Quatre línies de treball de l’arquitectura catalana actual | Llàtzer Moix
Publicat a Política&Prosa num. 66, abril 2024
Urbanisme, paisatgisme i arquitectura. Sobre aquestes tres bases, Enric Batlle i Joan Roig han creat un despatx singular, per nombre d’empleats (160) i per la seva considerable facturació. Creuen que renaturalitzar l’espai públic és prioritari i, en posar en pràctica aquesta creença, des de l’àrea metropolitana de Barcelona fins a l’Aràbia Saudita, s’han convertit en un referent global de l’arquitectura verda. Són també arquitectes de capçalera del grup Inditex, la qual cosa els ha permès innovar a gran escala.
Com va néixer Batlle i Roig?
Joan Roig. Vam coincidir a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i, posteriorment, al despatx d’Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña.
Enric Batlle. A finals dels 70, jo ja volia fer jardins i parcs. Em vaig inscriure al concurs del parc de l’Escorxador. Li vaig proposar al Joan de treballar junts, també amb l’Olga Tarrrasó. Vam tenir un accèssit omplint tot el recinte de plantes. Va ser el nostre primer projecte.
Què els va atreure l’un de l’altre?
J.R. Suposo que ens va semblar que érem els més brillants de la nostra promoció.
Quan i per què van decidir emancipar-se de Torres/Martínez Lapeña?
E.B. Vam fer altres concursos, vam guanyar el del cementiri de Roques Blanques. Teníem 25 i 26 anys, però vam parlar amb l’Elías i ens vam acomiadar.
J.R. Fins aleshores, treballàvem tot el dia al seu despatx i, a partir de les 8 de la tarda, fèiem els nostres projectes a casa de l’Enric.
Tenien ja els interessos comuns que han caracteritzat la seva trajectòria?
J.R. Som complementaris. A mi m’agrada molt l’arquitectura i la construcció. L’Enric se sentia més inclinat cap a les obres de paisatge.
Hi ha hagut repartiment de papers?
J.R. Al despatx hi ha molts papers diferents, i l’objectiu és que siguem capaços d’interpretar-los tots.
Són ja el despatx més gran de Barcelona.
E.B. Segons l’últim rànquing d’Expansión, el despatx més gran d’Espanya és, per facturació, Idom; el segon, el del Ricardo Bofill, i el tercer, el nostre. Tenim 160 empleats i tres seus físiques: Barcelona, la Corunya i Madrid. Podríem afegir una seu a Riad, però la feina de l’Aràbia Saudita la fem des de Barcelona.
Com és aquesta feina a Aràbia?
E.B. Després de posar en marxa projectes ambiciosos per a ciutats de nova planta, com Masdar o Neom, els saudites han fet un exercici de realisme. Ara treballen per urbanitzar i reverdir el que ja existeix. Hem plantat dos carrers de Riad, d’entre cinc i sis quilòmetres. Urbanitzem els barris.
J.R. Hi tenim molta feina, allí, des de fa un lustre. I també treballem per a Al-Ula, una ciutat més patrimonial. Els nostres clients són administracions locals.
Quants projectes ha fet el seu estudi?
E.B. L’últim expedient obert és el número 1.161. He perdut el compte dels que hem fet, però són molts.
Quants projectes tenen en marxa?
J.R. Hi ha un centenar d’expedients oberts. Només a Aràbia, una desena.
E.B. Alguns projectes estan vius durant molts anys. Projectes tan antics com Roques Blanques o l’abocador del Garraf encara duren. Amb voluntat de resiliència, continues treballant. Vam pensar que el nostre primer encàrrec per a Inditex no tindria continuïtat. Però ja els hem fet diversos edificis enormes… Un encàrrec ben resolt et converteix en un proveïdor de confiança. Qualsevol projecte prové d’un d’anterior.
J.R. Sense voler comparar-nos amb Gaudí i Güell, també hem establert relacions de confiança. Alguns clients han continuat amb nosaltres perquè hem sabut respondre a totes les seves demandes. Durant els primers anys vam fer molts concursos: jardins, parcs, cementiris, habitatges, rehabilitació… La feina ens ha donat coneixement. Molts alcaldes confien en la nostra racionalitat i experiència.
