Avui dia, en un món que es considera principalment urbà i sota l’amenaça d’una emergència ambiental i climàtica que cada vegada planteja més reptes al bon funcionament de les ciutats, la necessitat d’adaptar-les a les noves circumstàncies es fa més peremptòria
Publicat a The New BCN Post el 20 de febrer de 2024
Solano County és un comtat californià de prop de 500.000 habitants situat entre San Francisco i Sacramento, tradicionalment miner i actualment amb bona part del territori dedicat als conreus i a la generació d’energia eòlica. En els últims temps, però, es venia corrent la veu que un grup inversor estava comprant moltes propietats a la zona, de vegades amb mètodes no gaire ortodoxos. No va ser fins a mitjans del mes passat que es va conèixer el nom d’aquest grup: California Forever, i que al seu darrera hi ha noms molt importants (i milionaris) de les indústries i les finances de Silicon Valley. L’objectiu d’aquest acaparament de terres? Construir una nova ciutat des de zero per a centenars de milers d’habitants, mantinguda amb energia 100% neta i gestionada amb les més avançades tecnologies. Un cop destapats els plans, i davant la polèmica desfermada, la corporació ha proposat fer un referèndum entre la població del comtat per obtenir el seu vist-i-plau a aquest projecte.
Fa uns mesos, en la presentació del nou pla estratègic d’Istanbul, la sociòloga i economista Saskia Sassen es preguntava –referint-se sobre tot al cas dels Estats Units— si no tindria més sentit demolir les ciutats existents i construir-les de bell nou aprofitant els coneixements acumulats sobre sostenibilitat i justícia social. El motiu és que moltes d’aquestes ciutats es van desenvolupar al llarg del segle XX seguint els criteris que va mostrar al món l’exposició Futurama l’any 1939 a Nova York, sota l’empara de la indústria automobilística. A Europa, que encarava el segle passat amb un teixit urbà més consolidat, la reconstrucció i renovació d’aquest teixit després de les dues guerres mundials va tenir també com a protagonista destacat els preceptes del Moviment Modern de Le Corbusier.
És evident que totes les ciutats han evolucionat i s’han anat adaptant al llarg del temps a les condicions ambientals i demogràfiques canviants (planificant el seu creixement), als vaivens polítics (amb la necessitat o no d’elements de defensa com les muralles, per exemple) i, sobre tot, als canvis tecnològics que han revolucionat des del seu sanejament fins a la seva connectivitat, passant per la forma com hi arriben els aliments o com es mouen les persones i les mercaderies en el seu interior.
Tots aquests canvis s’han anat superposant en les ciutats tal i com havien estat originalment planificades perquè, en general, les ciutats s’han desenvolupat a partir d’una proposta morfològica inicial determinada: des de la quadrícula d’Hipòdam de Milet i la seva extensió per la Mediterrània i més enllà gràcies als campaments romans fins a les New Towns britàniques basades en el concepte de ciutat-jardí i altres utopies urbanes de l’època.
La construcció de capitals d’estat des de zero ha estat també una pràctica habitual al llarg dels temps: Washington D.C., Canberra, Brasília o, més recentment, Astanà en són els exemples més significatius.
Avui dia, en un món que es considera principalment urbà i sota l’amenaça d’una emergència ambiental i climàtica que cada vegada planteja més reptes al bon funcionament de les ciutats, la necessitat d’adaptar-les a les noves circumstàncies es fa més peremptòria. És així com veiem que arreu es posen sobre la taula projectes de redensificació, d’increment de la superfície verda i blava enfront de la grisa i de regeneració d’espais urbans per fer-los climàticament més neutres, per no parlar dels volums d’inversió en rehabilitació energètica previstos amb els fons Next Generation EU.
Però també hi ha qui fia la solució als problemes que ens planteja el canvi de condicions de vida en el planeta a la creació de noves ciutats des de zero, responent al dilema de Saskia Sassen. De fet, moltes, més d’un centenar actualment: segons el premi Nobel d’Economia del 2018 Paul Romer, de la New York University, construirem més àrees urbanes en els propers 100 anys que les ja existents a la Terra. Heus aquí alguns dels projectes més ambiciosos que hi ha actualment sobre la taula al món:
Xiong’an (Xina)
Ciutat d’uns 2.000 km2 projectada el 2017 per descongestionar Pequín en la que ja s’hi ha invertit des de llavors 85.000 milions d’euros i s’hi han construït uns 4.000 edificis. El propòsit del president xinès Xi Jinping és aconseguir una combinació de tecnologia punta i respecte ecològic, alhora que esdevingui el motor econòmic de la capital.
Fujisawa (Japó)
Tot i que amb unes dimensions molt més modestes (uns 1.000 habitatges), aquest projecte conjunt del govern japonès i Panasonic engegat el 2011 també ha atret l’atenció del món de l’urbanisme. Els primers habitants hi van arribar el 2014 i des de llavors s’hi ha desplegat tot tipus de tecnologies per eliminar l’impacte ambiental alhora que s’han engegat processos participatius. No obstant això, el fet que els habitatges siguin unifamiliars, per exemple, genera clars interrogants sobre el projecte, un aspecte que Woven City, l’experiment urbà impulsat per Toyota també al país nipó, sembla haver millorat.
