El món global incentiva l’obsessió per agradar als altres, es guanya en les classificacions però es perd autenticitat
Publicat el dissabte 10 de gener del 2015 a EL PAÍS
La successió d’eleccions d’aquest any convida a reflexionar sobre diferents escenaris de futur. A finals de maig, es triarà el nou govern de Barcelona en uns comicis que podrien estar marcats per les eleccions catalanes. Des d’ara, a més de les qüestions locals, el debat sobre Barcelona està centrat en el paper que la ciutat exerciria com a capital d’un futur Estat independent.
Però què significa avui, en ple segle XXI, ser una capital? Històricament, la capitalitat ha anat associada a la idea d’Estat, ja que una capital és la ciutat que alberga la representació política i l’organització administrativa. Però també hi ha capitals més simbòliques: són aquelles que tenen un paper preponderant en algun àmbit. Milà és capital del disseny; Berlín, de la creació emergent, i Barcelona, de l’arquitectura o la tecnologia mòbil. Es pot ser capital amb Estat i sense.
Amb Estat, les capitals guanyen poder polític i financer i infraestructures, però també porten el pes de l’oficialitat i, consegüentment, els riscos de l’immobilisme i la burocratització. Els Estats tenen avui menys poder, motiu pel qual les seves respectives capitals també han perdut capacitat d’influència que, no obstant això, han recuperat com a nodes de xarxes globals en acollir seus de grans multinacionals i concentrar aeroports i altres infraestructures de comunicació.
Amb Estat o sense, una capital és simultàniament la síntesi d’una idea i la irradiació d’una força cap a l’exterior. És la unió entre una singularitat i el diàleg amb la resta del món. El caràcter d’una ciutat ve assignat en gran part per un context històric i geogràfic que la fa única i irrepetible. Barcelona és una ciutat d’escala humana, amb una geografia privilegiada que, junt amb la seva història, li confereix la seva particular singularitat. La seva posició al Mediterrani i la proximitat amb Europa l’han convertit en una ciutat oberta, amb un dinamisme sorgit de l’esperit industrial però també de la seva obsessió per qüestionar-se. Barcelona, com la majoria de ciutats, ho té cada vegada més difícil per ser singular en l’actual entorn d’homogeneïtzació del paisatge urbà, proliferació de franquícies i descontrol de fenòmens globals com el turisme. No obstant això, les ciutats continuen sent lliures per posar límits i crear marcs d’acció que generin una determinada atmosfera, i per escollir amb quines altres ciutats volen dialogar.
Les capitals assumeixen un doble valor de representació i de reconeixement. La ciutat capital representa un territori que va més enllà dels seus límits urbans, se li pressuposa capacitat per integrar les sensibilitats del conjunt. Barcelona és avui una ciutat d’1,5 milions d’habitants, amb una irradiació sobre una àrea metropolitana de 5 en una Catalunya de 7,5. La relació entre Barcelona i Catalunya ha estat sempre tenyida de recels mutus, però la tensió entre ciutat i nació hauria de ser avui una dicotomia superada. Una bona ciutat respecta i reflecteix el seu territori, i un territori ben articulat se sent orgullós de la seva capital.
No obstant això, aquest paper de representació està limitat per l’autonomia de la ciutat i la impossibilitat de fixar els seus contorns. Una ciutat és per naturalesa inatrapable, de formes inacabades i límit difús, i és precisament en aquestes ambigüitats on es forgen els seus espais de llibertat. La ciutat pertany a tothom i no pertany a ningú, de manera que la seva capacitat de representació mai serà absoluta.
La condició de capital també depèn del reconeixement d’altres. Barcelona té un prestigi internacional immens que va començar el 1992 i l’ha posicionat a la llista de ciutats més valorades pel turisme i els congressos. La pregunta és de qui és el reconeixement que busca la ciutat i per què el vol. El món global incentiva l’obsessió per agradar als altres, es guanyen posicions en les classificacions però es perd vocació de servei i autenticitat. El problema de Barcelona és el reconeixement que ha d’obtenir de dins. Els barcelonins pateixen els efectes d’una crisi amb un impacte local enorme. No es tracta només de la desigualtat i de Nou Barris, sinó també de l’empobriment general de la classe mitjana, com aquests pares de l’Eixample, Gràcia o les Corts que no es poden permetre pagar als seus fills les escoles on ells van ser escolaritzats. El govern local, especialment amb comptes sanejats, té una posició privilegiada per esmorteir els efectes negatius de la globalització. Ser capital també és exercir aquest poder de transformar la realitat.
La pèrdua de qualitat de vida, la difuminació del seu caràcter i l’obsessió pel reconeixement internacional han generat una certa desafecció emocional dels barcelonins amb la seva ciutat. Reivindicar l’ambició de Barcelona a partir de la seva pròpia ànima i amb la complicitat de la societat civil és una condició indispensable per ser de debò una capital simbòlica i real.
