Publicat el dissabte 28 de juny del 2014 a LA VANGUARDIA
Ja no es fan edificis com el de CaixaForum de Saragossa.
Ja no s’encarreguen a Espanya peces amb tanta voluntat afirmativa i amb un component escultòric tan manifest. Ja no abunden els clients disposats a concedir plena llibertat a l’arquitecte -en aquest cas una arquitecta, la barcelonina Carme Pinós- i a permetre-li controlar la construcció de principi a final, des de la seva concepció fins a l’elecció del color de les cadires… El CaixaForum de Saragossa és l’única seu d’aquesta entitat totalment de nova planta. A Barcelona CaixaForum se situa a la rehabilitada fàbrica Casaramona, de Puig i Cadafalch. A Madrid, en una central elèctrica transformada per Herzog & De Meuron. A Sevilla, Vázquez Consuegra treballa ara per acomodar-la als baixos de la torre Cajasol. A Pinós, al contrari, La Caixa li va proposar de partir de zero. I la seva resposta es va materialitzar en un edifici que sembla un Oteiza suspès en l’aire, o un arbre amb copa angulosa o, de nit, un firmament o una llum blava.
Aquesta formalització, encara que capritxosa, té els seus motius. CaixaForum havia de ser un dels set edificis previstos en terrenys de la vella estació de Portillo per limitar un nou parc. Per la seva posició a la parcel·la, havia Carme Pinós Arquitecta: Av. Clavé. Saragossa Ubicació: de fer de pòrtic. I és per això que Pinós va decidir suspendre’l, elevar les dues grans sales d’exposicions que conté, de 400 i 800 metres quadrats, i convertir així la seva obra en una gran porta per al parc. Això la va dur a dissenyar una peculiar estructura: dues enormes peces de formigó sobre les quals se situa una jàssera metàl·lica de la qual penja tot l’edifici. I, després, a maclar les dues grans sales, que va col·locar l’una a sobre de l’altra, però sobre diferent eix, buscant la generació de vistes creuades i el contacte entre les dites sales i la ciutat. Per després completar aquest CaixaForum amb un gran auditori subterrani.
És bo conèixer les raons que determinen que un edifici sigui com és, en especial quan resulta tan singular. Sens dubte, poden discutir-se la seva gosadia formal i els criteris i prioritats que el van determinar. Pot agradar més o menys el resultat final, la contundència amb què s’imposa en la trama urbana. Però també és fàcil apreciar el potencial de l’entorn. O el dinamisme del seu vestíbul inundat de llum i sustentat per feixos de pilars no verticals. O la fluïdesa amb què se’ns condueix cap a l’auditori. O les seves escales, una d’interior de planta triangular; una altra d’exterior amb vocació objectual. O les sales d’exposició que, a estones, sembla que fiquin la ciutat al seu interior. O el restaurant travessat per la ja esmentada jàssera que expressa tot el vigor estructural d’aquesta obra.
En temps en què es prioritzen sovint les propostes necessàries, imprescindibles, aquest CaixaForum pot semblar a algunes persones una obra excessiva. Però, com a peça arquitectònica, constitueix una fita major en la trajectòria de Carme Pinós.
