El MUA dedica una exposició a repassar la carrera de l’arquitecte alacantí: “M’agrada fer arquitectura de trinxera, la que sustenta l’Estat del Benestar”
Publicat a Alicante Plaza el 8 de març de 2020
Fins al 15 de març, el Cub del Museu de la Universitat d’Alacant acull l’exposició ‘Industries, on Javier García-Solera recopila vint de les seues millors obres després de trenta anys de carrera. “L’exposició reivindica la presència dels altres. Sóc un gran defensor de la formació politècnica a les escoles d’arquitectura, capaç de controlar l’execució, els materials…”, apunta García-Solera.
“Tenim responsabilitats importants perquè l’arquitecte agrupa els coneixements de la resta d’oficis, però mai amb la intensitat de la resta. Aspirem a saber tant de fusteria com un fuster i de fontaneria com un fontaner, però és una aspiració a la qual mai arribarem”. “Reivindique passar a un segon pla, m’opose totalment a l’arquitectura d’autor. No crec que l’arquitecta haja de situar-se a la cúspide de la piràmide del procés, però ens porta a creure-ho d’alguna manera. Això ens porta a una obsessió amb tu mateixa: l’arquitectura parla de tu sempre, però no és eixe l’objectiu de l’arquitecte”.
“Pense que som una part més d’un procés molt complex, per això m’agrada parlar d’indústria, ja que durant dos, tres o cinc anys fabriquem una unitat única. No és cap cadena de muntatge, ni una fabricació en sèrie. És una cosa singular amb un esforç previ d’investigació, prova-error… Perquè treballem una única vegada i hem d’encertar”.
L’exposició destaca pels detalls constructius, plasmats en dibuixos però també en precises maquetes. “La meua intenció era que fóra una entrega del saber. Coses amb les quals hem experimentat a l’estudi com pells d’alumini, escaleres singulars o fusteries que no són habituals. És una exposició on està permés tocar, fotografiar, copiar… Està feta perquè aprenguen els que venen, com allò de perquè foren som, perquè som seran. Es mostra la complexitat d’una professió, que va des de l’assemblatge d’unes làmines amb caragols fins al plantejament general del projecte”.
Amb això, García-Solera defensa una arquitectura neutra que puga afrontar amb flexibilitat canvis amb el pas dels temps. “Vaig dissenyar l’Escola de Negocis de la UA amb un programa que mai es va implementar, que ara és l’edifici Germà Bernàcer on es combina docència i administració. L‘edifici té 25 anys i mai s’ha modificat: són espais amb geometria regular i confort funcional. Té una grandària on encaixa qualsevol programa que no siga massa específic, com seria un quiròfan. L’arquitectura a voltes es fa molt específica per ànsies de l’autor”.
Encara que també hi ha alguns edificis residencials, a ‘Indústries’ destaquen els projectes d’equipaments. “M’agrada fer arquitectura de trinxera, la que sustenta l’Estat del Benestar com col·legis i centres socials. Tant de bo m’encarreguen un palau de congressos, però no em preocuparé si no ho faig. En aquests edificis està la base de l’Estat Social i és el que a mi m’interessa”.
García-Solera ha treballat durant estes dècades amb un equip d’arquitectes i aparelladors, però també de la mà de Lola Alonso o Alfredo Payá. Però el seu bagatge és previ a la universitat: “Mon pare com a professional només m’ha donat coses bones, era molt exigent amb la construcció i sempre m’ho va inculcar. No m’ho deia, jo ho veia”.
“No poses que tinc 94 anys, heu de dir que vaig cap als cent”, apuntava amb humor Juan Antonio García Solera a una entrevista per a la revista Plaza uns mesos abans de faltar. “Sóc conscient del privilegi i la fortuna que ha sigut per a mi créixer amb algú que exercia una professió de forma impecable i esmerçada, preocupada i vívida”, assegura Javier García-Solera Vera. “Jo tinc un aprenentatge natural, no m’adonava però l’assimilava i per a mi això ha sigut molt bo. Jo vaig fer el meu camí i mon pare va fer el seu, mai hem fet una obra junts. Però sí que ens comentàvem els projectes”.
Després de trenta anys de carrera, García-Solera Vera té clar que “esta professió només es pot aprendre exercint-la. Dibuixe a mà i en la mateixa fulla tinc un detall d’un pom, una xarnera i un esquema de la planta. Jean Prouvé deia que quan li encarregaven una cosa, el primer que li venia al cap era com la construiria. Jo també ho considere una cosa immediata: hi ha un pensament tècnic que es desenvolupa en paral·lel a la formalització del projecte. És simultani a totes les escales, qualsevol ratlla que llances necessita una materialitat”.
“Per això és important la formació politècnica, cal ser arquitecte al complet. Perquè si vas posant les coses una rere altra, t’ix un camell. No hi ha una construcció lineal”. “Però vec mal cap on anem els arquitectes. L’arquitecte integral al qual em referisc, quan veu un lloc, veu la ciutat sencera: les relacions que s’estableixen entre tots els agents, el passat, el futur… Però és un tipus de professional que no interessa: el sistema està esquarterant les professions que tenen sabers múltiples per assegurar-se el domini del poder”, assenyala en referència a la legislació que reparteix les competències dels arquitectes entre altres oficis.
Però García-Solera també reparteix responsabilitats entre els arquitectes: “La deriva que ha pres la professió ha sigut cada volta més superficial, molts s’han apuntat a l’arquitectura de l’espectacle i l’edifici més extravagant per a vore si els tornaven a telefonar. Al final per a fer una casa tampoc cal saber tant i el constructor del poble la fa, no?”, lamenta l’arquitecte alacantí. “És el que l’arquitecte pot afegir com valor de vida, el que hauria que saber vore i buscar”.
“Ni tan sols ens consulten qüestions de ciutat. Hostalers, Fogueres i Setmana Santa sí que compten, però quan telefonaran a arquitectes o sociòlegs?”. García-Solera Vera també denuncia la situació als concursos d’obra pública: “Ara prima la baixa econòmica i estic veent rebaixes del 60%. Com pensaré que la societat busca arquitectes si ens paguen d’eixa forma!
El problema és que l’administració habitualment no selecciona el millor arquitecte, només el més barat”.
