El dibuix d’Ildefons Cerdà de la plaça de les Glòries s’ha anat convertint amb els anys en un forat immens i indesxifrable. El que havia de ser el gran centre de la ciutat futura s’ha anat convertint en un enorme forat mental d’incògnites sense resposta. La centralitat evident d’aquella cruïlla gegant ha anat provocant successius projectes -els uns realitzats a mitges, els altres només enunciats- que, volent escapar de la complexitat del lloc on es creuen carrers, autovies, trens, col·lectors i estacions, han intentat reduir-la a formes simples, sense proposar mai una veritable idea urbana.
Primer, als anys 70, van venir les formes circulars nascudes del pensament purament circulatori. La plaça era vista aleshores només com un difícil nus de circulacions a la sortida de la ciutat i, oblidant altres interessos, van sorgir els projectes d’enginyeria que identificaven la idea de centre amb cercles de moviment rodat. Successives versions van marcar trenta anys d’obres, sempre deficients, sempre precàries, d’una plaça que neix com a anell d’autovies.
Més endavant, la justificació social d’aquell dispendi -d’espai, d’obres, de retòrica- va refugiar-se en un nou paradigma: l’espai verd. Som als 90 i ja no venerem el trànsit sinó l’universal àlibi de l’ecologia i la clorofil·la. Combinem un tambor circular amb un parc interior. O, fins i tot, si és possible, enderroquem-lo i fem un parc quadrat buidat de la trama de l’Eixample. Hem passat dels cercles als quadrats, de la plaça rodona al parc rectangular. Fora les estructures! Pacifiquem la vida. A canvi, naturalment, de fer el forat cada cop més gran.
Ara, en la darrera versió municipal, ja són prop de vint-i-cinc les hectàrees de buidat. Això sí: en forma de plaça major barroca, quadrada i grandiosa, de façanes regulars amb voreres… que no es veuen d’una banda a l’altra (400 metres?).
A la gran ciutat feta de moviments, d’activitats i de persones, la centralitat urbana és quelcom matèric, tangible. No és tan sols un símbol o una metàfora: són persones i trànsit que coincideixen, que miren d’ocupar un mateix lloc i que competeixen per guanyar-hi la pertinença.
Diem que busquem un centre per a la gran ciutat contemporània. Però ni Times Square a Nova York ni Shibuya a Tòquio són centres foradats, sinó tot el contrari: estan plens de densitat, moviments mixtos i activitat. La fantasia de parlar de Central Park -fins quan abusarem d’aquest terme enganyós que confon topologia i funció?- pretén una versió de centralitat absent, edulcorada.
Un lloc de tantíssima accessibilitat com les Glòries és bo per fer ciutat, és bo per omplir-la de l’activitat i dels moviments que constitueixen un centre metropolità del segle XXI. Necessitada com està de superfície útil per actualitzar-se, Barcelona no pot permetre’s vint-i-cinc hectàrees de forat. Si Cerdà alcés el cap potser es desesperaria veient la seva proposta de gran centre ciutadà convertit en un garden gegantí. ¿O és que la seva hipòtesi d’un gran centre urbà que -per Diagonal, Meridiana i Gran Via- pugui ser nucli del Barcelonès, el Maresme i el Vallès sembla massa valenta per a les nostres Glòries d’avui? Glòries incertes són les que arrosseguem des de fa cinquanta anys…
La pretensió de fer un centre pel mer procediment de fer un forat ja té un exemple que podem contemplar a l’altre extrem de la Gran Via, a la plaça Europa. Pensar que el dibuix d’una plaça rodona ja dóna centralitat és una ximpleria que només ha portat desolació. I és que la centralitat tampoc resulta només d’acumular façanes monumentals. Cal fer ciutat, no només forma. Són els teixits urbans de l’entorn, els que fan un centre. No a l’inrevés. És la diversitat i la promisqüitat de persones i estructures el que crea significació i referència.
En lloc d’un espai buit, el sector de les Glòries podria ser un teixit ple de múltiples espais i edificacions, a cavall de tantes infrastructures com calgui. En contacte. Amb les arquitectures més valentes.
El tema és de programa, no de forma. La plaça de les Glòries pot ser una àrea d’oportunitats noves, inexistents fins ara. La seva posició i disponibilitat ho proclamen, i la connexió directa al territori metropolità la fa única.
Els centres contemporanis de grans ciutats -Tòquio, per exemple- ens ensenyen la perfecta i decidida contigüitat d’edificació i gran vialitat, de peus a terra, sense manies. Aquest és el camí de la metròpoli moderna. Quina oportunitat per a les trenta hectàrees més cèntriques de la Barcelona futura! Una injecció d’intensitat japonesa al cor de la ciutat mediterrània per excel·lència.
Article pòstum publicat al diari Ara el 27 de febrer de 2012
