L’exposició, que s’inaugurarà demà al CCCB a les 19h, investiga com s’han projectat, construït i imaginat els espais per al sexe en la societat occidental des del s. XVIII fins als nostres dies
Mitjançant unes 250 peces, entre dibuixos i maquetes d’arquitectura, instal·lacions artístiques, audiovisuals, llibres i altres materials, l’exposició explora el poder que exerceixen els espais com a motor del desig i mostra com ha contribuït l’arquitectura al control dels comportaments i a la creació dels estereotips de gènere en la nostra societat patriarcal.
La mostra presenta alguns dels projectes que s’han distingit per la subversió dels models tradicionals i el postulat d’utopies de convivència sexual o espais privats concebuts exclusivament per al plaer. Revisa les propostes de Claude-Nicolas Ledoux, Charles Fourier, Sade, Guy Debord, l’arquitectura radical dels anys seixanta i setanta, Carlo Mollino, Adolf Loos, Nicolas Schöffer, Wilhelm Reich, l’arquitectura de Playboy i l’obra d’arquitectes i artistes contemporanis.
«1.000 m2 de desig», sosté la necessitat de revisar, des de la contemporaneïtat, la vigència i l’interès d’alguns projectes especulatius radicals que sembla que ens parlen directament des d’una distància, en alguns casos, de més de dos segles. Convida a considerar com es construeixen les sexualitats d’acord amb determinats codis culturals subjectes a normes corporals i discursives, i quin és l’espai del desig i el plaer a la nostra societat.
L’exposició posa de manifest com la creació de certs parèntesis de resistència al que és normatiu neixen sobretot de l’arquitectura informal i de l’apropiació de llocs. Evidencia com la pràctica de l’arquitectura ha estat dominada per homes fins molt recentment i que, en conseqüència, els espais proposats per al plaer s’imaginen des d’un desig i una fantasia masculins.
L’arquitectura, com a disseny físic de l’espai i com a atmosfera, forma part substancial de les nostres fantasies. Molts dels espais exposats no s’han fet mai realitat, només s’han imaginat i s’han construït mitjançant el llenguatge o la imatge projectada.
La proposta es desenvolupa en tres capítols temàtics: Utopies sexuals,Refugis llibertins i Sexografies, i inclou diversos espais autònoms que funcionen com a «miniexposicions», comissariats, cadascun, per diferents especialistes: una reproducció del Centre d’Entreteniments Sexuals de Nicolas Schöffer (Eléonore de Lanvandeyra Schöffer iGuillaume Richard), un gabinet de lectura de ficció llibertina (Marie-Françoise Quignard), una instal·lació dedicada a l’arquitectura proposada per la revista Playboy (Beatriz Colomina i Pep Avilés) i una sala de cine porno a la manera de les dels anys setanta (Esther Fernández).
També presenta la instal·lació de nova creació Right Into Her Arms, deWilliam Kentridge, que l’artista sud-africà ha fet en el marc de la seva posada en escena de l’òpera Lulú, d’Alban Berg.
