La competència entre despatxos consagrats i emergents impedeix el relleu generacional
Publicat el diumenge 11 d’octubre de 2015 al diari ARA
L’Ajuntament del Prat de Llobregat va tancar les portes del Centre Artesà el 1988 perquè l’edifici, conegut popularment com L’Artesà i format per un teatre i un cafè, amenaçava ruïna. El consistori el va adquirir el 2003 per 3,6 milions d’euros i el juny del 2014 va tornar a obrir les portes del cafè després de rehabilitar-lo. Pel que fa a la resta del complex, però, calia donar-li una nova vida i el desembre passat es van fer públics els cinc despatxos dels 45 participants que havien passat a la segona volta del concurs. Els noms criden molt l’atenció pel seu nivell. Són el portuguès Álvaro Siza, guanyador el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes; Frechilla López-Peláez, guardonats amb el Premio Nacional d’arquitectura; Forgas Arquitectes, en actiu des dels primers anys 70 i autors de la reforma del Kursaal de Manresa; Juan Navarro Baldeweg, també reconegut amb el Premio Nacional el 2014, i l’estudi Barozzi Veiga, guanyadors de l’últim premi Mies van der Rohe.
La diversitat dels perfils dels cinc despatxos és molt eloqüent: d’una banda, quatre degans del sector i, de l’altra, Barozzi Veiga, un despatx jove que ha arribat a la primera línia de l’arquitectura europea a base de participar en concursos. Els finalistes rebran cadascun 20.000 euros i el guanyador en rebrà 10.000 més, a més de 798.600 euros per a la redacció del projecte bàsic i l’executiu i la direcció d’obra.
Un projecte molt cobejat
La reforma de L’Artesà està considerada com un dels concursos d’obra pública més sucosos dels últims anys, tot i que en un moment de bonança potser no hauria atret tants grans despatxos. Un dels efectes col·laterals d’aquests anys de vaques magres és que no es produeixi un relleu generacional en els concursos i que despatxos joves no puguin accedir a projectes prou significatius que els permetin situar-se a nivell nacional. “La distinció de projectes grans i petits pertany a un altre moment. En la dècada anterior hi havia molts concursos i hi havia feina per a tothom. Com que s’ha reduït tant el flux de treball, tothom es presenta als concursos. Despatxos grans, que suposadament haurien de funcionar molt bé, tenen dificultats i es presenten a concursos que en un altre moment haurien considerat petits”, diu l’arquitecte Manuel Ruisánchez, vocal de cultura del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, entitat que ha participat en la redacció de les bases del concurs de L’Artesà juntament amb l’Ajuntament del Prat. “Normalment col·laborem amb moltes administracions en les convocatòries de concursos. En el de la reforma de l’Artesà, que està ben fet, al jurat hi haurà dos arquitectes escollits pel Col·legi. Fins i tot es va demanar que es rebaixessin les especificitats d’experiència per rebaixar la tendència a buscar mimetismes i donar més oportunitats a l’entrada de més arquitectes”.
El volum de concursos i encàrrecs ha davallat més del 90% des del 2006 i actualment els arquitectes viuen en un panorama “de desertificació”, subratlla Ruisánchez. A banda de l’estudi de Barozzi Veiga, que han forjat la seva trajectòria amb victòries en concursos públics com l’Auditorio y Palacio de Congresos a Águilas (Múrcia), l’altre despatx barceloní per a qui guanyar un concurs públic ha sigut clau en la seva trajectòria és MX_SI, format pels mexicans i eslovens Boris Bezan, Mónica Juvera, Héctor Mendoza i Mara Partida, elegits per dissenyar el Centro Federico García Lorca a Granada. El concurs es va resoldre el 2005 i, tot i les vicissituds que van patir les obres -l’equipament no va obrir les portes fins fa pocs mesos i sense el llegat del poeta-, aquesta obra va ser clau en la seva carrera. “Ens va donar la possibilitat d’obrir el nostre propi despatx -diu Bezan-. Per a algú que no té contactes, ja que cap de nosaltres va néixer a l’Estat, el concurs era una possibilitat, però era molt difícil guanyar”. El jurat del concurs andalús estava format per professionals tan prestigiosos com Rafael Moneo i Alberto Campo Baeza, que van examinar 173 propostes, i la victòria d’un equip emergent va ser sorpresa.
