L’ajuntament obre l’arriscat procés per immortalitzar l’arquitectura anterior al 1985
Publicat el dilluns, 7 de juliol del 2014 a EL PERIODICO en català
CARLES COLS | Amb extrema discreció de moment, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit embarcar-se en una aventura d’incert però segur que apassionant destí. Té el propòsit de reobrir de bat a bat el Catàleg de Patrimoni de la Ciutat. És una mesura inhabitual. Els objectius són diversos. Els responsables d’Hàbitat Urbà tenen pensat, per exemple, blindar part d’aquesta controvertida llista de botigues emblemàtiques de la ciutat amenaçades per la pujada dels lloguers i per la voracitat de la indústria turística. Una altra meta és protegir velles joies potser no prou ponderades en les dues revisions anteriors del catàleg. Però el principal propòsit és elevar al santoral de l’arquitectura un període a vegades infravalorat, els 60 i els 70, en què es van aixecar edificis notables, excel·lents a vegades. Aquest hauria de ser el capítol que faci créixer en volum la llista del patrimoni protegit de la ciutat, anticipa el gerent d’Hàbitat Urbà, Albert Civit.
¿Quan convé immortalitzar una joia arquitectònica La tradició francesa dicta que cal deixar passar 100 anys per disposar de prou perspectiva. Els anglesos, en canvi, no són tan primmirats amb el calendari. Exigeixen, això sí, que l’autor del projecte hagi mort. De Barcelona es pot dir que ha tingut criteris una mica erràtics. El primer catàleg, datat el 1962, va considerar que només mereixien protecció l’arquitectura antiga del centre de la ciutat, les masies i les obres d’Antoni Gaudí, però no pas, en canvi, la resta d’obres del modernisme que enllustraven l’Eixample. Aquell disbarat es va corregir parcialment el 1979, entre altres raons arran de la mobilització ciutadana en contra de l’enderrocament de Can Serra, la delícia que Puig i Cadafalch va concebre a la confluència de la rambla de Catalunya amb el carrer de Còrsega i que avui és la seu de la Diputació de Barcelona d’absolut miracle. No va ser fins a l’any 2000, no obstant, que el catàleg va prendre el cos actual i amb un criteri general com a norma: no es protegia res posterior al 1965. «A l’hora de la veritat, però, es van fer dues excepcions», explica Jordi Rogent, durant anys responsable municipal de patrimoni i avui en dia ja jubilat. «Es van incloure a la llista els edificis Trade de Coderch i la seu corporativa que Fargas i Tous van concebre per a la Banca Catalana al passeig de Gràcia, tots dos posteriors al 1965». Va ser, en certa manera, un tast del meló que ara vol obrir l’ajuntament.
El propòsit inicial és córrer el calendari de la protecció fins a mitjans dels 80, potser 1985 com a data límit, però sense tancar les portes a excepcions posteriors, qui sap si olímpiques. Algunes fonts consultades consideren que no seria cap disbarat concedir ja un alt grau de protecció fins i tot a edificis molt actuals, com poden ser el palau Sant Jordi, d’Arata Isozaki, i el mercat de Santa Caterina, d’Enric Miralles, però el focus està posat sobretot en el llegat d’arquitectes com ara Manuel Ribas Piera, Manuel Solà Morales o Francesc Mitjans, per citar tres noms a l’atzar. Alguns d’ells ja tenen obra catalogada. Mitjans, per exemple, és el pare de l’edifici Tokio de l’avinguda de Pedralbes, un exemple extraordinari de com, malgrat el monumentalisme a vegades ridícul que sobretot va caracteritzar el franquisme, a Barcelona es va conservar la flama del bon gust que abans de la guerra civil va encendre el GATPAC, amb figures com Josep Lluís Sert, i que va revifar a partir dels anys 50 l’autodenominat Grup R, amb professionals irrepetibles com per exemple Josep Antoni Coderch, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas i Josep Martorell, entre altres.
El procés de selecció de les obres a salvaguardar serà lent i, com sempre en aquests casos, no exempt de disputes. No sempre al propietari d’una finca li agrada que la seva propietat sigui declarada bé cultural. Se suposa, no sempre encertadament, que això li talla les ales del negoci. Sigui com sigui, s’inicia ara una carrera contra rellotge, admeten fonts municipals. Encara que l’objectiu principal de la revisió del catàleg no sigui principalment evitar l’extinció de les anomenades botigues emblemàtiques de la ciutat, el que ha passat amb elles ha estat un toc d’atenció. De sobte, per por que la llei del mercat el desbordés, l’equip de govern es va veure a si mateix improvisant una llista de 377 locals a salvaguardar temporalment, a l’espera d’una decisió més transcendent.
La intenció en aquests moments és evitar la precipitació i, anticipadament, tenir clar abans què val la pena ser protegit. De moment, l’ajuntament ha tingut contactes preliminars amb el Col·legi d’Arquitectes, amb la fundació internacional Docomomo i amb els promotors de la versió barcelonina de l’Open House. «Aquesta fase serà interessant perquè, al marge que pugui ser inspiradora per a l’ampliació del catàleg de patrimoni -explica Civit- permetrà confeccionar un llistat exhaustiu de tot allò que arquitectònicament val la pena ser tingut en compte a la ciutat». «Sens dubte, teixir aliances ens ajudarà a avançar més ràpid», afegeix. Comença, doncs, una aventura.
