POBLE ESPANYOL DE MONTJUÏC II | 2021
De les múltiples dicotomies que constitueixen el Poble Espanyol de Montjuïc, una de les més passades per alt és precisament la que va donar origen a la seva existència: la mateixa idea de fer una mostra d’arquitectures hispàniques presentades sincrèticament. Tota arquitectura pública és, per acció o per omissió, un acte polític, i encara més si és el resultat d’un gran acte de propaganda com una exposició internacional. El Poble Espanyol no és una excepció, i convé detenir-se en la seva construcció com a mecanisme simbòlic.
En efecte, la pròpia idea està carregada d’intenció política. No és neutra, ni objectiva, perquè no mostra arquitectures o formes urbanes lligades a un clima o a una tradició constructiva, sinó que la matriu dins de la qual es presenta és feta de fronteres polítiques. El debat sobre les diferències culturals o socials existents a la Península Ibèrica, recolzat en la diversitat geogràfica i de substrats històrics, es lamina en favor de la pressuposada existència d’un “Poble Espanyol” capaç de resumir-ho tot.
Aquesta dicotomia es pot expressar en els termes de discussió política del moment, entre federalisme i unitarisme. El viatge optimista i descobridor dels quatre responsables del Poble Espanyol havia de servir no només per recollir informació de les espanyes, sinó per explicar-los Catalunya i la mateixa idea de l’Exposició Internacional i el Poble Espanyol. Molts dels 1600 pobles que van visitar eren remots, perquè anaven a la recerca d’un caràcter primigeni, preindustrial. Tenien previst fer-hi projeccions de diapositives i donar conferències allà on anessin.
La intenció que els animava era clara: una entesa era possible, al menys per part dels catalans. Com tantes vegades, Catalunya volia explicar-se a Espanya per ser compresa i acceptada. Havent-hi de conviure sisplau per força, per als que no veuen una Catalunya independent les alternatives eren, encara són, entesa entre iguals o assimilació. El Poble Espanyol encarna totes les contradiccions: és modern en la seva factura tècnica i regressiu en la seva dimensió estètica. És una acumulació de diverses arquitectures, i un sistema unificador que tot ho integra. Però és la seva caracterització com a mecanisme, en el sentit de dispositiu que desenvolupa el filòsof italià Giorgio Agamben, el que li dóna el seu valor i la seva dimensió simbòlica i contradictòria, més enllà de l’experiència física del seu recorregut.
Com qualsevol acció de propaganda institucional, cal comprendre el dispositiu del Poble Espanyol també en clau política. I aquesta comprensió pot tenir dues lectures. Per una banda, la que molt probablement tenien els seus impulsors, començant amb Puig i Cadafalch als inicis de la idea, cap el 1915, amb la Mancomunitat. Una lectura federal de l’Espanya diversa, en la que predomina la dimensió de coexistència harmonitzada d’elements dissímils. Aquest va ser, efectivament, el projecte arquitectònic i urbà dels quatre artífexs del Poble Espanyol, Reventós, Folguera, Nogués i Utrillo.
L’altra lectura, la que fa Primo de Rivera després del seu cop d’Estat el 1923 i la que acaba imposant, és la d’una Espanya en la que qualsevol vel·leïtat identitària que no s’adigui al patró unificador ha de ser cancel·lada. Per això fa enderrocar el 1928 les quatre columnes bastides a Montjuïc el 1919, que podien entendre’s com una afirmació catalanista. I també per això es va obligar a instàncies d’Alfons XIII, amb el Poble ja en construcció, a afegir-hi un barri andalús, el paradigma d’allò espanyol almenys des de la Carmen de Mérimée. Un paradigma que encara perviu i que al Poble Espanyol se sintetitza en l’audiovisual Fiesta is Spain’s Soul, un poti-poti que no fa més que confirmar aquells tòpics sobre Espanya cent anys després.
S’aplana qualsevol diferència, planxada sota el ferro roent del pintoresc espanyol, aquella dèria romàntica que buscava l’exotisme i l’allunyament cultural. El Poble Espanyol és la machine à signifier que, de manera molt tardana i anacrònica, com tantes coses en aquest país, vol visualitzar aquesta unitat tot forçant, com no pot ser d’altra manera, una síntesi de significats que acaba coagulant els tòpics sobre els que bastir una impossible unitat cultural.
Per poder efectuar aquesta síntesi cal abans despullar l’arquitectura i la ciutat de moltes coses. Cal desarrelar-les, convertir-les en mobles indiferents al seu context físic, paisatgístic, històric, social. Despullades de tot això, cal després entendre-les com intercanviables, és a dir, universalitzables precisament perquè no són més que carcasses buides, sense història ni significació pròpies. I encabat cal reassignar-les un sentit, reordenar les peces segons uns nous criteris, encaixar-les en una visió política determinada.
Franco va reconèixer aquesta significació imposada al conjunt físic del Poble Espanyol, i la va utilitzar en benefici propi i contra qualsevol dissidència. S’hi van fer abraonats mítings falangistes d’exaltació nacional-catòlica, braços en alt a la manera nazi. La Plaça Major del Poble era el lloc de Barcelona, de Catalunya, on Espanya s’hi representava de facto. Era el lloc natural on fer aquestes demostracions de masses nacionalistes, malgrat que no fos més que una escenografia. O precisament per això.
Al final, la possibilitat d’una Espanya comprensible a un sol cop d’ull només es dona al Poble Espanyol. És només en la seva essència de patchwork pintoresc, habitat al seu dia per personatges pintorescos, que és possible imaginar, a la primera meitat del segle vint, una Espanya. Alguns contrapunts dramàtics a aquesta il·lusió del Poble Espanyol, uns de tants que s’arribarien a produir al cap de pocs anys de la seva creació, són la tomba del poeta Antonio Machado a l’exili de Cotlliure, la mort de l’arquitecte Josep Torres-Clavé al front de batalla republicà, la misèria moral del Valle de los Caídos.
Avisa Agamben que “cal profanar els dispositius” i restituir a l’ús comú allò de què es van apropiar, allò que van segrestar, i que és urgent fer-ho. Profanar vol dir, en un cert sentit, tornar civil, civilitzar, literalment dessacralitzar. En el cas del Poble Espanyol de Montjuïc vol dir apropiar-se’n per les seves qualitats com a lloc habitable, connectar-lo als fluxos urbans de la quotidianitat, despullar-lo de cap significació. Que al capdavall s’entengui més com a poble que com a espanyol.
A vegades el nom fa la cosa, i aprofitant que l’avinguda d’accés al Poble homenatja Ferrer i Guàrdia, el pedagog de l’emancipació, potser es podria començar per profanar-lo ubicant-hi una Escola Moderna.
Enric Masssip-Bosch és Doctor Arquitecte, professor i fundador de EMBA (www.emba.cat)
Article publicat a El Temps de les Arts, gener 2021
Foto: La Plaça del Poble Espanyol, 1940s, en un acte d’exaltació franquista
