ARQUITECTURES ESCRITES

ARQUITECTURES ESCRITES

La plaça Trilla: un oasi sense palmeres | AMOO (Aureli Mora + Omar Ornaque) (AxA)

El reconeixement de la capacitat dels arbres i altres plantes de sanejar els aires contaminats i regular el clima del nostre hàbitat, promoure la diversitat d’espècies animals, conformar part del nostre paisatge urbà i, en definitiva, fer- lo més amable i habitable, ve de lluny i, de fet, fins l’arribada de la democràcia va ser sempre promogut per les classes benestants o fins i tot pels estaments militars.

La consciència sobre la necessitat de naturalització de les ciutats no és una novetat de la nostra generació, tal com venen fent públic, en els darrers anys, gran quantitat de polítics, periodistes i arquitectes. És més, la manca de visió històrica i la supèrbia amb què sovint es tracta un tema tant rellevant per a les nostres ciutats acaba provocant mala gestió i un avenç erràtic i lent en la necessària transformació progressiva dels espais públics que habitem.

En el cas de Barcelona, les primeres relacions rellevants entre vegetació i actuació urbana a nivell de ciutat tenen lloc a principis del s. XVIII, quan el govern del Consell de Cent promou el plantat i el posterior regatge i manteniment de quatre fileres d’àlbers en el traçat de l’antiga riera d’en Malla — llavors encara resseguida per la muralla de Jaume I, però ja anomenada La Rambla— que significarien la primera plantació en alineació d’arbres de la ciutat.
Malgrat no deixa de ser irònica la relació entre aquell acte primigeni i cabdal de naturalització de la ciutat en un dels seus espais més emblemàtics i la feble intervenció duta a terme recentment al carrer que porta el nom d’aquella institució —el Consell de Cent—, aquell seria l’inici d’una llarga tradició barcelonina d’introducció de vegetació en l’espai urbà.

Aquella primera actuació urbana vegetal, per tant, fou el germen de consecutives intervencions posteriors, com la del passeig de l’Esplanada — espai enjardinat entre la trama urbana de la ciutat antiga i la Ciutadella militar, en l’actual Born—, el camí de Gràcia —que unia la ciutat emmurallada amb la vila acompanyat de diverses fileres d’arbrat i que més endavant esdevindria el Passeig de Gràcia—, les plantacions en filera de pollancres resseguint els passeigs de l’exterior de les muralles de la ciutat i les de plàtans d’ombra de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, el Parc de la Ciutadella —un cop enderrocada la construcció militar i on anteriorment hi havia hagut el jardí del General, primer parc públic de la ciutat— i tantes d’altres fins a arribar a les intervencions més contemporànies de Nicolau Maria Rubió i Tudurí —com a primer cap de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona—, o de Lluís Riudor —com a posterior cap de la institució pública, coincidint amb la grisa època de l’alcalde Porcioles— o les de l’etapa democràtica amb Joan Antoni Solans com a delegat d’urbanisme o del qui el succeiria, Oriol Bohigas, amb els Jocs Olímpics de Barcelona ’92 com a apoteosi del seu llegat en l’urbanisme i la naturalització de la ciutat.

L’herència de tot aquest seguit d’actuacions, entre tantes d’altres que no s’han citat, fa que en l’actualitat els espais públics de Barcelona comptin amb una xifra al voltant dels 250.000 arbres repartits en carrers, places, parcs i jardins, de poc menys de 500 espècies diferents, d’entre les quals aproximadament un 5%, és a dir al voltant dels 12.500 exemplars, en són palmeres.

Tal quantitat d’arbres provoca inevitablement que, any rere any, diversos exemplars caiguin, ja sigui per culpa del vent, ruixats, o —al contrari— per estrès hídric derivat de la sequera. Puntuals desencerts amb el seu manteniment, sumat a les raons anteriorment citades i/o a plagues i d’altres agressions, augmenten la probabilitat de caiguda, però un gran percentatge d’exemplars cauen també per causes externes, és a dir accidents de trànsit i obres en la via pública. El nombre d’arbres que cauen anualment a la ciutat per alguna d’aquestes característiques és del voltant de 200 i, malgrat és un nombre elevat, no està en desproporció al percentatge d’arbres que cauen anualment arreu del territori i, per tant, requereix d’un anàlisi contundent però sense alarmes.