NEOM (Arabia Saudita)
Un projecte de ciutat futurista que s’espera que sigui una ciutat intel·ligent i sostenible impulsada per tecnologia d’avantguarda. Està ubicada a la costa nord-oest del Mar Roig i es planeja com una zona econòmica especial amb èmfasi en la innovació i la sostenibilitat. En la seva promoció s’afirma que es respectarà el 95% de l’entorn natural de la zona.
Eko Atlantic (Nigèria)
Una nova ciutat en desenvolupament a Lagos, que s’està construint en una zona de terra recuperada de l’oceà Atlàntic. Es planeja com una solució als problemes de congestió i amuntegament de l’antiga capital nigeriana, que ja supera els 15 milions d’habitants, així com per proporcionar espai per al desenvolupament comercial i residencial.
Masdar City (Emirats Àrabs Units)
Un dels projectes de nova ciutat sostenible més antics, ja que va ser anunciat el 2006 com una inversió d’uns 20.000 milions d’euros amb la intenció d’arribar als 50.000 habitants el 2015 (el 2023 eres uns 15.000, dels quals 5.000 residents permanents). Sota la direcció de l’estudi de l’arquitecte Norman Foster, s’ha dissenyat com una ciutat 100% lliure de carboni, amb un enfocament en la generació d’energia renovable, l’eficiència energètica i el transport sostenible.
Entre altres projectes que es poden catalogar com considerablement fallits destaca Forest City, a Malàisia, un complex de quatre illes artificials que actualment és considera més aviat una ciutat fantasma en haver completat només un 15% del seu desenvolupament en els seus 8 anys de vida. O la molt anunciada Quayside, al Canadà, el somni dels fundadors de Google de crear la primera ciutat intel·ligent del món (títol actualment disputadíssim) com una expansió de Toronto i que va durar entre 2018 i 2020. Això sí, com tants d’altres projectes de les grans tecnològiques, res no impedeix que ressorgeixi renovat i més decidit en qualsevol moment, i més quan ja s’hi portaven invertits més de 2.500 milions d’euros.
A Espanya, i més enllà de determinats projectes d’expansió de municipis que suposaven gairebé a la pràctica construir noves ciutats en l’època de l’exuberància immobiliària de principis de segle, amb casos com el de Seseña (Toledo) al capdavant, també se segueix, modestament, l’estela de les noves ciutats. Actualment, se sent a parlar del projecte Elysium City, que pretén condensar en 12 km2 d’un terme municipal extremeny el més nou en tecnologia i sostenibilitat urbana, una proposta que enfronta l’empresa promotora amb grups ecologistes sota la mirada indecisa de la Junta de Extremadura.
Sigui com sigui, sembla molt difícil que en tots aquests projectes, per molt que es multipliquin en els propers anys de la mà de magnats, grans empreses o governs més o menys autocràtics, hi trobem la clau per resoldre els grans reptes que tenen avui dia les ciutats. I molt menys en entorns com el nostre.
Al contrari. A Europa, i en particular a la regió metropolitana de Barcelona, gaudim d’uns teixits urbans de molta qualitat, malgrat l’amenaça que va suposar en el darrer terç del segle XX una expansió urbana allunyada de les característiques tradicionals de la ciutat mediterrània que, posteriorment, s’han anat admetent com els més adients i que podríem sintetitzar en la proposta tan en boga de la “ciutat dels 15 minuts”.
És per això que resulta molt important treure el màxim profit d’aquest teixit urbà preexistent, i per això cal prendre en consideració quatre premisses fonamentals:
- Cal entendre la nostra ciutat, en totes les decisions que es prenguin respecte al nostre futur urbà, com la gran regió metropolitana que és, com la ciutat real que cada cop més protagonitza les vides quotidianes de cinc milions de persones.
- Ens hem de dotar amb urgència dels instruments de planificació que proporcionin els criteris adients per a una ciutat del segle XXI, no només amb l’aprovació definitiva de l’instrument que ha de substituir al Pla General Metropolità del 1976 per als 36 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sinó fent la revisió d’altres plans (com el Pla Territorial Metropolità del 2010) per fer extensius aquests criteris a la resta de la metròpoli.
- S’ha d’activar el màxim grau de coordinació entre administracions, i d’aquestes amb altres actors econòmics i socials, per no deixar escapar ni un euro dels fons actualment disponibles per accelerar les transformacions necessàries (Next Generation EU i d’altres).
- S’ha de posar un èmfasi especial en aquells espais urbans que requereixen d’un major esforç de transformació física (barris envellits o degradats, urbanitzacions, etc.) i d’empenta econòmica i enfortiment del capital social i el sentit de comunitat, que solen coincidir amb els anteriors, però no sempre. El desplegament d’un nou i ambiciós pla de barris a l’empara de la llei recentment aprovada pel Parlament de Catalunya és imprescindible en aquest sentit.
El nostre futur urbà depèn, en definitiva, de saber repensar i transformar les ciutats que tenim més que no pas d’inventar-ne de noves, i molt menys si aquestes es troben directament supeditades a interessos particulars, enlloc de ser una construcció col·lectiva. Per això també hem de ser conscients que no n’hi ha prou amb les transformacions físiques o el fer-ho tot de nou si no canviem el qui i el com es prenen les decisions que ens han de portar cap a aquest futur.
Oriol Estela, Coordinador General del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
