UN BAR AL BORN | RAFA DE CÁCERES
(Les espurnes de la memòria volen sense control…)
“Les obres tenen bars de barri amb carajillos i esmorzars de colles cridaneres on he escrit la major part dels meus poemes”. Joan Margarit. Llum de les obres. 1999
Sí, en Joan Margarit i el seu equip (*) realitzaren el projecte i la direcció de les obres de les estructures que permeteren la restauració del Mercat del Born i la delicada operació de descobrir el jaciment sense afectar la integritat de la seva arquitectura de ferro. Solidesa i precisió, com la seva poesia, desmenteixen les veus que qüestionaren la rigorosa i respectuosa intervenció de preservar les trobades arqueològiques.
Però tornant al bar. A les vuit esmorzar a “Casa Delfin”. La visita d’obra era a les nou, i compartiren aquesta hora, en la que acostumava a escriure en la seva llibreta, conversant davant d’uns croissants, en un ambient matiner no sempre silenciós. Foren cinc o sis esmorzars, que passat el temps – vint-i-dos anys – constitueixen un record que arrelà amb tendresa i violència.
En Joan, com la seva poesia, et feia de mirall. Per tant, no em va parlar dels seus poetes preferits. Ni Salvador Espriu, Maragall, Keats o Rilke. No, em va suggerir el primer esglaó del meu camí: Antonio Machado. Poeta que va viure en poesia, condició necessària per a l’ètica d’una vida ferma. La poesia, em deia, és una droga dura. No es perd per les branques. Descarnada, per arribar a apaivagar o amagar el dolor de la nostra realitat més profunda. La farfolla és temps perdut.
Foren dies, al voltant del 2001, durs per a en Joan, i nosaltres encara vivíem en l’esperança de construir la biblioteca a l’antic Mercat, malgrat que albiraven la necessitat d’adaptar-lo al jaciment que poc a poc anaven descobrint.
Per a Joan Margarit – i per a l’Antonio Machado republicà – la cultura era el valor mes preuat per els ciutadans, com diria anys desprès: La llibertat, és una llibreria.
Però més enllà d’aquesta coincidència, dues súpliques davant les pèrdues unien ambdós poetes.
“Mi corazón espera también, hacia la luz y hacia la vida, otro milagro de la primavera” ( “Del olmo viejo”. Campos de Castilla. 1912)
“D’aquest matí d’hivern , amable i tebi , per favor, no te’n vagis i queda’t submergida en aquest pati, com un naufragi, dins de la nostra vida.” (“Súplica”. Joana. 2002)
Al 2014, en un trajecte en tren a Perpinyà vaig coincidir al seient del costat amb el Joan i seva dona Mariona. Una nova espurna d’afecte, que va escurçar el temps del viatge a límits no desitjats. Ells continuaren cap a Paris. Va ser la darrera vegada que el vaig veure. Casualitat o no, jo anava a trobar-me amb Philippe Pous, arquitecte i amic, que havien fet plegats el Museu de l’Exili de la Jonquera. La seva família havien regentat un petit hotel al mateix port de Cotlliure. Hotel amb una història no aliena als republicans espanyols i catalans. A la tarda, visitaren el cementiri i la tomba de Antonio Machado. La làpida simple. La seva poesia a la gent planera; al valor de llibertat de la cultura a l’abast del poble, al dolor de les pèrdues i les absències, a l’estimació sense artificis. Com la poesia d’en Joan.
Anys després, en 2017, el historiador Josep Badia i Sentís, proposà suprimir del nomenclàtor de la ciutat de Sabadell, la petita plaça dedicada a Antonio Machado, argumentant, que : “…bajo la aureola republicana y progresista con que se ha revestido su figura hay una trayectoria españolista y anti catalanista”. L’alcaldia va aturar la proposta.
Enguany, pensant en aquestes notes, recordant aquella incidència, tement en la pervivència de senyals de piromania cultural, vaig tornar a visitar el Museu de l’Exili de la Jonquera, per tal de comprovar si Machado figurava en el record de l’exili republicà. I sí, aquí compartia el record conjunt de la fugida, més enllà de la procedència, d’acord amb un republicanisme inclusiu, universal i obert. Es clar que a l’exili, la pèrdua i el dolor conjunt, uniren voluntats i països.
Així doncs, les espurnes inflamades de casa Delfín continuaran el seu vol imparable…
(*)Equip amb Carles Buxadé i Ramón Ferrando.