Tenen tres grans àmbits d’interès: planejament urbà, paisatgisme i arquitectura. Diuen també que es tracta de fusionar ciutat i naturalesa. És un desig o una realitat?
E.B. Això dels tres àmbits identifica professions diferenciades. Però, des del principi, hem combinat diferents habilitats. Hem estat transversals. De fet, la transversalitat és un tret característic nostre. La transversalitat i, alhora, l’especialització. Si no tens cert grau d’especialització, malament. Si no tens transversalitat, malament també. Hem apostat per equilibrar la transversalitat amb els especialistes que coneguin en profunditat la seva matèria. Per això ens agrada parlar de tres branques de treball. Els projectes que preferim són els que comencen per una d’aquestes branques i salten a una altra. Això distingeix la nostra empresa. Hem de saber de tot.
Vostès passen per ser un despatx verd. Què vol dir, Enric, quan afirma que la naturalesa és sempre la resposta? No era l’arquitectura la que responia a la naturalesa?
E.B. Aquest és un segell nostre molt profund. Quan en els anys 80 l’Ajuntament de Sant Cugat ens va dir que volia eliminar un torrent, li vam respondre que el que havia de fer era recuperar-lo i convertir-lo en un monument natural.
J.R. Tot evoluciona. Oscar Wilde afirmava que, si la naturalesa hagués estat còmoda, l’arquitectura no hauria existit. Es pressuposava que l’arquitectura ens havia de protegir.
E.B. La meva frase té a veure amb el llibre de Jorge Wagensberg Si la natura és la resposta, quina era la pregunta? En molts casos, la naturalesa és la resposta. Però cal intervenir-hi amb els materials adequats.
J.R. La solució implica pensar com millorar el lloc mitjançant la naturalesa. Tornem a un dels primers concursos que vam guanyar, el cementiri de Roques Blanques. Altres concursants copiaven un projecte previ de Carlo Aymonino, llavors en voga. És a dir, el que era cultural prevalia sobre el que era natural. Un altre projecte proposava un edifici tipus Aldo Rossi. A nosaltres ens va semblar que unes terrasses agrícoles serien millors que una còpia tipològica.
E.B. Hem anat evolucionant. La naturalesa no ha estat sempre el mateix per a nosaltres. El nostre últim mur d’allí és de fusta, i promou un jardí de papallones. Els temps canvien.
J.R. La naturalesa sempre és la resposta perquè les respostes culturals a vegades són conjunturals, peribles.
Parlem d’urbanisme a Barcelona. L’última gran operació transformadora va ser l’olímpica. Quin va ser el seu èxit i el seu fracàs?
E.B. Acostumo a definir el model Barcelona amb dos elements: la reconciliació amb factors geogràfics primigenis, com la recuperació de la relació de Barcelona amb el mar; i, d’altra banda, a petita escala, la microcirurgia que va permetre millorar la qualitat de cada barri.
J.R. A vegades s’ha comès l’error de pensar que això s’aconseguia amb edificis icònics. Bilbao va ser-ne el model, amb el Guggenheim, però allí hi havia també un projecte treballat per renovar la ria. Amb un edifici no n’hi ha prou.
Parlem d’urbanisme, també de paisatgisme, a la Barcelona metropolitana.
E.B. La Barcelona metropolitana no és tal: és Barcelona. Fins que no s’accepti la dimensió metropolitana de Barcelona no progressarem. Es parla molt d’una governança metropolitana, però ningú no l’assumeix. Les dades del terme de Madrid són similars a les de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: uns 600 quilòmetres quadrats i 3,3 milions d’habitants. Sobre aquest espai mana a Madrid l’alcalde Almeida. Aquí manen 36 alcaldes, la qual cosa fa ingovernable la nostra metròpolis.
J.R. La divisió del poder crea desordre en matèria de transport públic, de recollida d’escombraries…
E.B. Un altre gran dèficit sembla que és el de l’espai públic. Però en el conjunt de l’àrea metropolitana, el 50 % és espai lliure. Collserola té 83 quilòmetres quadrats, quan Central Park, a Nova York, en té 3,5. Des de Barcelona, a vegades, es valoren els problemes metropolitans amb criteris de plaça Sant Jaume. Però la problemàtica metropolitana té una altra dimensió.
La renaturalització és un tema central en la seva obra.
J.R. El nostre objectiu és l’espai públic renaturalitzat.
