Des de fa temps, els arquitectes sentim la necessitat de recuperar i regular el paper professional que la crisi econòmica ens ha anat acotant. Redefinir el compromís de la professió amb la societat ha estat una de les bases del recent Congrés d’Arquitectura, i amb ell, el compromís social que té l’arquitectura per millorar la vida de la ciutat i dels ciutadans.
Però tot això, no només depèn del compromís dels arquitectes com a professió, sinó sobretot, del recolzament institucional d’unes administracions capaces d’entendre la nova realitat. Hi ha la sensació que noves sensibilitats polítiques donen suport al canvi de rumb, i després del Congrés sembla que les autoritats entenen el problema.
Ja és hora que els arquitectes recuperem la confiança de la societat i definim amb claredat el nostre paper després d’un llarg període on la professió ha quedat desfigurada. Nous temps i noves formes han de servir per generar un consens que ens permeti assumir els reptes i les responsabilitats que ens corresponen. Cal actualitzar idees per poder liderar el procés de renovació i recuperar l’autoestima professional, però això no és possible amb les receptes del passat ni tampoc amb les del present.
Un dels canvis absolutament necessaris passa per reconsiderar l’organització dels concursos d’arquitectura.
Diverses causes ho avalen:
- Les constants i continues crítiques, per part dels arquitectes, per la manera com es plantegen i es fallen els concursos.
- La presentació i possible aprovació de la Llei d’Arquitectura per part del Parlament que enfoca aquesta necessitat.
- Les diverses propostes dins del Congrés d’Arquitectura reivindicant el futur de l’arquitectura que indubtablement passa pel futur dels concursos.
- En aquest sentit, la convocatòria per part d’INCASOL, dins de l’àmbit del Congrés, en el que es va discutir sobre els concursos del futur i en el que per primera vegada representants d’INCASOL, IMPSOL, Patronat de l’Habitatge, dirigents de l’administració i arquitectes podien comprovar la manera de fer concursos d’aquí, de França i de Suïssa.
En aquesta reunió s’esbossaven dues maneres d’enfocar el tema:
Una, la d’aquí, on generalment prioritzaven les qüestions burocràtiques, sense excessiva consideració cap als professionals que concursaven (sempre d’acord amb les normatives jurídiques de contractació).
L’altre, la Suïssa, amb el reglament 142 dels concursos d’arquitectura i enginyeria de la Sia, en el que es plantejaven amb una altra “finezza” política i professional, i on els valors culturals predominaven sobre els burocràtics.
Si els plantejaments conceptuals són semblants, és en la manera de resoldre’ls on es distingeixen: els Concursos de Contractació de Serveis respecte aquells específicament lligats a les qüestions de l’Arquitectura.
Algunes normes suïsses o franceses ens podrien ajudar:
- Per al client, el concurs representa un mitjà per obtenir un projecte d’alta qualitat i trobar el professional adequat per realitzar-lo.
- Per a l’Arquitecte, el concurs ha d’oferir una garantia i una valoració objectiva del seu treball com a creador. En aquest sentit, el jurat juga un paper important i el reglament fixa de manera precisa els drets i deures de cada un.
- El client, més enllà dels criteris administratius, demana als professionals aconsellar-lo en tot el procediment i aquests han de participar com a jurat amb dret a vot.
- La majoria dels membres del jurat han de ser membres professionals (arquitectes) que entenguin i coneguin el procés. La meitat, al menys, haurien de ser independents del client.
- El jurat aprova el programa i respon a les preguntes dels participants.
- Les firmes del “client” i la dels noms del jurat han d’estar en el programa, des de l’inici.
- El programa del concurs ha de deixar la màxima llibertat possible i el temps necessari per la reflexió dels participants.
- La baixa econòmica no té importància.
La sensatesa d’aquests i altres normes del reglament indicaran una manera d’enfocar els concursos totalment contràries a les que estem acostumats.
Si ho comparem amb el recent enunciat pel concurs d’un Pavelló Esportiu de Figueres ens trobem amb:
- D’un jurat de 13 persones, 8 no són arquitectes, 2 són arquitectes municipals i només 3 són externs de la pròpia Administració. El jurat al complert no firma les bases, ni està constituït.
- S’han publicat uns estudis previs, junt amb les bases, que poden condicionar la llibertat de les propostes.
- El termini de presentació són 40 dies, que sent absolutament legal a nivell burocràtic, no té en compte el temps de reflexió, tant a nivell urbà com programàtic, d’un projecte d’aquesta envergadura. A més la data d’entrega (dimarts 27 de desembre de 2016), enmig de les vacances de Nadal, és totalment inadequat.
- Té molt valor la baixa econòmica, 20 punts sobre 100.
Amb aquest escrit, voldria posar en evidència, una vegada més, la necessitat de reconsiderar las normatives dels concursos. Independentment de l’aprovació de la Llei d’Arquitectura, l’Administració, el Col·legi i els col·legiats haurien de ser capaços de trobar altres maneres de plantejar Concursos d’Arquitectura i saber diferenciar-los dels de Contractació de Serveis que tenen un altre recorregut burocràtic.
Si al principi afirmàvem el valor social i cultural de la nostra professió, hauríem de ser capaços de plantejar els encàrrecs d’una altra manera. El futur comença per reconsiderar el present, i és per això que és necessari que en el cas concret del Pavelló de Figueres es replantegin les condicions del seu Concurs.
Esteve Bonell Costa, arquitecte
1 de desembre de 2016
