Hi ha moments en què les grues no són indicades i moments en què ho són. Els propers dos anys seran d’aquesta segona mena. Seria lògic i desitjable que veiéssim una acceleració del ritme de construcció dels molts projectes ja endegats
Publicat a l’ARA el 20 de novembre 2021 | Foto: Getty
Aquest article està motivat per tres noticies aparegudes a l’ARA de divendres passat: sobre habitatge assequible, el MNAC i el Clínic. Començo per la raó que em porta a comentar-les juntes.
L’any 2022 serà un bon any econòmic. Ho garanteix una injecció de fons del Next Generation d’un gran volum que, al ser no retornables, no fan dèficit. També ho podria ser -toquem ferro- el 2023. Però és evident que convé ja des d’ara tenir en compte la situació en què ens trobarem el 2024.
Aquesta dependrà, almenys per dos camins, de com despleguem els fons europeus. Un, del que avui no m’ocuparé, és fins a quin punt els fons es dirigeixin a inversions que impulsin la productivitat de l’economia. L’altre, que és el tema d’avui, és fins a quin punt la despesa ara pot incidir sobre el dèficit en el futur. És segur que ho farà en alguna mesura: la despesa no retornable és més fàcil d’assignar a projectes d’enfortiment del sector públic. Molts d’aquests, però, generaran despesa recurrent, en forma, per exemple, de contractació consolidada de personal. Per aquesta i altres raons -sostenibilitat de les pensions, reducció del deute- cal ser realista i esperar un augment de la pressió fiscal. Ara bé, la seva magnitud dependrà del tipus de projectes públics que ara s’impulsin. Es desprèn d’això que fora bo exercir la virtut de la prudència amb les despeses que generen molta recurrència i incidir especialment en les que no ho fan.
Hi ha moments en què les grues no són indicades i moments en què ho són. Els propers dos anys seran d’aquesta segona mena. La construcció que no deixa deute hipoteca comparativament poc el futur. Seria, doncs, lògic i desitjable que veiéssim una acceleració del ritme de construcció dels molts projectes d’enginyeria civil ja endegats. I també que es desencallessin alguns dels projectes que sabem del tot necessaris però als quals fa massa temps que donem voltes sense acabar de donar el cop de cap de convocar les grues. I aquí entren les noticies de l’ARA:
1. S’ha constituït l’Habitatge Metròpolis Barcelona, una entitat público-privada impulsada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona per promoure habitatge de lloguer assequible. Entenc que està ben dissenyada. Ha trigat massa a posar-se a punt, però, ara que ho està, endavant i que es vegin les grues. Si es fa bé no tinc dubtes que marcarà la metodologia de futur en un tema fonamental en què convenen programes continuats i d’envergadura.
2. S’ha inaugurat la gran exposició de Gaudí al MNAC. Rebo amb satisfacció la nova que una exposició produïda aquí anirà després al Museu d’Orsay. Catalunya necessita que el seu museu de referència brilli. Penso, doncs, que és un bon moment per empentar-lo i concretar la seva ampliació al Palau de Maria Eugènia tot accelerant l’arribada de les grues. Per cert, la connexió Gaudí també ens ha de fer veure que Barcelona necessita un referent museístic en arquitectura, a la qual deu tant la seva imatge. No ens cal un museu específic. Montjuïc seria una bona localització i ho pot assumir el MNAC mateix. Per cert, el govern espanyol ha confegit un avantprojecte de llei de la qualitat de l’arquitectura. El tràmit d’audiència conclogué dijous passat. A l’article 7 es crea una Casa de l’Arquitectura que “tiene como vocación convertirse en un referente nacional e internacional para la divulgación de la arquitectura”. Fa unes setmanes, Pedro Sánchez va anunciar que les noves institucions de l’Estat no anirien a Madrid. Cal suposar, doncs, que el fet que el Palacio de Zurbano hagi sonat com a seu és un rumor infundat, oi? La Casa reviu explícitament el Museo Nacional de Arquitectura y Urbanismo, un projecte fallit de l’època Zapatero que havia de tenir tres seus: Salamanca, Barcelona i Madrid.
3. La comissió per a l’estudi de l’assumpte s’ha pronunciat sobre la localització del nou Clínic. Fa mesos em vaig manifestar a l’ARA a favor de refer el Clínic on és. Ho veia més viable que qualsevol de les alternatives que s’havien plantejat. La comissió també descarta la meva proposta perquè n’ha trobat una altra de superior abans no estudiada: les pistes d’atletisme de la UB a la Diagonal. Hi estic completament d’acord: és molt superior. És una localització ideal. Ara cal minimitzar el període necessari per negociar amb la UB -se l’haurà de compensar- i afrontar les moltes complexitats que es presentaran. Però el ritme no pot ser com fins ara. Ara cal córrer perquè ara el vent del finançament podria ser favorable.
