerdanyola amb un nivell de serveis i equipaments científics excepcionals.
L’alcaldessa de Sant Adrià i Carme Ribas van fer una defensa sòlida de l’oportunitat (i el deute històric) que suposa l’àmbit de les Tres Xemeneies. Els finals de les ciutats acumulen sempre els mals endreços, i les herències de les infraestructures i les males connexions amb Badalona i els carrers del Poblenou desincentiven l’ús normal de la platja. Mentalment, les tres xemeneies son molt més lluny de Barcelona i de Sant Adrià del que mostren els plànols. Sort de la icona que representen la nau de turbines i les xemeneies, elements completament fora d’escala. És la seva brutalitat monumental el que permetrà, si algun dia les administracions finalment urbanitzen el sector, atreure passejants que es fixin en la fita visual que són els tres tubs icònics. Els monuments han estat històricament el recurs dels urbanistes per projectar visuals i conduir la gent d’un lloc a l’altre. Aquí, no cal invertir en res massa icònic, perquè les tres xemeneies ja existeixen en la imatge de la ciutat que tots tenim del Besòs, i es veuen des de les Rondes. El projecte per a un nou barri especialitzat en tecnologia i sector audiovisual és ambiciós i s’han tramitat tots els plans urbanístics oportuns; ara només cal urbanitzar i reparcel·lar, per tal que els nous residents i un nou pol d’activitat innovadora aporti els llocs de treball esperats.
Finalment, va ser el torn del nou campus de l’Hospital Clínic. El Clínic serà el gran monument del segle XXI per dos motius. En primer lloc, com a homenatge a la comunitat sanitària, metges i infermeres, que ho van donar tot durant la pandèmia. En segon lloc, per l’audàcia de traslladar-lo a una perifèria més afluent que la del Besós (potser no tant la part de l’Hospitalet, però sí la d’Esplugues), creant un nou buit al centre de l’Eixample. L’Eix Salut Diagonal té l’ambició de desenvolupar el triangle virtuós de l’assistència, la recerca i la docència. Seran gairebé 300.000 metres quadrats de sostre que caldrà ordenar al voltant de l’avinguda Diagonal. La titularitat del sòl del futur Clínic és de la Universitat de Barcelona, i això no es pot obviar. Es va comentar diverses vegades, al llarg de les jornades, que la gran carència que tenen els patrimonis universitaris catalans és que no han sabut construir un parc d’habitatge temporal per a estudiants i professors, essent incapaços d’atreure el talent que no es pot permetre estudiar i pagar alhora un pis de 1.000 euros. Però la ubicació escollida és adequada, perquè és gran, és una peça d’equipaments d’un sol propietari públic, i té el compromís de totes les formacions polítiques per a invertir-hi els diners que calguin.
Després de les jornades, que em van carregar les piles, ja només queda desitjar que el CCCB s’animi a divulgar aquestes reflexions, i d’altres que sorgiran de tanta gent implicada, en una exposició perquè la ciutadania ho conegui.
