No sempre la consequència de voler tenir més flexibilitat condueix a una reforma dels espais; més aviat porta a una consideració sobre els usos, sobre quines coses es poden fer a llocs que no haviem considerat i en quins moments.
Publicat al Pais Catalunya Quadern el 28 de març de 2019 | Foto Joan Sánchez
Alguns articles recents s’han ocupat de les relacions entre arquitectura i l’espai educatiu. L’origen es troba en les jornades Nous espais, nous aprenentatges, organitzades pel COAC, la Fundació Jaume Bofill i el Departament d’Educació, i celebrades al Paranimf de la UB el passat dia 15, en resultar insuficient per allotjar els participants l’espai del COAC. Els enfocaments dels textos són diferents i en alguns casos recollien fins i tot opinions comercials d’empreses especialitzades en material escolar innovador, però tots tenen en comú assenyalar l’obsolescència dels espais educatius en relació amb els continguts del que s’ensenya, en una línia semblant al debatut a les jornades esmentades. En aquest debat potser l’element relativament nou és la presència activa del COAC, que tracta d’aportar la visió arquitectònica i deixar veure un creixent interès per la pedagogia. En qualsevol cas, la discussió sobre les relacions entre l’aprenentatge i l’espai és interessant i obliga a fer algunes observacions.
En alguns textos s’apunta, òbviament amb una vocació de titular, la idea de ressaltar l’anacronisme que representa que l’educació del segle XXI es realitzi en espais del XIX, o que se segueixin construint espais com ara fa cent anys, assimilant-ne uns a la rigidesa i altres, a la flexibilitat. Potser si, però caldria saber si d’aquí vint anys no ens lamentarem tant de la idea de fer espais flexibles que haurem de refer –especialment quan no queda gaire clar arquitectònicament parlant– el significat de flexibilitat. Parafrasejant Xavier Rubert de Ventós en relació amb l’art, no es tracta tant de què és flexible i què no ho és, com quan ho és. I crec que aquí rau una qüestió important. No sempre la conseqüència de voler tenir més flexibilitat condueix a una reforma dels espais; més aviat porta a una consideració sobre els usos, sobre quines coses es poden fer a llocs que no havíem considerat i en quins moments, cosa que ens duu a l’anterior.
Cal gastar més en mestres que en cadiretes de colors: estimulen l’obsolescència programada solament
Potser si que, segons un tòpic abastament estès, alguns espais semblen obsolets si considerem l’època en la qual es van construir. Però la paradoxa és que, segons els que menyspreen el segle XIX enfront el XXI, alguns edificis que per la riquesa i ambigüitat d’espais podríem dir que no són substantius, permeten més utilitats, és a dir, no necessàriament els més antics són els més obsolets. Què serà, per exemple, de les escoles del noucentisme, edificis d’arquitectura que consideraríem caducats si ara els apliquéssim la idea creativa de transformar-ne els espais en flexibles tot farcint-los de mampares mòbils i mobles de colors amb rodes? Què serà de l’escola Baixeras, de la Pete Vila, de l’Institut Lluis Vives o de l’antic grup escolar Milà i Fontanals? El més innovador i creatiu no és dissenyar uns nous espais i malmetre aquests edificis, sinó fer altres activitats en llocs on abans no se n’hi feien, tal com han començat a fer a l’escola Encants de Barcelona. Potser és la millor manera de posar a prova, no ja la creativitat, sinó la qualitat i versatilitat d’un edifici i la millor lliçó d’arquitectura. El fet que els participants de les jornades es dispersessin en grups de treball per l’edifici de la UB és un exemple en la mateixa línia. Desconfio educadament que a la propera Setmana de l’Arquitectura es treballi amb les escoles explicant arquitectura, cosa que pot acabar tan bon punt ens descuidem explicant als nens els valors del sobrevalorat Pavelló alemany. Si la reforma educativa ha de tenir en compte els espais, hauria de partir dels que ja tenim avui i valorar seriosament la manera d’utilitzar-los. Potser desprès d’haver-ho fet podríem estar en condicions de saber què cal modificar i què no. Moltes escoles bressol i escoletes s’han instal·lat en torres a quatre vents i han donat una nova utilitat als espais domèstics d’aquelles cases a les quals, amb imaginació per part dels mestres, es podria treure partit dels espais i la decoració, més adequats a estimular la fantasia que la regularitat dels edificis fets amb el binomi seriat i productiu d’aula i passadís. Deia el pedagog Alexandre Gall que un bon mestre a sota un pi fa escola. Per a mi vol dir que el qui forma l’espai (l’escola) no és el pi, és el mestre. Més valdria que gastéssim en ells que en interiorisme, mobles amb rodes i cadiretes de coloraines, que només estimulen l’obsolescència programada.
