El Col·legi d’Arquitectes se submergeix en els arxius d’aquest gran desconegut que va modelar el paisatge d’Espanya.
Publicat a El Periódico el 8 de novembre de 2018
Només han passat tres anys i mig de la mort de l’arquitecte, enginyer industrial i empresari Josep Maria Bosch Aymerich, temps insuficient perquè se li dediqui un carrer a la ciutat (a qualsevol difunt se li exigeix que acrediti cinc anys de cadàver perquè se li obrin les portes del nomenclàtor), però no és aventurat assegurar que mai se la concediran, ni tan sols per allà a la ingrata Zona Franca, i això que va ser gràcies a la seva tossuderia que la Seat es va instal·lar a Barcelona. ¡Que diferent hauria sigut la història d’aquesta ciutat si el 600 s’hagués fabricat a Bilbao!, com pretenia el director general de l’empresa aleshores, José Ortiz Echagüe. La qüestió és que, a falta d’un carrer, el COAC, la germandat arquitectònica de Barcelona, de la mà de Roger Subirà, acaba d’inaugurar un exposició sobre Bosch Aymerich més que recomanable, perquè mostra material inèdit i sorprenent d’aquest arquitecte malvolgut per Barcelona, que el 1961 va estar a un pas de redibuixar per sempre l’’skyline’ de la ciutat amb un gratacel en plena plaça de Catalunya, d’uns 140 metres d’alçària.
Va arrelar la Seat a Barcelona, fet que potser el faria mereixedor fins i tot d’un carrer, encara que fos a la Zona Franca, però en aquesta ciutat és malvolgut
La biografia de Bosch Aymerich és àmpliament coneguda pels qui en algun moment de la seva vida van posar atenció en ell (tots ells recorden que tenia un gall com a mascota i a ell tornarem després) i és una capsa de sorpreses per als qui desconeixien la seva trajectòria vital i professional, perquè al personatge no li agradava gaire exhibir-se en públic Va néixer el 1917 en una família rica, però, arruïnada, després d’una catàstrofe minera. Les milícies de la FAI van assassinar el seu pare, el seu germà i el seu oncle durant la guerra civil; bones credencials, sens dubte, per obtenir el favor del qual va gaudir després durant el franquisme, però la veritat és que no va buscar l’ombra de la dictadura. Va preferir plantar el seu propi arbre; crear la seva pròpia ombra. Va cursar dues carreres simultàniament, la d’enginyer industrial i, tot i que sospitosament ràpid, la d’arquitecte. En només un any va completar tres cursos. Els seus col·legues d’ofici sempre van arrufar el nas. Sempre hi ha hagut la sospita que el desamor mutu entre ell i Barcelona residia en el fons que la trama de Ricard III és una criaturada en comparació amb l’aquari de taurons que és el gremi dels arquitectes.
Va ser el primer espanyol a estudiar en el Massachusetts Institute of Technology (MIT) i això amb un peu alhora a les aules de Harvard, que es diu aviat. Es va americanitzar. Espanya anava en burro i ell, mentrestant, rebia classes magistrals de Le Corbusier, Alvar Aalto i Walter Gropius, profetes grans de l’arquitectura moderna. Val la pena detenir-se en alguns dels esbossos de l’exposició del COAC d’obres que anys més tard realitzaria a Espanya. Serveix com a exemple magnífic l’esbós de la seva proposta per al nou edifici de L’Aliança, d’una elegància digna de Mad Men, com de títols de crèdit d’una comèdia de Rock Hudson i Doris Day.
L’esbós de L’Aliança, un exemple de la influència estètica de la seva etapa als EUA /
Va tornar a Espanya i, tot i que sembli un excés dit així, la va modelar, segons es miri, per a malament. És seva la primera urbanització de la península, La Moraleja, a Madrid. Va ser la llavor de la urbanalització d’Espanya. Seus són alguns dels grans hotels que van desdibuixar els llocs més bonics de la costa mediterrània, sobretot a Màlaga, però també a Catalunya. Un d’aquests s’exhibeix al COAC i diu molt de Bosch Aymerich. Va visitar Begur i es va enamorar d’un penya-segat davant el mar. Allà on un altre veuria un paratge a preservar, ell va intuir un mirador formidable per a un hotel. Va fer un esbós i el va presentar a la família Andreu, ja ho saben, pastilles i Tibidabo. Hi havia un problema, li van dir. El terreny no era seu. Doncs comprin-lo, els hi va insinuar. I així va ser. El resultat no va tenir l’elegància de la Casa de la Cascada de Frank lloyd Wright, però, sens dubte, és un edifici que representa una època.
