Raquel Lacuesta i Xavier González congreguen en un llibre prop d’un centenar d’edificis d’interès arquitectònic i artístic que han desaparegut de l’Eixample
Publicat el dimecres 11 de setembre de 2015 al diari EL PUNT AVUI per Maria Palau
Tot i els intents per salvarla, el 1967 res i ningú va poder impedir que les mà- quines excavadores de la constructora Núñez y Navarro entressin a la casa Trinxet i enderroquessin aquesta meravella del modernisme català. L’alcalde Josep Maria de Porcioles va autoritzar el disbarat sense escoltar els artistes, arquitectes i intel·lectuals de la ciutat que li imploraven que la conservés i que la convertís en la llar del Museu del Modernisme. La campanya va tocar la fibra sensible de molts ciutadans, però no va servir de res. I va servir de molt, alhora. De res perquè el xalet, de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, va desaparèixer i va ser substitu- ït per un vulgar bloc de pisos. Però de molt perquè va marcar un punt d’inflexió en la revaloració del llegat modernista.
Una imatge, del tot desconeguda, de la casa Trinxet, amb la seva façana blanca esquitxada de garlandes daurades, ocupa la portada del llibre El modernisme perdut. La Barcelona de l’Eixample (editorial Base), amb el qual els seus dos autors, Raquel Lacuesta i Xavier González, han rescatat la memòria d’un patrimoni massacrat durant bona part del segle XX. El que ha sobreviscut, avisen, “és només una petita mostra de la gran Barcelona modernista”.
La capital catalana és avui coneguda i reconeguda, aquí i arreu, per la seva arquitectura modernista. Els barcelonins se l’estimen i els turistes fan cues d’hores per entrar a la Pedrera o a alguna de les joies de la mansana de la Discòrdia. Però fins no fa tant els edificis d’aquesta estè- tica eren carn de canó per a l’especulació urbanística. Lacuesta i González han fet un inventari del modernisme destruït. O, el que ve a ser el mateix, transformat radicalment. Han desenterrat una profunda fossa comuna amb prop d’un centenar de construccions singulars que s’han evaporat dels carrers d’un districte, l’Eixample, que va ser el bressol d’aquest estil a finals del segle XIX i principi del XX. L’Eixample i el modernisme van néixer pràcticament junts.
El llibre, de gran format i edició acurada i elegant, els reivindica amb molta documentació i esplèndides fotografies, un material en bona part inèdit fruit d’un treball d’investigació que ha descartat la majoria de fonts bibliogrà- fiques per “poc fiables”.
Ara bé, com bé assenyalen els dos experts, “la identificació d’Eixample i modernisme és un tòpic imprecís. Ciutat Vella també havia estat esplendorosament modernista”. Lacuesta i González ja van dedicar una publicació a la ciutat antiga –el 2013, està exhaurida–, en la qual demostraven uns estralls encara més dramàtics. A diferència de l’Eixample, lògicament a Ciutat Vella no hi havia tantes parcel·les buides i es van alçar pocs edificis de nova planta. Van proliferar les reformes en immobles i, sobretot, les decoracions en comerços i establiments lúdics. El modernisme va passar de moda massa aviat, ja a la dècada del 1910, i els negocis, la gran majoria de naturalesa efímera, es van adaptar als nous gustos artístics per satisfer la seva clientela. “A Ciutat Vella, l’herència modernista es va diluir ràpidament”, exclamen els autors.
Aquesta era la tesi del seu treball de recerca anterior. I en part també ho és de l’actual. “A l’Eixample, no tot es va destruir durant les últimes dècades del franquisme. Més de la meitat de les obres que hem catalogat en el volum ja no existien en arribar a l’equador del segle XX”, subratllen. Com a Ciutat Vella, els locals comercials van ser les primeres víctimes de la irrupció de les noves tendències noucentistes i racionalistes. “Però això no vol dir de cap de les maneres que els artífexs del noucentisme, que efectivament abominaven del modernisme, hi anessin en contra. El repudiaven, però no el van atacar”, matisen.
“L’Eixample ha perdut la majoria de les seves botigues modernistes, si bé encara en queden. En canvi, de la vintena d’espais d’oci, lleure i esport que hi havia hagut, no se’n conserva ni un.” Els frontons, per exemple, amb el Condal i el Barcelonés com a peces paradigmàtiques, van caure de seguida perquè la societat es va decantar pel futbol.
En el seu estudi, Lacuesta i González tampoc passen per alt els danys que van causar els bombardejos feixistes dels anys 1937 i 1938 en edificis com el palauet del marquès de Soto Hermoso –un altre dels apetitosos xamfrans que, a principi dels setanta, va fulminar Núñez y Navarro– o la casa Lleó i Morera –curiosament, propietat de la immobiliària de Josep Lluís Núñez des del 2006; la va rehabilitar i ara fa un any la va obrir al públic… els temps són uns altres.
Dit això, però, evidentment que va ser a partir de finals dels anys cinquanta i sobretot al llarg dels seixanta quan es van comen- çar a destruir immobles amb més crueltat. Les noves lògiques del desenvolupisme, la falta de sensibilitat de les autoritats, la supèrbia d’empreses immobiliàries sense escrúpols, la decadència d’algunes de les grans famílies burgeses… tot plegat es va conxorxar perquè residències modernistes icòniques, tan ben situades, anessin a terra. I no cal ni dir el patrimoni industrial, fàbriques i magatzems que ocupaven immensos solars cobejats pels especuladors.
Aquest despietat extermini d’edificis va despertar consciències i les veus que clamaven per la seva preservació es van comen- çar a multiplicar. La casa Trinxet va quedar esborrada del mapa –poc després, va caure una altra preciosa mansió que tenia davant seu, la casa Aguado-Llatas, amb el sobrenom de la casa de les Conxes, una de les grans descobertes del llibre–, però es va erigir en un símbol i, poc després, una novacampanya, en aquest cas a més a més amb una forta pressió veïnal, sí que va poder frenar la demolició de la casa Golferichs. De nou Núñez y Navarro ja hi tenia posades les urpes.
Els moviments de defensa del patrimoni van aconseguir que el 1970 l’Ajuntament revisés el seu catàleg monumental, “del qual el llegat modernista estava exclòs”. La llista de béns protegits, ampliada, es va publicar el 1987. La democràcia havia deixat enrere les males pràctiques del règim franquista, però així i tot els atemptats contra el modernisme no s’havien aturat del tot. Per exemple, amb les remuntes. Però hi ha més. “Una ordenança específica per a l’Eixample ha afavorit, les últimes dècades, el façanisme, és a dir, el fenomen de buidar els edificis i mantenir només la façana. Un tipus d’actuació destructiva més discreta que els enderrocs, però que ha suposat la desaparició de magnífics interiors modernistes, i encara perdura”, lamenten Lacuesta i González, que tenen al cap fer un tercer volum per completar la col·lecció d’El modernisme perdut, dedicat als pobles agregats.
