Tenir una casa per viure-hi continua sent, avui, una tasca pendent de la nostra democràcia
Publicat a Línia el 4 de febrer de 2025 | Fotografia del segrest de l’autobús 47 l’any 1978. Foto: Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris
La passada entrega dels premis Gaudí del cinema va posar de manifest la sana rivalitat entre les dues pel·lícules catalanes favorites: El 47, que es va alçar amb 8 de les 18 nominacions a les quals optava, i Casa en flames, que en va aconseguir 3 de 14.
La primera, El 47, se situa a la Barcelona de finals dels anys 50-60 i narra el periple dels immigrants andalusos i extremenys que arribaven a aquesta terra a la recerca d’una feina i d’una llar amb la intenció d’establir-s’hi.
El districte que avui coneixem com a Nou Barris va ser el territori que va acollir la gran majoria de gent. Barris com la Trinitat, les Roquetes, la Guineueta o Torre Baró, on van succeir els fets que explica la pel·lícula; probablement el lloc més oblidat de la geografia barcelonina, a l’altra banda de la serra de Collserola i amb uns carrers amb forts pendents.
Tenir un sostre era el primer acte de supervivència de les persones que arribaven a Torre Baró. Les lleis franquistes donaven una treva als que aconseguien posar sostre a les seves cases autoconstruïdes. Veient avui desnonaments com el de la Casa Orsola i tants d’altres amb els quals lidia diàriament el Sindicat de Llogateres, sembla que no hàgim avançat gens. Tenir una casa per viure-hi continua sent, avui, una tasca pendent de la nostra democràcia. Serveix de ben poca cosa que aquest dret estigui escrit a la Constitució.
Tot i això, la pel·lícula ens mostra que, més enllà d’una llar i d’una feina, viure en comunitat requereix alguna cosa més.
Com deia el protagonista Manolo Vital, la lluita per la dignitat és la lluita per l’aigua, per la llum, pel correu i per la sanitat pública. Fer ciutat vol dir teixir relacions amb els altres territoris i dotar-se d’un sistema d’escoles públiques, d’espais urbans de qualitat i d’una cosa tan simple com una xarxa de transport públic.
L’escriptor francès Georges Perec, a la seva Temptativa d’esgotar un lloc parisenc, advertia que un carrer té activitat urbana senzillament si hi passa un autobús. El segrest del 47 l’any 1978, més enllà de l’anècdota, suposa un manifest urbà en tota regla: la constatació que la ciutat arriba allà on arriben els autobusos, el metro i tots els sistemes públics d’equipaments. Segrestar aquell autobús era tant com reivindicar la pertinença a la ciutat. Ser part de la comunitat. Sortir del gueto.
La cerimònia de lliurament dels Gaudí va premiar merescudament la interpretació d’Eduard Fernández, el nostre Paco Rabal català, en el paper de Manolo Vital. Una interpretació que va portar fins al faristol i on va reivindicar ser conseqüents amb els sentiments d’empatia que havia aixecat el llargmetratge. “No s’hi val –deia Fernández– amb commoure’s veient la pel·lícula i després posar el lloguer d’una propietat al preu més alt possible per guanyar més diners. Cal posar-lo a un preu assequible”.
Això és tant com dir que la ciutat la fem entre tots, i que si volem una societat més justa, hem de començar per ser justos nosaltres mateixos amb les regles que imposem a la comunitat on vivim.
Però potser el protagonista més inesperat del lliurament dels premis va ser un dels guardonats de la pel·lícula rival, Casa en flames, una comèdia dramàtica que no tenia res a veure amb el rerefons de lluita social que narrava El 47.
Eduard Sola, guionista de Casa en flames, va aprofitar el discurs d’agraïment pel premi per reivindicar el seu origen orgullosament xarnego.
“Si jo, net d’un avi analfabet, he pogut arribar a ser guionista –deia Sola–, és gràcies a les polítiques de progrés, a les escoles públiques, als esplais, als casals i a les places on he crescut. Continuem acollint els que venen de fora amb els braços oberts i veurem com, d’aquí a poc temps, escriuran grans històries catalanes”.
Semblava que parlava el mateix Manolo Vital.