Aquest any 2023 la copa d’un d’aquests arbres —concretament una palmera datilera aparentment en bon estat segons els tècnics de l’Ajuntament de Barcelona que posteriorment la van analitzar— va caure sobre una vianant del carrer Joaquim Costa, fet que malauradament li va costar la vida.
L’anterior mort per caiguda de palmera havia estat tres anys abans, l’agost de l’any 2020, al Parc de la Ciutadella.

La conseqüència del fet de 2020, en afegit a la plaga de l’escarabat morrut que es començà a detectar a la ciutat des de l’any 2006, va ser una extensa revisió per part de Parcs i Jardins del conjunt de palmeres datileres de la ciutat que es sumava a la revisió bianual que suposadament ja es realitzava, tal i com requeria el Pla de Gestió del Risc de l’entitat pública. En aquell moment es va revisar fins a 2.026 palmeres datileres, que suposaven llavors el número total d’exemplars de més de 5m d’aquesta espècie, d’un total de 2.500 inventariades.
A dia d’avui, conseqüència de la darrera desgràcia provocada per caiguda de palmera datilera, se n’ha tornat a revisar uns 1.224 exemplars, determinant que se n’haurà de talar uns 540 —dels quals ja se n’ha talat més de la meitat—, xifra que significa fer desaparèixer més del 20% del conjunt de les palmeres datileres de tota la ciutat, és a dir, aquelles superiors a 10m d’alçada ja tinguin defectes o no, mentre que en el cas d’altres espècies d’arbres la tala posterior a la revisió ha estat infinitament menor, malgrat moltes d’aquestes provoquin caigudes i accidents més recurrents que els de les palmeres datileres.

Moment del talat de les palmeres a la plaça Trilla de Gràcia.

Donant voltes a aquestes xifres, un es pregunta si està l’Ajuntament essent proporcional i coherent amb la tala de palmeres datileres o està actuant de forma ràpida i poc meditada per mitigar un pànic mediàtic amb poc fonament provocat per la malaurada tragèdia d’aquest estiu.
Hem de recordar que a Barcelona anualment moren comptades persones per caigudes d’arbres, mentre que aparentment —és una dada complexa de quantificar— en moren més de 350 per l’efecte ‘illa de calor urbana’, és a dir pel sobreescalfament de les zones urbanes per l’excés d’urbanització i la manca precisament d’arbres i vegetació reguladora del clima.

Les palmeres, especialment la canària i la datilera, juguen un gran paper en aquesta regulació del clima de la ciutat —per mitjà de la creació d’una ombra generosa i a gran alçada, és a dir que ocupa el mínim espai públic aportant el màxim d’ombra i frescor—, a més de requerir molta menys aigua que d’altres espècies, ja que malgrat tinguin una gran capacitat d’adaptació a climes més freds, són originàries de zones amb poca precipitació.

Totes aquestes bondats sobre les palmeres les tenien ben clares l’estudi d’arquitectes Bach-Mora (Jaume Bach i Gabriel Mora) a principis dels anys vuitanta quan per encàrrec d’Oriol Bohigas —llavors ja delegat d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona— es varen fer càrrec de la reforma i millora de les places de Gràcia i, entre elles, la plaça Trilla.
Malgrat varen arribar a projectar-ne nou —Trilla, Nord, Rovira i Trias, Virreina, Diamant, Sol, Revolució, Rius i Taulet (avui dia, Vila de Gràcia) i Raspall—, només van realitzar tres places sota la seva autoria: Trilla, Sol i Virreina. Tot i així, aquestes varen assentar les bases i els criteris d’actuació urbana en el conjunt del barri —una superilla natural abans de la invenció de les superilles artificials que s’han promogut darrerament; artificials ja que no responen a la morfologia de la pròpia ciutat— i varen ser cabdals per entendre la regeneració urbana de la ciutat que esdevingué en el seu moment tot un referent de l’urbanisme a nivell internacional.

La plaça Trilla, abans de la intervenció urbana de 1983

Totes tres intervencions tenien en comú la capacitat d’organitzar el projecte des de l’interior de l’espai de les places i reforçar les peculiaritats de cadascuna d’elles, subratllant allò específic però afirmant la pertinença a un ambient comú —és a dir, l’urbanisme i les seves eines com a element narratiu, com a fil conductor—. En totes elles es proposa substituir l’aparcament en superfície de les places i eliminar-ne l’asfalt tot engrandint-les física i visualment, ordenant amb racionalitat els elements de servei i utilitzant el mobiliari urbà i l’arbrat de forma compositiva, esdevenint elements essencials de la seva arquitectura.

