Si Catalunya vol incidir realment en el seu model turístic -en el seu model econòmic-, les decisions haurien de ser globals i s’haurien de prendre al Parlament
Publicat a El Món el 25 de juny de 2024
Benidorm tenia 2.700 habitants l’any 1950, i una economia precària que se centrava en la pesca, en clar retrocés en aquell moment. Actualment Benidorm té 72.000 habitants empadronats i una població de fet que es mou entre les 200.000 i les 300.000 persones, amb pics arriben al mig milió en els mesos de juliol i agost. Aquest poblet de la Marina Baixa s’ha convertit en un dels centres d’atracció turística més importants d’Europa i ostenta rècords tan significatius com ser la ciutat amb més gratacels per habitant del món i la segona per metre quadrat, després de Manhattan, o comptar amb l’hotel més alt de tot Europa.
El “miracle” benidormí va tenir un responsable directe. Va ser l’alcalde Pedro Zaragoza qui va definir el concepte de centre turístic massiu en què després es convertiria el poble i qui va aprovar el 1956 el primer Pla General d’Ordenació Urbana que ho va permetre i articular. Zaragoza va ser també procurador a Corts franquistes i president de la diputació d’Alacant. Quan en les darreres entrevistes li preguntaven si se’n penedia o n’estava orgullós, sempre responia, més content que un gínjol, que la seua havia estat una idea sensacional. La Marina Baixa era una de les comarques més pobres en la dècada dels 50 del País Valencià i avui viu exclusivament d’un turisme que l’ha capgirat i enriquit. Òbviament, a costa de convertir-ne la costa en una línia d’asfalt.
Aquests dies els mitjans de comunicació del Japó expressen, una vegada i una altra, l’estat d’alarma que viu el país per l’arribada prevista de 33 milions de turistes aquest 2024, vuit vegades més que l’any passat. Els responsables de les diferents administracions públiques han aprovat mesures dissuasòries per evitar que aquesta “allau” faça malbé santuaris ecològics i culturals com el mont Fuji o alguns barris de Kyoto. Malgrat els recels, el primer ministre japonès, Fumio Kishida, ha anunciat la intenció d’arribar a la xifra de 60 milions de turistes el 2030, una pretensió que ha disparat l’alarma entre autoritats locals, entitats ecologistes i defensores de les tradicions del país.
Segons les estadístiques oficials, el 2022 van arribar a Catalunya 18 milions de turistes, el 22’4 per cent més que l’any anterior. Durant els primers mesos de 2023 la xifra continua creixent. Si establim una comparació poc o molt arriscada, el Japó -que compta amb 125 milions d’habitants- hauria d’haver rebut l’any passat 281 milions de turistes.
L’impacte que representa el turisme en el total del PIB de Catalunya no és fàcilment quantificable. A part del sector hoteler i de la restauració, hi hauríem d’afegir la part significativa del percentatge del PIB corresponent a a les arribades turístiques de l’aeroport del Prat i la del port de Barcelona. I encara una altra aportació més difícilment quantificable en el sector dels serveis i del comerç. L’economia catalana -el mateix estat del benestar a Catalunya- depèn en bona part d’aquestes variables. D’un bon o un mal any turístic, tal com es va poder constatar en els anys de la pandèmia. Però és lògic contrarestar-hi l’impacte negatiu d’una allau que multiplica la del Japó, però que no s’equipara ni de lluny a les xifres de Benidorm.
Per desplegar mesures dissuasòries efectives -com ara pretén fer l’ajuntament de Barcelona quan anuncia la desaparició dels pisos turístics-, les decisions haurien d’afectar tot el país, en un dibuix de política global. Fins ara els grans anuncis que han fet les autoritats municipals de Barcelona -que han motivat, per exemple, la restricció en la concessió de llicències hoteleres- han estat més propagandístics que efectius. Si Barcelona suspèn les llicències d’hotel o elimina els apartaments turístics, però Badalona o Cornellà no ho fan, quin impacte real tindran aquestes decisions municipals? Proclamar i exigir un “turisme de qualitat” -i fer-ho des de posicions pretesament progressistes, quan els perjudicats serien les persones amb economies més humils- tampoc no sembla un gran exercici de coherència.
Bona part de les proclames que es fan en nom dels valors de l’esquerra contra el turisme semblen més crits de guerra efímers que no propostes sensates. Si Catalunya vol incidir realment en el seu model econòmic de futur, si vol situar el turisme en el lloc que els seus representants consideren que li hauria de correspondre, el model -aquest model de país- s’hauria de debatre al Parlament, i les conclusions haurien de ser assumides per majories sòlides que en garantiren l’estabilitat i la durabilitat.
