Desgraciat passeig de Gràcia

Desgraciat passeig de Gràcia

Publicat el dijous, 13 de novembre de 2014 a EL PAÍS Catalunya Quadern

XAVIER MONTEYS | La reforma del passeig de Gràcia ha suposat algunes modificacions prou visibles: el paviment, que sembla plastificat; l’amplada de les voreres, el carril de servei i l’alqada de les calqades laterals, que a la pràtctica posen els cotxes a la vorera; i les Roves rampes dels aparcaments. Una victima de la reforma han estat les baranes d’escales i rampes dels aparcaments soterrats del passeig. Eren revestides

d’unes peces ceràmiques de color blau de gran format, dissenyades per Subirachs arab relleus que duien unes lletres molt estilitzades, una p i una b que de fet tenen la mateixa forma, i que col·locades del dret i del revés

formaven les inicials de Pàrquings de Barcelona. Si avui haguéssim de fer unes baranes aixi passarien diverses coses. Una seria la dificultat de trobar qui les fes iguals i amb la mateixa qualitat espectucular, potser un artista. Una altra, més que probable, és que n trobariem col.locadors qualificats que garantissin que 45 anys després (tant temps com portaven les desaparegudes) les peces no haguessin caigut. I per fi,

és segur que fer una cosa així seria costosissima.

Així doncs, per què les han enderrocat? En aquesta

qüestió hi ha dos fets que fan pensar.

Un està relacionat amb la manera de fer les coses actuals a la ciutat de Barcelona.

Aquesta qüestió està perfectament representada per les noves baranesd’acer inoxidable i vidre, tant a les escales com a les rampes (i de fet, també hi podriem incloure les proteccions dels ascensors). Tenen una nul·la personalitat, les podem trobar a tot el

país i serveixen per protegir urinaris públics, rampes, escales o desnivells. Algun cop m’he referit a aquestes coses com l’expressió d’un estil, el de BIMSA, l’empresa que controla les obres públiques de la ciutat. S’ha acabat

imposant una manera de fer amb l’excusa de controlar-ne l’execució i els costos, de manera que el control d’obra potser és millor i ja no es fan les equivocacions dels primers espais públics. Però ara, simplement, està mal pensat. És equivocada la idea de la uniformització; coma expressió d’una garantia de qualitat, cercar certa unitat és abans un problema d’equilibri que d’uniformitat.

És equivocat, perquè el passeig de Gràcia no es mereix tenir uns elements d’acer i vidre com aquests, absolutament vulgars. És equivocada la idea (em puc imaginar algú argumentant-ho) de voler “donar continuïtat” a la vorera gràcies a la transparència dels elements, com si la transparència fos una virtut en si mateixa. I és, en definitiva, equivocada la solució tècnica, tan sols cal veure que tanta transparència i fragilitat necessita d’unes proteccions construïdes amb tub d’acer de gran diàmetre per protegir-les dels cotxes a la vorera, i aixó suposa sense més una desqualificació de la solució. Ningú no s’imagina anar amb briquets tota la vida. En el forts d’aquesta estètica existeix una incapacitat notàble per a la decoració urbana i les solucions elegants, com eren precisament les baranes de ceràmica. No puc creure que no existeixi una solució que pogués haver-les incorporat d’alguna manera al disseny del passeig; tan sols hi veig incompetència i mala fe.

L’altra qüiestió, i no menys important, és el que es diu en fer desaparèixer les baranes ceràmiques dels anys seixanta i no els bancs-fanals modernistes del passeig, els quals, per cert, no han quedat més ben parats que abans de la reforma. No es podia haver aprofitat per mirar de situar-los més adequadament? O és que són intocables? És preocupant, perquè aquest fet retrata un perfil psicològic del gust dels nostres governants i tècnics municipals que senzillament és d’illetrats. Verdaderament algun sentit esborrar la història contemporània més o menys recent i abracar tan sols el passat modernista? Qualsevol revista de decoració actual admet, practica i convida a barrejar tots els elements de tots els temps, no pas museïtzant la casa o la ciutat-, sinó deixant llegir la seva història completa, no segrestant períodes. Els volem tots!

La reforma d’aquesta via principal de Barcelona permet poder explicar una qüestió essencial amb relació al projecte d’arquitectura, en aquest cas de l’espai públic.

E1 projecte no és tant el disseny dels elements (que per altra banda són una réplica d’altres), sinó la decisió sobre els elements que se suprimeixen o els que es conserven. Reformar un passeig com aquest, reformar la ciutat, no és fer el projecte de reforma del bany de casa. Tota la reforma estar basada en la idea de ciutat intelligent que es preconitza des del govern de la ciutat en matéria d’urbanisme. Què deuen entendre per intel·ligent? Afortunadament, amb un cop d’intel·ligència inusual avui en dia, l’empresa SABA va desmuntar les peces cerhmiques de les rampes del passeig de Gràcia i de Pau Casals i les ha guardades. Tant de bo tinguin aviat un lloc adequat en aquest miserable panorama que ha quedat al passeig de Gràcia.

Foto extreta de EL PAIS