Entrevista de World Wood Future a Jordi Ros (AxA)
Quaranta anys com a arquitecte i vint com a professor del Departament de Projectes Arquitectònics de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC), quatre anys com a director de l’ESTAB, presidir el Consell d’Escoles d’Arquitectura de Catalunya (CEARQCAT), participant en molts dels seus tribunals PFC, i darrerament des del seu Taller d’Arquitectura i Tecnologia, donen molt de joc per dialogar amb en Jordi Ros i sentir l’estima que professa i contagia pel món de l’arquitectura.
Expressa, amb el bon humor i l’elegància que el caracteritzen, que una magnífica A es compartida tant pel nom del COAC com pel de l’ETSAB, però amb enfocs diferents: Arquitectes i Arquitectura, respectivament, i que la segona li sembla més defensable al llarg de la historia.
DOCÈNCIA I PROFESSIÓ Des del seu punt de vista l’ETSAB, deu bona part del seu notable reconeixement internacional – està considerada com la 20ª del món i la 1ª de l’Estat Espanyol en arquitectura segons el QS World University Rankings – al fet de gaudir d’un professorat que sovint compagina professió (se li escapa moltes vegades dir-li “ofici”) i docència; per mantenir-se, i per superar-se encara, caldria millores per a rejovenir i estabilitzat les plantilles del professorat, que confia poder emprendre si les eleccions al Rectorat de la UPC, recentment convocades per sorpresa per l’actual Rector, donen la confiança a la nova candidatura de la que ell en forma part. Creu que la creació d’un vicerectorat d’Arquitectura, Infraestructures i Territori permetria una bona reflexió sobre els plans d’estudis i sobre l’ús d’espais formatius post COVID, més d’acord amb els canvis que s’estan produint en el món de l’arquitectura, amb nous sistemes de representació digital, noves metodologies constructives i nous materials, com succeeix amb la fusta, que requereixen nous coneixements i noves maneres d’exercir l’ofici, d’interactuar amb altres professionals, mantenint la mateixa missió primordial de l’art.
UNA REFLEXIÓ IMAGINATIVA PER CAPTAR I RETENIR TALENT Destaca el seu interès creixent per la construcció en fusta, i apunta la mancança de continguts formatius específics per aquesta material excepcional, propis i diferenciats dels clàssics formigó o acer. Per incidir en el futur cal complicitat, compartir interessos sense donar-se l’esquena amb professionals que poden ser molt pròxims i necessaris, tendir ponts de convalidació entre estudis. El seu Taller semestral ja n’és un bon exemple d’aquesta manera de veure i de fer; el coordina amb les escoles d’arquitectura de La Salle i de la UIC, així com amb una escola estrangera diferent cada any. El preocupa l’alt índex d’abandó d’estudiants en les etapes inicials dels estudis (un 21%, la meitat d’aquest percentatge per no superar els crèdits requerits, però l’altra meitat per desinterès, malgrat haver superat els crèdits requerits per continuar). Cal una reflexió imaginativa, obrint-se més al món, a la internacionalització de l’alumnat i també del professorat, com a font d’enriquiment per aquests col·lectius i també per a l’Escola.
RECERCA I INNOVACIÓ El motiva pensar que des del nou Rectorat de la UPC, projecte en el que intenta contribuir, es pot crear un Institut de Recerca d’Arquitectura; hi ha 45 instituts de recerca a Catalunya, 5 dels quals ho són en l’epígraf d’enginyeria, però cap ho és dins del camp de l’arquitectura (somriu amb complicitat suggerint que algun ho podria ser orientat a la fusta); destaca que pels 21 grups de recerca que hi ha l’ETSAB no es donen espais adequats de sinergia ni reben prou suport institucional. Amb molta humilitat parafraseja Andréi Sájarov dient-me que de sempre el món ha avançat gràcies a la insatisfacció, i que cal que les institucions confiïn en persones amb talent capaces d’expressar de manera creativa la insatisfacció de l’ésser humà.
