Arquitecte i professor de la ETSAV
En Jordi Parcerisas, arquitecte, ha mort aquesta setmana.
Va ser un arquitecte que mai va vestir de negre, encara que hagués pogut fer-ho.
[Why do architects wear black?]
Sovint portava roba com de treball. Anorac, camisa apelfada i pantalons de pana. Podia semblar que la vestimenta era un tema al que dedicava poca atenció, però jo crec que era una decisió del tot conscient.
En el mon de l’arquitectura hi ha les figures i hi ha els currantes.
Havia començat la seva vida professional amb un gran ímpetu: Centre Cívic de La Vaguada -1r premi al concurs d’un enorme conjunt a Madrid-, una Escola de negocis, locals d’oci -Otto Zutz- famosos a Barcelona, …
Poc a poc va anar evolucionant cap a una forma d’arquitectura amable, sense trets formals passats de volta -que li reventaven-, preocupat en canvi pels detalls constructius, la raó estructural i la vida agradable.
Va fer cases, i sobretot equipaments: llars d’infants, biblioteques, poliesportius repartits pel territori.
Va aconseguir que la seva obra es semblés cada vegada més a la seva persona, i viceversa.
[Curzio Malaparte: Casa com jo].Va ser professor de Projectes a l’Escola del Vallès. Als estudiants els ensenyava una cosa tan bàsica com pensar bé un edifici. Una raresa en aquest temps on l’arquitectura sembla divagar sobre el seu sentit intrínsec.
Jo he tingut la sort d’estar a prop d’ell en molts moments i en molts àmbits.
I com jo, qui l’ha conegut ha fet -en aquests moments tristos- esment de les seves qualitats humanes. Oblidant, potser, que al mateix temps estava fent una lloa a la seva obra com arquitecte.
Antoni Perez Mañosas, 18 de juny de 2020