E.B. I com entens la relació amb l’aigua, la consciència de la geografia, com et situes en relació amb la muntanya per respectar un petit riu preexistent… És una visió de conjunt. No té res a veure amb el greenwashing d’un jardí vertical. Pensem en un sistema verd en xarxa.
J.R. Busquem la lògica natural del lloc en el qual intervindrem… No neguem les places renaixentistes, però preferim barrejar elements. Abans ens deien tous, ara molts ens imiten.
Més enllà del verd renaturalitzador en una parcel·la urbana hi ha la gran escala. El cas de l’abocador de la Vall d’en Joan, al Garraf, és un treball de restauració natural, un abocador fet parc. És reproduïble?
J.R. Ho vam fer perquè fos reproduït. Quan Alejandro Aravena ens va convidar a la Biennal de Venècia per explicar aquest projecte així ho va entendre. E.B. Utilitzem un sistema agrícola conegut, i per tant reproduïble. Aquest tipus de projectes afronten dos problemes. Un de mediambiental, per exemple els gasos que emanen d’aquests abocadors. Normalment es demana solució a les enginyeries. Després cal recuperar el paisatge i es crida a un paisatgista. Nosaltres unim totes dues funcions. I n’afegim una tercera: a més de fer l’obra, la visibilitzem, la convertim en accés al parc natural i l’obrim al públic. Els arquitectes resolem problemes. Tenim capacitat per recuperar el lloc més degradat. Aquest ho era. O el de Santander, on recuperem un torrent claveguera. Es diu que el món s’acaba, però podem generar noves naturaleses.
Quines altres tipologies de recuperació natural cal imaginar?
E.B. Podríem connectar muntanyes amb torrents i platges, formant xarxes verdes. Ja hi ha diverses xarxes, la dels vianants, els cotxes o la verda, que millora el sistema mediambiental. El riu Llobregat estava contaminat, primer va caldre posar depuradores, després vam configurar un lloc per a l’oci a les seves ribes, noves estructures de verd metropolità.
«Des de Barcelona es valoren els problemes metropolitans amb criteris de plaça Sant Jaume, però aquesta problemàtica té una altra dimensió» (Enric Batlle).
J.R. Això ja ho va fer, al segle XIX, Olmsted a Boston, amb una xarxa verda que organitza la ciutat. A Barcelona es podria dibuixar una xarxa semblant, de Collserola al mar.
Un dels seus treballs recents són les vies ciclistes interurbanes.
E.B. S’han creat moltes barreres i cal donar solucions. En el límit de Barcelona i Esplugues hi ha un trèvol de carreteres pensat per a cotxes, que encegava altres vies. No es podia treure: vam fer cirurgia per passar un carril bici.
En el seu projecte per a l’antiga fàbrica Mercedes proposen una megailla contra la crisi climàtica.
E.B. Aquesta operació tracta de regenerar un antic recinte industrial i afegir mil habitatges al barri. Conservem estructures preexistents. Hi ha una obsessió per derrocar, que no compartim. Preferim regenerar el barri a partir del que ja existeix. Apostem per un concepte d’ecobarri, perquè la dimensió del projecte afavoreix la sostenibilitat. Volem que funcioni com un organisme viu, que produeixi la seva pròpia energia, reculli l’aigua de pluja i es construeixi amb criteris industrials, econòmics. L’escala importa.
«La jove generació catalana d’arquitectes és la millor des de la dels 80. Dona nova resposta al gran repte de la crisi climàtica» (Joan Roig).
J.R. Pots fer habitatges de deu en deu, de cent en cent, de mil en mil. Són operacions diferents. Amb les de deu, tenint en compte que a l’Àrea Metropolitana hi ha un dèficit de 200.000 habitatges, resols molt poca cosa. Les de cent en cent són les operacions de l’Incasol, que guanyen premis. Però les de mil són més raonables. Pots reciclar, barrejar usos, generar activitat econòmica, afegir equipaments… a més dels habitatges nous.
Què és el millor i el pitjor de la reforma de Consell de Cent?
J.R. El pitjor és que un Ajuntament regit per BComú hagi gentrificat fins a extrems exagerats un carrer de Barcelona, en el qual s’expulsa el comerç tradicional i se substitueix per bars i altres serveis.
