Rehabilitació de la casa Pascual i Pons | Espinet Ubach Arquitectes (AxA)
Publicat a La Vanguardia el 28 de febrer de 2023
La rehabilitació és una arma carregada de futur. També en l’arquitectura. Almenys, per tres motius. Primer: és preferible conservar que fer enderrocar i tornar a construir, en especial si el preu és més convenient. Segon: en una ciutat amb forta personalitat arquitectònica, com Barcelona, sembla lògic protegir els edificis que li donen identitat i formen part del patrimoni col·lectiu. Tercer: els propietaris veuen en ocasions noves oportunitats de negoci que aconsellen aquestes transformacions (en particular, en una via que en els últims anys ha revaloritzat tant els seus locals comercials com el passeig de Gràcia).
La Casa Pascual i Pons, amb façanes a Casp, el passeig de Gràcia i la ronda Sant Pere (i, per tant, a la plaça Catalunya), ha presentat recentment una última reforma integral. Aquesta obra acabada el 1891 per Enric Sagnier, el molt prolífic arquitecte modernista, que la va concebre com a finca d’habitatges, es va consolidar com a edifici d’oficines amb la reforma d’MBM i Espinet/ Ubach del 1980-1984. I ara s’ha convertit en poc menys que una única oficina, ocupada per Apple, i en comerços en planta baixa.
Per fora, l’ull profà no notarà una gran diferència. Per dins, l’obra és nova. Conserva una àrea històrica, juntament amb diverses plantes d’oficines d’última generació; ha reemplaçat les parets de càrrega per pilars (de manera que ha aconseguit 600 metres quadrats més); ha guanyat cinc plantes en subsòl per a aparcament, ha traslladat els sistemes de comunicació vertical, s’ha posat al dia en normativa, etcètera.
Miquel Espinet, l’arquitecte de la reforma, la defineix com una obra “d’encaixos infinits”. I té raó, perquè satisfer tots els requeriments, passats, presents i futurs, era una tasca ímproba. Cal dir que els ha resolt amb solvència professional. Però també que, inevitablement, quan es persegueixen tants objectius en un mateix edifici cal acceptar que en hi hauran de conviure sensibilitats molt diferents: des del neogòtic de la façana fins a un assolellat vestíbul amb algunes vidrieres emplomades, terra escacat i, al fons, escales d’aire vuitcentista enfrontades a ascensors gairebé futuristes i, per sota de tot això, un aparcament helicoïdal amb il·luminació freda, l’excavació del qual, per cert, es va dur a terme alhora que l’obra creixia en altura.
És reprovable aquesta barreja? No. És, senzillament, el que passa quan la propietat decideix, al mateix temps, preservar, rehabilitar, innovar, complir la normativa i incrementar el rendiment de l’edifici.
