‘Hàbitat urbà’, la sèrie quinzenal de converses creuades entre experts de Balears i de Catalunya sobre l’arquitectura que vivim, continua a l’ARA Balears
Publicat el dissabte 15 de novembre de 2014 en el ARA BALEARS
Amb el títol de ‘Microintervencions que ens canvien la vida’ conversen els arquitectes Toni Gironès i Margalida Simó.
Estimada Margalida,
Si et sembla, podem començar aquest diàleg comentant què entenem de manera genèrica per microintervenció en el context de l’hàbitat urbà. Per mi, la característica fonamental és que el concepte micro no es refereix a l’espai (petit o gran), sinó al pressupost i/o als recursos emprats per optimitzar i millorar la qualitat de vida de l’espai públic. Que basant-se en unes necessitats plantejades i partint d’una observació molt atenta del context en què es desenvolupa la intervenció, es poden posar en valor processos i condicions d’habitabilitat ja existents i afavorir amb molt pocs mitjans l’experiència de la societat urbana en relació al medi.
Ja fa uns quants anys que em fa la sensació que molts dels espais públics de pobles i ciutats quasi sempre van de la mà d’una exageració de gestos formals purament compositius, allunyats de les necessitats reals de les persones, habitualment associats a metàfores banals molt properes a abstraccions figuratives i, en conseqüència, materialitzats amb pressupostos més elevats del que és estrictament necessari.
Et proposo parlar de com petites intervencions poden activar aquells valors essencials vinculats als quatre elements naturals, que ens permeten gaudir de la vida a l’aire lliure en un clima mediterrani com el nostre.
EstimatToni,
Estic d’acord amb tu, qualsevol actuació de millora de l’hàbitat urbà-humà ha de ser fruit d’una atenta observació i tenir com a referència les persones que l’habiten. Hi afegiria, però, un altre punt a considerar, molts cops oblidat aquests darrers anys: l’ecologia i el medi ambient, que tan presents eren per als nostres avantpassats.
Sembrar un arbre, crear una ombra és un clar exemple de com una microintervenció pot canviar i millorar el nostre confort. Necessitam la natura com a valor indispensable per millorar la qualitat de vida de les persones que habiten la ciutat.
La recuperació de terrats com a captadors d’aigua i energia, com a espais lúdics, horts urbans, cobertes verdes… és molt desitjable. Tenim una climatologia i unes solucions constructives que ens permetrien fer-ho.
Iniciatives com les d’‘Esto no es un solar’, duita a terme a Saragossa com a resposta al problema dels solars abandonats dintre del nucli urbà, han tingut molt bona acollida entre els veïns. Amb baix pressupost, es dóna un ús públic temporal a solars buits i degradats (sempre amb el permís de la propietat). Es condicionen espais per a ús esportiu, lúdic, infantil, educatiu… gratuïts i de lliure accés.
Estimada Margalida,
En treure el tema dels solars abandonats o en desús, em fa recordar una pel·lícula per a mi molt reveladora, Miracolo a Milano (1951), de Vittorio da Sica, on es pot veure la màgia d’organitzar una petita ciutat informal des del no res, des de l’escassetat de recursos i amb condicionants restrictius, estimulant la imaginació i desenvolupant enginyosament la capacitat de pensament. Aquesta “informalitat” en l’esdevenir quotidià m’interessa força.
Em sembla que és possible una altra manera de projectar que amb el temps es vagi desintoxicant de les tècniques invasives d’intervenció que des de fa dos segles han imperat i que s’han accelerat irremeiablement fins al model actual.
Crec també que podem donar servei a les necessitats de la societat amb accions de pressupost baix, implicant-hi l’usuari com a part activa en la construcció i manteniment de l’espai públic, que és de tots, sobretot de qui l’utilitza quotidianament.
Igualment em sembla que s’hauria de projectar l’espai públic sense ordenar-lo ni ordenar-li formalment com i què ha de ser. La polivalència d’usos i la gestió del temps és fonamental en nous llocs que escapin de l’excessiu, restrictiu i costós disseny sense sentit. Nous llocs en els quals allò projectat hauria d’empatitzar amb les persones com a espais de relació i que necessàriament haurien de ser espais de llibertat a la ciutat.
