En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
Un dia la Carme Ballvé em va telefonar per a veure’ns i tractar un tema delicat. El problema era que uns clients seus havien contractat un arquitecte i s’havien adonat que s’havien equivocat, i desitjaven trencar el contracte. Li vaig explicar que en aquest cas el millor seria comentar-lo amb el Degà del Col·legi d’Arquitectes, Joan Mur, que a més era amic personal meu, arribant a un acord per les parts, i després contractar un nou equip d’arquitectes. Així es va fer, i amb la mediació de Joan van arribar a un acord econòmic.
Va ser llavors quan em van preguntar si podria ser jo el nou arquitecte i els vaig respondre que agraïa la confiança, però en aquest cas preferia formar un equip que, al meu entendre, no podria fallar. Em van acceptar la proposta i a més la van aplaudir.
Jo ja havia tingut diferents trobades amb l’Oriol perquè l’Antonio Franco, director d’El Periódico, molt amic meu, em demanava que anés a comentar temes d’urbanisme i arquitectura amb l’Oriol, i moltes vegades la conversa es convertia en una entrevista publicada. No era encara una amistat, però ja s’hi apropava molt.
Vaig anar al despatx del Carrer del Camp i de seguida va acceptar. Em va comentar que seria bo comptar amb Margarit i Buxadé per a les estructures, donat la complexitat real d’aquest cas, i vam quedar a sopar tots a El Giardinetto. Va voler afegir que érem tres despatxos d’arquitectura, i així es repartirien els honoraris. Li vaig comentar que no m’importaria repartir en base de sis arquitectes, i va dir, a Margarit i Buxadé els és igual, i ets tu qui ha portat el projecte. Senzillament li vaig donar les gràcies.
El propietari, japonès, també va acceptar les condicions, i el resultat va ser l’edifici Palau Nou de la Rambla.
Van ser quatre anys que van forjar l’amistat que va seguir després.
Va haver-hi bastantes anècdotes, però la que demostra que per a l’Oriol el més important és que el resultat final de l’edifici sigui tal, que no es pugui pensar a trobar res millorable.
El cas és que, quan ja pràcticament teníem encaixat tot el projecte, el vam presentar en un dinar a un reservat del restaurant d’un hotel pujant la Rambla. Ho van aplaudir dient que era fins i tot millor del que havien pensat. Ho vam celebrar amb una ampolla de Champagne.
En sortir, l’Oriol ens va convidar a veure les obres que estava portant a terme en el que seria el seu nou habitatge en la Plaça Real. Vam anar baixant per la Rambla i de sobte ens vam adonar que l’Oriol s’havia quedat enrere.
Resulta que, com fins llavors no havien derrocat l’edifici existent a l’emplaçament, no es podia veure l’Església del Pi. Quan vam arribar on estava l’Oriol, amb el seu pur, mirant precisament l’església i res més veure’ns va dir, “em matareu, però en enderrocar l’edifici apareix la visió de la torre de l’Església del Pi, i us haig de convèncer que hauríem de trencar tot i començar de nou, perquè apareix la possibilitat que passejant es pugui veure l’església i, a més obrim, un pas al carrer posterior de manera que el nou pas facilita passar sense arribar a la travessia”.
Ens vam quedar tots glaçats pensant en tot l’esforç que s’havia fet per arribar a realitzar tot el projecte presentat, sense tenir en compte els costos que havíem tingut. Tambè vàrem pensar en el temps de tornar fer un altre projecte, amb les despeses que suposava de nou.
Tot i això, per unanimitat, vam arribar a la conclusión que era una gran idea, i que ho havíem de fer, entre d’altres coses perquè no podríem passejar per la Rambla sense pensar en com hagués estat el resultat final.
Aquest era l’Oriol, el més important era arribar al millor projecte possible sempre, sense pensar en els diners, ni en si calia començar de nou.
Vam arribar al seu nou habitatge que estava tan estudiat al detall com un projecte destinat a un client, però en aquesta ocasió el client era ell.
Quan vam marxar, era un dissabte, vam quedar pel pròxim dilluns per començar tot el projecte de nou.
Per últim, sóc membre d’Arquitectes per l ́Arquitectura perquè en el seu dia l’Oriol em va dir que hi havia d’estar.
A reveure Oriol.
Jordi Frontons, 6 Desembre 2021