De les tres intervencions, la plaça Trilla és segurament la que amb menys elements i amb més contundència enfronta el projecte: una quadrícula 3×3 realitzada al bell mig de la plaça per mitjà d’un subtil però elaborat canvi de paviment de pedra natural a totxo massís disposat de cantell, creant un total de 9 quadrats, al centre de cadascun dels quals s’hi realitza un escossell on s’hi planta una palmera datilera, a més d’un mínim equipament conformat per 3 bancs pintats de color blanc.
Just quaranta anys després, aquestes nou palmeres, un cop crescudes fins a una alçada al voltant dels 12m, havien esdevingut encara més protagonistes d’aquest espai i els 3 bancs havien desaparegut: el pas del temps per sort sempre esborra allò accessori en un projecte.
El passat 5 de setembre, a mode de macabre regal d’aniversari, l’Ajuntament de Barcelona, en el procés de revisió del parc de palmeres datileres de la ciutat, va procedir a talar 8 de les 9 palmeres de la plaça, modificant radicalment la fisonomia d’aquest espai urbà.

La plaça Trilla l’any 1983, recentment finalitzada la intervenció de Bach-Mora.

Els responsables de Parcs i Jardins declaren de forma genèrica que totes les palmeres datileres talades fruit d’aquesta discriminació seran substituïdes per d’altres espècies d’arbres, tot i que afirmen no saber justificar aquesta decisió, que es du a terme per evitar riscs —entenem es refereixen a minimitzar riscs mediàtics no desitjats i no riscs envers la ciutadania, doncs aquests estarien menys justificats segons les dades anteriorment citades—.
Evidentment Parcs i Jardins no n’és conscient de la rellevància de l’element palmera com a part essencial del propi projecte urbà de la plaça Trilla. Substituir les palmeres per —posem pel cas— mèlies, no només és un error urbà pel què fa a la comprensió de les dimensions i les necessitats de la pròpia plaça, sinó també una aberració arquitectònica —posant-nos dramàtics i salvant les distàncies— equivalent a una hipotètica substitució dels pilars en creu metàl·lics del Pavelló Mies van der Rohe per pilars de formigó armat o ecològica i històrica equivalent a una hipotètica substitució dels plàtans de la Devesa de Girona per —posem pel cas— palmeres datileres.

Aquesta fragilitat i nul·la protecció de l’espai urbà de la ciutat envers la hiper- protecció de la trama edificada, posa de nou sobre la taula la necessitat d’incloure en el catàleg de patrimoni arquitectònic també aquelles intervencions urbanes rellevants, començant pel conjunt de l’Eixample —no només els edificis, que ja compten amb una protecció de conjunt, sinó carrers i xamfrans, arbrat i elements urbans— i acabant en petits espais de convivència de les viles de la ciutat, com la plaça Trilla.

La plaça Trilla actualment, un cop talades 8 de les 9 palmeres datileres.

Curiosament, Josep Antoni Acebillo —director del Servei de Projectes Urbans de l’Ajuntament de Barcelona durant el període 1981-1987— titulava un dels seus articles històricament més citats ‘De la Plaça Trilla a la Vila Olímpica. Notes sobre el progressiu canvi d’escala en les intervencions urbanes de Barcelona entre 1980 i 1992’. Recuperant l’esperit d’aquell text, i en una clara referència de què el com-abordar-allò-concret pot ajudar a configurar una actitud general, de la petita escala a la gran.
Esperem que la plaça Trilla torni a ser pedra de toc i que la ferida que ha sofert ajudi a establir uns criteris sobre la patrimonialització de l’espai públic que guiïn la configuració de la futura arquitectura urbana, defugint la pressió mediàtica i les seves tendències derivades i basant-se en el coneixement ampli de totes les disciplines que hi intervenen.
En el cas concret de la plaça Trilla, encara som a temps de replantar nous exemplars per conservar el seu valor ciutadà. Plantem-hi la llavor.

AMOO


AMOO és l’estudi d’arquitectura compost per Aureli Mora i Omar Ornaque. Malgrat Aureli Mora és fill de Gabriel Mora, un dels autors de la plaça Trilla, aquest article s’ha procurat redactar amb independència d’aquest fet i amb el màxim rigor.