L’amic americà
Amb aquesta obra es va fer milionari. Va convertir unes terres de pastura per a vaques en la segona estació d’esquí d’Espanya, Masella, arquitectònicament un lloc a reivindicar. Va aixecar mitja dotzena d’edificis emblemàtics de la Castellana madrilenya, entre els quals, la piràmide invertida. Va ser l’arquitecte de les bases americanes de la península, material encara considerat secret, així que aquells plànols no es mostren al COAC, però, sí, com a compensació, algunes de les residències personals que va concebre per als comandaments militars d’alta graduació dels EUA.
El projecte de l’hotel Cap sa Sal, tal com el va presentar a la família Andreu /
Va treballar per a les grans fortunes del golf Pèrsic, però amb la mala fortuna que va establir la seva base d’operacions a l’Iran, de manera que la caiguda del xa i l’ascens de Khomeini van minvar de la nit al dia la seva fortuna, però es va refer en altres parcel·les del món. La seva xarxa d’empreses era capaç simultàniament de construir un aqüeducte, una de clínica o un xaletet a la serra per a un potentat, explica Subirà. Poques figures de l’arquitectura han sigut alhora enginyers i empresaris. Era un avantatge.
Tres versions va fer del seu hotel per a la plaça de Catalunya, cadascuna més alta que la prèvia, fins a assolir els 140 metres i 40 pisos.
És en vista d’aquesta trajectòria i que tenia bones connexions al Palau del Pardo que resulta inexplicable que les tres versions del seu gratacel de la plaça de Catalunya, l’última de 40 plantes, més o menys com un hotel Arts, topessin amb el mur de l’ajuntament, i més encara si es té en compte que va teixir primer un conjunt d’aliances per dur a terme aquella empresa que no era fàcil menystenir. Entre d’altres, va tenir el suport de Miguel Mateu, primer alcalde de la ciutat després de l’entrada de les tropes de Franco el 1939 i president de la Caixa de Pensions durant 32 anys.
Donarà una perniciosa ombra a la plaça, li va dir com a resposta. El seu projecte era simultani a altres temptatives de la ciutat de créixer cap al cel. El seu no va arrelar (ben vist, potser va ser un encert que així fora), però poc després veurien la llum la Torre Urquinaona i la Torre Colom, la qual cosa suggereix que queda alguna veritat oculta per treure a la llum.
L’expo del COAC és un primer tast de tota la seva obra, que inclou projectes que no van veure la llum, com ara l’extravagant ‘flotel’
L’exposició del COAC és una extraordinària oportunitat per descobrir el personatge. A l’escola dels arquitectes li han obert les portes dels arxius personals de Bosch Aymerich i de moment ha triat dels metres i metres d’arxivadors un primer tast de plànols i esbossos, entre els quals, un altre projecte mai executat, el flotel, un hotel flotant, sí, una idea tan extravagant com aquells maròdroms que als anys 20 es van projectar perquè els avions fessin escales al mig de l’Atlàntic, perquè creuar-lo semblava encara una quimera.
Els plànols de l’exposició són peces originals, així que per motius de conservació la mostra serà breu, fins al 7 de desembre. És poc. Però suficient per conèixer un personatge desconegut a Barcelona fora dels ambients econòmics i empresarials. Cap de les seves obres a la ciutat està catalogada com a bé cultural, al revés que a Madrid, on sí que va ser profeta. Per aquí, el que és més comú és quedar-se amb l’anècdota, amb el gall que tenia com a mascota. Es deia Mussolini. Sembla un nom rar, d’acord, però, encertat, si es té en compte que el dictador italià i la seva amant, Clara Petacci, van acabar els seus dies penjats com pollastres a la polleria.
