La tasca posa a prova el talent dels estudiants per enfrontar-se a una situació real
Publicat el diumenge 15 de febrer de 2015 al diari EL PERIÓDICO
Un centenar d’alumnes de les escoles d’arquitectura de BCN posen a prova la seva habilitat per resoldre un problema urgent i munten en una setmana un espai habitable i reciclable Part de l’exercici era dormir-hi; ahir a la nit ho van fer
S’ha de ser com el senyor Llop, o sigui, que si a algú li truquen i li diuen que hi ha un cadàver al cotxe, que hi ha sang i cervells per tot arreu i que s’ha de netejar de seguida, quan aquest algú hi arriba ha de trigar 10 minuts en lloc de 30, i a l’entrar presentar-se d’aquesta manera: «Sóc el Llop. Soluciono problemes». Un és aquí per solucionar problemes, els van dir als seus alumnes els professors Amadeu Santacana i Coque Claret, quan en la primera classe del quadrimestre els van rebre amb el següent encàrrec: aixecar en menys d’una setmana un espai habitable en el qual poguessin passar la nit. «Som fans del Llop», diuen tots dos, i el fan servir com a exemple a classe: el paio que entén el problema -fons, forma, arestes- i l’arregla de manera immediata. Winston Wolf, el memorable Llop de Pulp fiction. Devots del seu poder de resolució.
Una setmana, doncs, és el temps que tenien els alumnes d’arquitectura per pensar i construir l’habitacle, des del dilluns que van rebre l’encàrrec fins ahir, que havien d’acabar-lo per passar-hi la nit. Agrupats a la Confederació de Tallers de Projectes, la tasca comprometia més d’un centenar d’estudiants de les escoles d’arquitectura de Barcelona, que havien de satisfer entre altres condicions aquestes dues: que a l’interior no s’hi passés fred (la consigna era cinc graus més que a l’exterior, almenys) i que tots els materials utilitzats fossin susceptibles de ser reutilitzats. «Dilluns no sabíem res d’això; vam arribar a classe i ens en vam assabentar llavors», deia un alumne. En termes arquitectònics, l’esperit Wolf seria una cosa així: «Té a veure amb el concepte d’emergència. Per això els vam donar una setmana de temps. L’emergència va al que és essencial i treballa només amb el que hi ha disponible», explicava Santacana.
Els cossos i la calor
L’execució de l’exercici va tenir lloc en un dels patis interiors del CCCB, on després de cinc dies de planificació, primer, consecució dels materials després, es va posar en marxa la construcció de l’edifici, una cosa a mig camí entre una cabanya i una haima, feta amb palets, lones, cartrons, plàstic i sobretot gútex, un aïllant tèrmic fabricat amb serradures. El més important era poder-hi passar la nit, i una exigència brillava més que les altres: la temperatura. «De sopar tindrem estofat de patata i costella, que preparo jo -deia Claret-, i això hauria de fer pujar la temperatura a l’interior. Farem mesuraments, en qualsevol cas». La perspectiva de més d’un centenar de joves tancats al mateix habitacle no únicament assegurava un augment automàtic dels graus per acumulació de calor corporal; també permetia al professor Claret teoritzar sobre maneres alternatives d’aconseguir els objectius. «Jo què sé què hi faran allà dins. Però recordem que un cos humà produeix en repòs 100 watts d’energia, i durant l’acte sexual, 300. He, he, he». Era nit de carnaval i ja estava previst que hi hagués cerveses a l’habitacle. I un parell de guitarres.
«L’exercici té diversos objectius, i un és que els alumnes s’enfrontin amb la realitat. Tenint en compte la problemàtica al voltant de l’habitatge que hi ha en aquest país, no és gens sobrer que una nit passin fred, així comprenen com són les coses per a molta gent. Ens hem guanyat a pols la imatge de l’arquitecte que viu al seu globus, que no surt de l’estudi, que es passa el temps dibuixant, però les coses ja no són com abans, els arquitectes ja no es poden quedar plegats de braços esperant que els arribi l’encàrrec de construir un xalet, això s’ha acabat». L’exercici, de fet, va tenir lloc en el marc de l’exposició Pis Pilot que aquest estiu acollirà el CCCB, centrada en l’habitatge. Qui sap. Potser allà també s’adonen que les coses s’han de fer seguint l’estil de Winston Wolf.
Foto de portada extreta de EL PERIÓDICO | Albert Bertran
