Les múltiples visuals d’un pis escenogràfic

Les múltiples visuals d’un pis escenogràfic

BORRELL | AMOO – Aureli Mora i Omar Ornaque, arquitectes (AxA)

Publicat a l’ARA el 21 de novembre de 2021 | Cristina Rosa | Fotos: José Hevia

La teatralitat és un efecte buscat», confessen els arquitectes de l’estudi AMOO, Aureli Mora i Omar Ornaque, responsables de la reforma d’un pis amb la façana principal -i el balcó- en un pati d’illa de l’Eixample barceloní. En una transformació radical que ha donat a aquest habitatge un aire de postmodernitat clàssica però ben atrevida, l’exercici no deixa de ser una manera de reinterpretar des de l’actualitat -i amb les dimensions que imposa el present- l’atmosfera que tenien els pisos de la zona a l’època.

Situat a la planta primera d’un edifici del 1925 de la Nova Esquerra de l’Eixample, aquest pis de 60 m ja era, abans de la reforma actual, un dels quatre habitatges del mateix replà, és a dir, mig pis dels originals. Aquestes divisions que es van fer la majoria fa mig segle van condicionar del tot la distribució dels pisos. Així, quan els arquitectes d’AMOO van rebre l’encàrrec per a la reforma del que seria un habitatge per a una persona sola, o com a molt per a una parella, van trobar un interior ple d’envans que deixaven un passadís estret i fosc a un costat i un seguit de petites habitacions a l’altre. Per això l’objectiu primer de la rehabilitació va ser desdibuixar aquell vell passadís i provocar visuals creuades que donessin una sensació de profunditat i de tenir més espai del que en realitat hi ha.

Vincular espais

Amb la creació d’una franja de color absolutament franquejable i molt més funcional del que podria semblar, s’aconsegueix relacionar el pis de cap a cap, des de l’extrem pel qual s’hi accedeix fins a la sala menjador, un espai que s’apropia de l’antiga galeria per donar, amb unes grans vidrieres, la màxima entrada de llum natural. Sí, aquesta franja verda, que és l’element més escenogràfic d’un habitatge que en té d’altres, en realitat és un espai d’uns 60 cm d’ample que té usos ben diversos. Un element, hi insistim, funcional que, a més, fa que l’arquitectura incorpori un seguit de mobles, en resposta a un dels desitjos del propietari, que era tenir espai per guardar objectes i no veure’ls per allà al mig. D’aquí el llenguatge depurat de l’arquitectura tot i els efectes de teatralitat buscats.

És aquesta franja la que acull, a banda i banda segons el cas, l’armari per al comptador al rebedor, la que tot seguit és també armari per a la roba de casa, la que dona una entrada espaiosa al bany i n’acull la pica de marbre -amb la qual es mimetitza cromàticament-, la nevera dins la cuina i la barra que obre aquest espai al passadís. I és també la que, amb un trencament molt gràfic (que respon a un atrevit esglaonament per l’aprofitament només d’una part del fals sostre), uneix o ajunta la zona d’estar i la del menjador.

La permeabilitat de la concepció arquitectònica d’aquest habitatge és el recurs que vincula uns espais i els altres, com és el cas de l’ampla relació que s’estableix entre la cuina i la sala d’estar, presidida pel sofà fet per a l’espai, una obertura que va requerir estintolar el mur de càrrega. O com ho és el de les dues finestres guanyades al bany, que donen llum a la cuina i a l’habitació. Aquesta successió d’obertures estratègicament situades per multiplicar les visuals fan que, per exemple, des de l’habitació -situada en un extrem del pis- es pugui veure la galeria que dona al pati d’illa i que és a l’extrem oposat.

Tot i que és evident que el protagonisme que s’emporta la franja de color verd que marca la linealitat de l’espai, en el projecte de reforma d’AMOO hi ha molts altres recursos que contribueixen a fer un habitatge certament escenogràfic. En aquest sentit, la llar de foc del menjador pot ser l’exemple més evident: la seva presència era un desig irrenunciable del propietari encara que no pugui servir per a la seva funció perquè no hi ha permís per tenir-ne. Però ho són també el trencament i no continuació d’algunes de les antigues motllures. O alguns trossos de motllura pintats de rosa al bany, el mateix to de la franja que fa de capçal del llit. O la secció d’una motllura treta de context i posada a l’entrada de la casa i a la cuina. O, sense anar més lluny, el parquet d’espiga nou, que recupera la manera com se solien posar les fustes als terres més benestants de la zona.

UNA FRANJA FUNCIONAL La franja verda que recorre aquest pis, reformat per l’estudi d’arquitectura AMOO, fa uns 60 cm d’ample. És una franja funcional que conté, a una banda o a l’altra, l’armari del rebedor amb el comptador, el de la roba de casa, l’entrada al lavabo i la pica, la nevera, la barra de la cuina i la zona d’estar que separa la sala del menjador, o que els ajunta.

Exagerar mitjançant el color

El resultat de la reforma d’aquest pis del carrer Borrell mostra l’atreviment conjunt del seu propietari i dels arquitectes d’AMOO, Aureli Mora i Omar Ornaque, els quals han exagerat mitjançant el color un recurs arquitectònic: la creació d’una franja funcional.
Sense complexos, els responsables d’aquest estudi de Barcelona van triar el color verd després d’haver decidit el marbre amb el qual farien la pica del lavabo, el sobre de la cuina o, entre d’altres, el moble de l’entrada.
És el to verd dominant al marbre el que va definir la pintura que recorreria el pis i que contribueix a donar-li profunditat.