La disjuntiva és falsa, des del sector del disseny ho volem tot, col·leccions i noves mirades encreuades. Les peces exhibides actualment ho estaven des de fa una dècada, temps més que suficient per renovar-les
Publicat a El Periódico el 13 de març de 2024
Un breu resum de l’aventura. El 1993, sent Oriol Bohigas regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, amb Maragall d’alcalde, va pensar en la creació d’un nou museu. Va proposar anomenar-lo Folch i Torres i que agrupés diversos museus de Barcelona, el d’Arts Decoratives, Ceràmica, Tèxtil i Arts Gràfiques. I a més va encarregar crear una col·lecció de peces «de disseny», la primera de l’Estat espanyol. En aquell moment ja hi va haver un gran enrenou, cada responsable dels diferents museus va veure perillar la seva autonomia. I si a sobre s’hi afegia aquesta modernor del disseny –recordem allò de l’«estudies o dissenyes» del moment– encara els feia més por. Per tant, la polèmica respecte a això, avivada ara de nou, ja ve de lluny. L’assumpte es va quedar a mitges, Bohigas va dimitir per falta de pressupost. Posteriorment, Ferran Mascarell va encarregar un projecte on va participar molta gent del sector, coordinat per un gestor cultural. Marta Montmany, directora del Museu d’Arts Decoratives, va ser al seu torn la primera directora de l’embrionari nou museu, al Palau de Pedralbes, fent una excel·lent tasca iniciàtica.
El FAD, amb la celebració de l’Any del Disseny el 2003, havia elevat una demanda als polítics per rubricar la capitalitat barcelonina en disseny urgint aquest equipament. L’ajuntament va recollir el guant; a la Generalitat encara se l’espera; i l’Estat, en comptes de recolzar-lo com a museu estatal, es va posar a preparar el seu. El 2006 es va incorporar Ramon Prat com a comissari general, en realitat com a nou ideòleg, i és qui crea el concepte de DHub amb rotunda ambició avantguardista i internacional. Va ser aplaudit pel món del disseny i alhora rebut amb polèmica per patrimonialistes, antiquaris i acadèmics. El 2012 va decidir dimitir; en realitat va ser convidat a fer-ho. El seu projecte resultava massa excèntric per a la nova alcaldia de Xavier Trias. I es nomena directora Pilar Vélez, directora del Museu Frederic Marès, historiadora de l’art, que dos anys més tard inauguraria l’edifici dissenyat per Bohigas, la grapadora. Després del seu nomenament també hi va haver polèmica, però al revés. El món del disseny i la creació no entenia que algú especialista en el segle XIX liderés un museu dedicat al disseny en ple segle XXI. També hi va haver conat de firma de cartes, però amb molt seny es va decidir esperar a veure quin era el seu projecte, i no deslluir, amb una polèmica apriorística, una inauguració llargament desitjada pel col·lectiu del disseny.
Pilar Vélez va fer una bona feina, va tirar endavant el museu al complex edifici –¡d’inintel·ligible nomenclatura!– amb una programació qualificada, principalment patrimonialista, amb picades d’ullet interessants cap al disseny contemporani. Tot i que decidís, de manera discutible, no fer exposicions de creadors vius i amb prou feines projectar-se internacionalment o experimentar. Després d’11 anys al comandament, després de la seva jubilació, es va convocar per primera vegada un concurs amb un projecte. El va guanyar José Luis de Vicente, reputat professional, com Vélez, però especialista en el segle XXI. És a dir, interessat per la cultura contemporània, més que per la història. I ha tornat una furibunda polèmica, com si hagués de cremar mobles, vestits, vasos i cartells. Simplement, el seu programa, amb el qual va ser elegit per un jurat prestigiós, no a dit, posa el focus en una altra lectura del material, i afegeix l’immaterial, digital, tan propi del nostre moment actual i igual de patrimonial. Els que es queixen ara proposen una disjuntiva fal·laç. Des del sector del disseny ho volem tot, col·leccions i noves mirades encreuades. Les peces exhibides actualment feia una dècada que hi eren, temps més que suficient per renovar-les.
El talent d’Olga Subirós segur que les posarà en valor, però serà un altre, és clar. Per promoure el seu ric patrimoni aquest museu hauria d’obrir els seus dipòsits perquè fossin visitables de manera fàcil. Si des de la seva fundació la programació ha sigut patrimonialista i historicista, ara seria raonable i sa tenir una altra lectura. L’important és que totes dues, i la que vingui després, siguin d’alta qualitat. Diversos punts de vista sobre el patrimoni més enllà de l’icònic. Fem-li també confiança abans de jutjar. Si el pèndol gira, és que és viu.
