Allò que posa a la Constitució sobre el dret a l’habitatge sembla inabastable després de tants anys de democràcia
Publicat a Línia el 22 novembre 2024 | Foto: Una persona acampa a Barcelona a prop de la Ronda Litoral. Fotografia de l’autor
Una tenda de càmping plantada a prop de la Ronda Litoral de Barcelona ens remet immediatament a un escenari de marginalitat. Amb tota probabilitat, la persona que la va plantar i que hi habita és algú sense sostre. Bé, almenys sense un sostre dur. Al costat, un carret de la compra que segurament conté totes les seves pertinences, a prop de les restes d’un matalàs d’escuma, trossejat amb les mans o amb alguna eina poc precisa per adaptar l’altra part a dins com a llit.
Tanmateix, qui de nosaltres no ha viscut així en alguna ocasió? Qui no ha anat de càmping i ha dormit en una tenda de campanya o en un iglú com aquest? O en una caravana… Qui no ha fet servir el sostre de lona com a estenedor provisional per eixugar una tovallola o qui no ha passat estupendes tardes de sobretaula amb amics assegut en una cadira plegable de tela com la de la fotografia? Associem aquests moments a les vacances, a la platja o a la muntanya, però no a la ciutat.
En una ciutat esperem veure construccions més sòlides com a habitatges, encara que, veient els carrers, déu-n’hi-do com els hem fet de sòlids, també. Tornant a la fotografia, comprovem que la tenda va ser plantada damunt de l’asfalt, tot i tenir al costat una superfície vegetal generosa, potser buscant un lloc més pla, sense humitat i sense bitxos que molestin. I així són les nostres ciutats, cada cop més artificials.
La veritat és que les ciutats cada vegada són més impermeables, i no em refereixo només a l’aigua. Cada cop més gent se’n veu expulsada. Els joves busquen altres ciutats més petites, a prop de les capitals de província, que són les que tenen els preus més alts, en una espiral sense fi que acaba engolint tot el territori. Allò que posa a la Constitució sobre el dret a l’habitatge sembla inabastable després de tants anys de democràcia. Campi qui pugui.
Curiosament, un dels arquitectes que més habitatges va construir a Barcelona durant el segle passat estava especialment il·lusionat en un projecte que tenia entre mans a finals dels anys 50 i principis dels 60. Diuen que Francesc Mitjans, mentre dissenyava el Camp Nou del F.C. Barcelona, treia temps d’on podia per treballar en un projecte molt menor: el càmping La Ballena Alegre. El lloc, situat a la pineda entre Gavà i Viladecans, no era un indret qualsevol. Ja als anys 30 va ser l’emplaçament escollit pel GATCPAC, el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, per situar-hi la Ciutat del Repòs i les Vacances. Un projecte que mai es va materialitzar, però que va establir les bases teòriques d’una arquitectura lleugera, al servei de les persones, que per fi podien gaudir de vacances pagades gràcies a les conquestes en matèria de drets socials. Fa un segle ningú tenia vacances.
No és estrany, doncs, que Mitjans tingués un especial interès en el projecte. La Ballena Alegre era una petita ciutat, amb algunes construccions com ara equipaments de recepció, supermercat o banys públics. Una configuració que qualsevol persona que hagi estat de càmping reconeixerà immediatament. També hi havia algunes casetes sòlides com a petits allotjaments, però el teixit residencial eren majoritàriament parcel·les buides a l’espera de tendes o caravanes. Una ciutat on bona part dels espais que habitualment integren un habitatge eren compartits, incloent-hi els banys i els safareigs. Al càmping La Ballena Alegre el va seguir El Toro Bravo, també de Mitjans, i molts altres càmpings d’autors desconeguts a la línia de costa entre Castelldefels i Barcelona i en altres llocs no només de Catalunya, sinó també d’altres parts d’Europa i del món. Una manera d’habitar el territori que, sens dubte, recollia els anhels de pau i concòrdia d’una societat que deixava enrere dues guerres mundials i abraçava el moviment hippie, amb les comunes i les acampades, com la del Festival de Woodstock l’estiu del 1969.
Veient les ciutats 50 anys després, podem constatar com hem arribat a complicar el fet de poder-hi viure. El valor cadastral del terreny i les construccions, l’IBI, l’accés a les hipoteques o un lloguer públic gairebé inexistent en comparació amb altres països europeus acaben expulsant-ne molta gent.
El recent anunci del president de la Generalitat, Salvador Illa, de la construcció de 50.000 habitatges durant els pròxims 6 anys fa que ens preguntem si no hi ha altres maneres de viure a la ciutat menys costoses en molts sentits. Menys costoses en recursos materials, però també en tràmits burocràtics i en temps. Entre les mesures que explicava Illa per poder dur a terme aquest projecte hi ha la de reduir el temps de concessió de llicències i permisos a la meitat. Certament, seria una cosa que hi ajudaria. La desesperant burocratització de l’administració i els seus processos plens de garanties ens tenen acostumats al fet que qualsevol tràmit relacionat amb la construcció s’eternitzi.
Però continuarà sent un procés llarg i costós si no obrim la porta a imaginar altres maneres més àgils de construir i d’habitar la ciutat. Potser ha arribat el moment de saltar-se algunes regles i acampar-la lliurement.
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