Estimat Toni,
No hi ha cap dubte que per millorar la manera en què veim i vivim la ciutat és necessari fomentar la retroalimentació entre els professionals i els habitants. Els professionals hauríem de fer un important exercici de reconèixer la ciutat des de l’escala humana, assumir el compromís de generar solucions urbanes partint del cos humà. I els habitants de les diferents barriades haurien de desitjar colonitzar els seus espais pròxims adaptant-los a les seves inquietuds i necessitats.
Opín que les microintervencions amb una escala d’apropiació petita i anònima són idònies per fomentar la creació d’espais on culturalment creix i s’enforteix la identificació dels habitants amb l’espai obert i públic, després d’arribar al punt actual en què el planejament urbà s’ha convertit en una eina per justificar qualsevol creixement irracional de les nostres ciutats.
Crec que hauríem de fer una profunda mirada cap a la teoria de l’‘acupuntura urbana’ nascuda a Finlàndia. En el moment actual és necessari desenvolupar projectes delicadament, apuntant amb molta traça amb microintervencions puntuals que generen i irradien canvis més profunds. Cal aconseguir la guspira que inicia una acció i la consegüent propagació d’aquesta acció.
Per desgràcia tenim molts exemples de com grans projectes, amb mida i pressupost, esdevenen simples projectes a escala local, projectes irrellevants. I, per contra, hi ha exemples molt puntuals de com petites intervencions poden afectar una àmplia dimensió urbana, quan sorgeixen de l’adequada interpretació de tots els referents urbans.
Estimada Margalida,
Tal com apuntes en la relació ciutat/escala humana, voldria afegir que des de la nostra professió d’arquitectes cada cop estem més habituats a projectar processos on és fonamental abaixar la velocitat d’observació, registrar el tempo de certa quotidianitat localitzant els hàbits del lloc (habitar el lloc) i aprenent a llegir/mirar i projectar entorns que aconsegueixin metabolitzar les successives acceleracions de la revolució cientificotècnica.
La radiació solar, l’aigua i la topografia en convivència amb la llei de la gravetat; els canvis de pressió atmosfèrica i els corrents d’aire natural, la inèrcia tèrmica de la Terra i els microclimes de les diferents cobertures vegetals… a la ciutat hi ha moltes “arquitectures” per descobrir i que ja estan construïdes; només cal parar atenció i escoltar, mirar, aprendre i, si s’escau, interpretar: agrupacions d’arbres en una topografia adequada, d’ombres construïdes amb el millor dels materials… diferents elements que disposen l’espai, mesuren el temps, gestionen la temperatura i transmeten energia.
Ens podem plantejar a partir de microintervencions què pot oferir l’arquitectura en la recerca de noves formes de relació entre economia i societat, en noves formes d’intercanvi en un renovat sistema de valors d’entre els quals el temps com a valor de canvi és un dels més preuats. Temps que a partir de l’experiència quotidiana de les persones potenciï l’intercanvi i la vida en comú, entenent que el projecte de la ciutat i el territori se sustenta sobretot en el viure i no tant en el fet d’edificar.
Estimat Toni,
El cas del High Line Park de Nova York em sembla un bon exemple dels conceptes que han anat sorgint a les nostres converses anteriors. Quan les autoritats de Nova York ja havien arribat a la conclusió d’enderrocar l’antiga línia de tren elevada, per la qual feia anys que no se circulava i en un estat de degradació preocupant, l’any 1999 s’aconseguí un increïble espai urbà gràcies als esforços de l’associació Friends of High Line per protegir i renovar aquest indret (www.thehightline.org).
El disseny posà en valor la naturalesa que havia crescut espontàniament entre les vies els anys que havien estat abanadonades i féu que avui sigui una realitat que un lloc tan abandonat i inútil hagi estat recuperat com a zona verda per a la ciutat.
El parc reinterpreta la bellesa de la ruïna postindustrial i tradueix la biodiversitat arrelada en convertir-se en una successió de microclimes urbans específics del lloc, que inclouen espais assolellats, ombrívols, humits, secs, ventosos i protegits. El High Line Park és en essència una estructura verda que funciona com una coberta enjardinada dissenyada per aprofitar al màxim l’aigua de pluja, amb plantacions adaptades a les condicions extremes. És a dir, sentit comú.
Foto portada extreta de ARA BALEARS
