En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
Només tinc sentiments d’agraïment i elogi.
Els meus primers records d’ell es remunten a finals dels ’70, quan l’Oriol ocupava el càrrec de Director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i em va incloure en un Tribunal de PFC, juntament amb en Joan Margarit, l’Esteban Bonell i en Francesc Rius. Durant onze anys – fins que al 1990 vaig deixar de donar classes d’Instal·lacions a l’ETSAB -, vaig poder gaudir, aprendre arquitectura i sobretot conèixer els valors personals dels meus companys de Tribunal.
Gràcies, Oriol!
A la segona meitat dels ’80, estant de Vocal de Cultura del COAC, vaig realitzar una sèrie de audiovisuals a figures rellevants en l’arquitectura catalana. Un d’ells va ser dedicat a l’Estudi Martorell/Bohigas/Mackay, i el seu entrevistador era l’Ignasi Solà-Morales. En un dels desplaçaments per a visitar obres del MBM, va sorgír a la conversa la meva necessitat acadèmica de realitzar la tesi doctoral, i l’Oriol va suggerir fer-la sobre Lluís Domènech i Montaner, basant-se en un capítol inclòs al seu llibre ONCE ARQUITECTOS ( ed. La Gaya Ciencia,1/1/1976), sobre l’evolució dels capitells a l’obra de LlDiM. I a la meva pregunta de si podria ser ell el meu tutor de tesi, va respondre afirmativament.
Gràcies, Oriol!
A l’estiu del 93, realitzant el redactat final de la meva tesi, vaig entrar en crisi sobre el seu contingut. En ple mes d’agost, el vaig trucar i li vaig dir si podia anar-lo a veure. Després de llegir amb interès els meus escrits, només em va donar ànims i elogis.
Gràcies, Oriol!
Amb posterioritat a aquests fets, he tingut la sort de seguir creuant-nos en les nostres vides, generant en mi una valuosa empremta.
Quan les persones que estimes se’n van , ens queden els seus records, que perviuen a la nostra memòria i ens les mantenen presents ara i sempre.
Gràcies, Oriol, pel privilegi d’haver-te conegut!
Gerardo García-Ventosa. Barcelona, 2 de desembre de 2021
