En aquests dies en què reivindiquem Catalunya com una identitat basada entre altres coses en una llengua i una cultura pròpies, i admetent que l’arquitectura és i ha sigut sempre un dels elements fonamentals de la nostra cultura, crec que és oportú reflexionar sobre si a Catalunya existeix una arquitectura pròpia i per tant diferenciada de la que es fa a la resta d’Espanya, i si és així, esbrinar en què consisteixen aquests trets diferencials.
Dit d’una altra manera, si hi ha un fil conductor que uneixi arquitectures tan diverses com les de Gaudí, Jujol, Coderch, Sert, Bohigas, Miralles… i si aquest fil es conserva en la pluralitat i diversitat d’arquitectures contemporànies catalanes que s’estan produint en aquest moment. No deu ser casualitat que sigui precisament als països petits on es desenvolupa una arquitectura de qualitat a la qual, dins de la seva heterogeneïtat, se li pot reconèixer una condició col·lectiva. Fa uns anys tots lloàvem l’arquitectura holandesa, expressiva i arriscada, que va influenciar enormement el panorama arquitectònic internacional de la mà d’arquitectes com Rem Koolhaas, MVRDV,Wiel Arets, etc.
Més tard també vam ser capaços de parlar de la fascinació que ens causava l’arquitectura suïssa, basada en la simplicitat i una execució impecable. Arquitectes com Zumthor, Olgiatti, Bearth Deplazes, Miller Maranta, etc. i les seves ensenyances en escoles com l’ETH de Zuric i l’Accademia di Mendrisio han generat un cos teòric i construït envejat internacionalment. Darrerament es parla força de l’arquitectura belga, i més concretament de la de Flandes, la qual, amb una gran quantitat d’estudis joves i amb talent, està proposant una arquitectura que va més enllà de les seves individualitats per valorar-se pel seu conjunt i que manté certes característiques comunes. Doncs bé, de la mateixa manera que parlem d’aquestes arquitectures també es pot parlar d’una arquitectura catalana que posseeix uns trets diferencials i recognoscibles compartits per la majoria d’arquitectes que ens hem format i que treballem en aquest país. A l’hora de definir quins són aquests trets característics i diferencials, jo m’atreviria a resumir los en cinc conceptes: lloc, matèria, construcció, tradició i sentit comú. Tradicionalment, l’arquitectura catalana ha partit sempre d’una anàlisi acurada del lloc on s’implanta i de la voluntat d’adaptar-se al seu entorn sense distorsions. Una arquitectura modesta que molts cops desapareix per fondre’s en el conjunt i que d’altres busca construir un lloc al mig del desordre, posant sempre el que és col·lectiu –és a dir, la ciutat– per davant del que és individual –l’arquitectura–. Escollint els materials entre els que hi ha més a prop, perquè construeixin una arquitectura sense artificis, que sigui capaç d’integrar-se amb naturalitat. Definint molts cops la forma de la manera més fàcil possible, en funció de la seva materialització constructiva. Amb una voluntat de seguir la tradició sense renunciar a la seva necessària contemporaneïtat i amb un pragmatisme i un sentit comú que han estat la base de la seva sostenibilitat econòmica i energètica molt abans que aquests termes fossin incorporats al nostre vocabulari. Aquests són valors que la majoria dels arquitectes d’aquí compartim i hem compartit al llarg dels anys. Des de Jujol, amb la seva mirada amable i irònica cap a l’entorn rural i el seu particular ús dels materials més humils –en què tant s’hi valia una caixa de fusta com un porró–, fins a l’arquitectura d’Enric Miralles –per anomenar un dels arquitectes d’accent més personal, inclassificables i a la vegada influents que ha tingut aquesta terra– podem dibuixar un fil de continuïtat que arriba fins ara mateix,amb arquitectes que gaudeixen d’un ampli reconeixement internacional, com són RCR, Mateo, Llinàs, Ferrater, Bonell, Pinòs, etc. Aquest fil conductor és perfectament compatible amb la diversitat dels que l’integren i construeix un univers creatiu que per força inclou personalitats diferenciades. Aquests cinc punts en comú poden semblar obvis aquí a casa nostra, però esdevenen característics i remarcables quan sortim a fora a projectar o ensenyar, i construeixen un cos teòric molt valorat amb una personalitat pròpia i diferenciada. És necessari assumir i reivindicar aquests valors col·lectius per començar a construir una identitat que ens identifiqui i ens permeti tornar a ocupar una posició central en el debat arquitectònic internacional. En aquests moment de canvi i incerteses, tenim moltes coses a dir.
Article publicat el 5 de novembre de 2012 al diari Ara