E.B. A priori, ens sembla bé convertir els carrers en zona de vianants. Ja es va fer al Portal de l’Àngel, a Major de Sarrià. Abans parlàvem de superilles. Jo prefereixo parlar d’eixos verds. La superilla implica tancar un espai com de nou illes. A l’Eixample no té sentit, els fluxos tenen la seva lògica. Quan la superilla comporta tancar al cotxe un espai de la ciutat, i poc més, no funciona. A més, sembla que hi hagi una obsessió amb l’Eixample, que és una mínima part de Barcelona.
J.R. Hi ha altres parts de la ciutat que li donen caràcter. Per exemple, el carrer de Sants, que es tanca els caps de setmana, o Gran de Gràcia o altres carrers majors, que es tanquen per als vianants a temps parcial, sense costos.
E.B. L’obra de Consell de Cent respon a una obsessió. Salvador Rueda va tenir la idea de les superilles, però només la va aplicar a l’Eixample, no a Horta o a l’Hospitalet. Amb la trama quadriculada és més senzill. A més, per què fer una gran inversió a Consell de Cent, ja renovat el 1992, quan en alguns carrers encara hi ha cables penjant de les façanes? Si anem al detall, veurem que la qualitat d’execució a Consell de Cent és inferior a les obres dirigides per Rafael de Cáceres els 90 a Rambla de Catalunya. Més greu encara, a Consell de Cent brilla per la seva absència la nova cultura de l’aigua. És injustificable intervenir-hi i no implantar un sistema de drenatge sostenible, en el qual, mitjançant pendents lleugers, la pluja inunda primer els escocells i només quan estan regats va cap als embornals. I no hi ha carril bici…
J.R. …i la vegetació no està ben col·locada. S’han criticat obres prèvies com les d’Enric Granados o Sant Antoni, on ja hi va haver pujades de lloguers. Cal dissenyar sistemes, no operacions particulars.
Parlem d’arquitectura, la tercera pota, al costat de l’urbanisme i el paisatgisme, de la seva tasca. Com definirien la seva?
J.R. No hem seguit mai un estil. Potser hi ha unes constants en la nostra obra, però no les sabria definir. La consciència de la sostenibilitat ens ha fet evolucionar. Sempre hem treballat amb materials molt sòlids. Si podem evitar el vidre, millor, si no, posem una segona pell.
Són arquitectes de capçalera del grup Inditex, per al qual han construït centenars de milers de metres quadrats.
E.B. Va venir a través d’un client anterior. Tractem bé els clients, i això fa que els conservem. Vam fer per a Inditex l’obra de Tordera. I després unes altres a Cerdanyola o a Arteixo. De nou cal esmentar la idea de transversalitat i especialització. En les obres d’Inditex hi participaven, abans, enginyeries per a l’estructura, arquitectes per a la façana, etcètera, de forma disgregada, la qual cosa creava disfuncions.
J.R. Sabem adaptar-nos a la manera de treballar del client. I aportem solucions millors per a la gran superfície, ordenant la distribució en funció del programa, integrant totes les necessitats constructives, proposant solucions palafítiques per a l’aparcament en planta baixa, etc.
Molts col·legues els deuen envejar el client, Amancio Ortega. Com és?
E.B. Expert i exigent.
J.R. A Inditex són molt eficaços: en una reunió d’obra a Catalunya hi pot haver vint-i-cinc persones. A Arteixo, tres.
Joan, acaba de ser el comissari de l’exposició «Els nous realistes», en la qual retrata una nova generació d’arquitectes, amb preocupació mediambiental.
J.R. Aquesta jove generació catalana és la millor des de la dels 80. Dona nova resposta al gran repte de la crisi climàtica. Un edifici com el de l’ICTA-ICP, d’Harquitectes i Claudi Aguiló, és un exemple de resposta innovadora i creativa, començant per uns forjats en els quals s’integren els sistemes de climatització o per una redefinició de les diverses necessitats tèrmiques de l’edifici. Aquesta actitud construeix el futur.
El futur que vostès s’han construït no està gens malament. Com ho han fet?
E.B. És important retenir el talent que arriba a l’oficina. Paguem bé els empleats, els fem confiança, hem ampliat el nombre d’associats. Funcionem bé no per a nosaltres dos, sinó per a tot l’equip. Amb l’edat, si no la renoves, la firma pot entrar en declivi.