“Deu anys després la situació a Espanya és la contrària. Arran de la crisi hi ha molt pocs concursos. La recessió ha acabat pràcticament amb l’obra pública que no és estrictament funcional”, subratlla Bezan.
“Després del Centro García Lorca, vam guanyar un concurs a Finlàndia [el del museu d’art contemporani Gösta Serlachius], on hi havia 600 propostes. Si sumes les hores de tots els arquitectes, és gairebé la meitat dels diners que costa fer l’edifici, s’escapa de qualsevol raonament lògic. Els concursos són un instrument que en el seu moment era molt útil, però que últimament ha perdut molta utilitat perquè hi ha molts arquitectes que busquen qualsevol cosa a què agafar-se per sobreviure”.
“En aquell moment hi havia molts concursos i n’hi havia de moltes escales”, diu l’arquitecte Josep Ferrando, que va poder fundar el seu despatx després d’haver-ne guanyat alguns. “Un dels primers va ser el d’un centre d’atenció primària a Castelló d’Empúries, i aleshores molts despatxos grans no es presentaven a concursos d’escales menors”. Ferrando, que també va guanyar un del concursos de la plataforma Europan, concebuda perquè arquitectes de menys de 40 anys puguin construir, combina la seva tasca amb la docència en diferents països com el Brasil, l’Argentina i Suïssa. “A Suïssa tens més oportunitats. No hi ha distinció entre despatxos grans i petits, sinó que es basen en la qualitat dels projectes i no hi ha tanta burocràcia. Si optes a un premi, encara que no siguis el guanyador, està molt ben remunerat”, subratlla Ferrando.
L’esperança de la llei catalana
“A conseqüència de la llei estatal de contractació pública, els concursos cada vegada s’orienten més per criteris economicistes. Cada vegada és més difícil fer aflorar qualitat arquitectònica. Fa uns anys era més fàcil, la complicació ha sigut progressiva”, diu el degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Lluís Comeron. El fet que el guanyador d’un concurs sigui un despatx consagrat també pot ser temptador per a un ajuntament, ja que el situa amb més facilitat en el mapa de l’arquitectura contemporània. “A Catalunya s’ha perseguit molt poc l’efecte Guggenheim -subratlla Comeron- i molt menys que en altres territoris; no ha sigut una patologia. El que sí que ha passat és que, arran de la llei de contractació pública estatal, en la formalització de les bases dels concursos, és força difícil no promoure despatxos pel seu volum d’obra construïda i sí per la qualitat arquitectònica. S’ha produït un desplaçament cap als despatxos grans, no per voluntat dels ajuntaments sinó per l’aplicació -fins i tot intentant evitar-la- d’una llei de contractació que està més pensada per a altres àmbits i gens adequada per a l’arquitectura”.
Un dels focus de la llei catalana d’arquitectura, l’avantprojecte de la qual es va aprovar al Parlament al juliol, és, precisament, garantir la diversitat de perfils dels estudis en els concursos públics i no considerar l’arquitectura només com la prestació d’un servei. “La llei catalana veu l’arquitectura com un bé d’interès general i la contractació ha de ser coherent amb aquest principi. Es busca que es prioritzi la qualitat i que el conjunt dels arquitectes puguin oferir el millor a través dels edificis públics”. Aquest objectiu -plantejat en el marc de la llei espanyola de contractació pública- es tradueix en la “diferenciació dels concursos d’idees dels de projectes i direcció d’obres, i que en aquests últims la solvència també es valori per la formació dels arquitectes i la qualitat de les propostes”.
