Arquitecte i pilot de línies aèries, aquest fotògraf anglomallorquí retrata els paisatges de les seves rutes des de la cabina d’un Airbus
Publicat a l’ARA el 27 de febrer de 2021 | Maria Labró
El 1889, abans que es creés l’aviació, es va acabar la construcció de la Torre Eiffel amb un mirador a 300 metres d’altura. Va ser l’edifici més alt del món fins a l’aparició, quaranta-un anys després, del Chrysler Building de Nova York. La inauguració oficial de la dama de ferro es va fer el 15 de maig, quan Gustave Eiffel i un grup de personalitats van hissar una bandera francesa des del capdamunt de la torre. Era la primera vegada que els parisencs descobrien com era la seva ciutat des del cel. I tal com comenta Jon Tugores, molts d’aquells visitants es van marejar. “A mi m’hauria passat el mateix. Veure el lloc on vius d’una altra manera sempre és colpidor”, assegura el comandant, acostumat a observar el món des d’un Airbus A320.
Jon Tugores i Kirtley és pilot de línies aèries i arquitecte. Va néixer a Lancashire (Anglaterra) el 1968, va créixer a Palma i ha viscut al Regne Unit, Àustria, Alemanya, els Estats Units, Bahrain i Catalunya, on resideix actualment. “Tinc tres vides: l’aviació, l’arquitectura i la fotografia. Tot i que només faig fotos des dels avions”, explica. “M’agrada compartir amb la gent les meves Torres Eiffels, mostrar-los on viuen des d’un altre punt de vista”. El Jon acumula més de 25.000 captures aèries d’arreu del planeta, la majoria realitzades al continent europeu. “Al principi em feia molta vergonya posar al meu perfil que soc fotògraf, perquè els hi tinc molt de respecte. Però mira, amb el temps m’ho hauré de creure”.
Llegat fotogràfic
L’afició del Jon a la fotografia aèria va iniciar-se el 2005, quan va començar a volar professionalment. “Feia fotos des de l’aire, però no les compartia. Les feia per a mi. Fins que un dia el meu pare em va regalar el llibre Els somnis d’Einstein, de l’escriptor i físic nord-americà Alan Lightman. A l’obra, el concepte del llegat hi és molt present. L’any 2006 va néixer la meva primera filla i el 2007 el meu pare va morir. Era una figura important per a mi i a partir de llavors vaig començar a plasmar Europa per a la meva generació i per a la meva família”, comenta. Arran d’ensenyar les fotografies a algun dels seus companys de l’escola d’arquitectura, va sorgir el llibre Barcelona by Jon Tugores, una publicació d’imatges aèries de la Ciutat Comtal amb textos dels arquitectes Vicente Guallart i Carles Llop.
El 2019 va presentar la seva primera exposició individual a Barcelona i aquesta setmana ha inaugurat ATMOS-FEAR, una exposició de fotografia aèria que es podrà veure fins al 27 de juny al Centre Cultural Terrassa. “ATMOS-FEAR té l’atmosfera com a protagonista existencial i catalitzadora del planeta. De fet, les ciutats sempre s’han creat en funció de l’atmosfera. S’han posat al costat dels rius, del mar, dels grans llacs… Han evolucionat al costat d’aquell mitjà que els donava vida -afirma Tugores-. Volia parlar de les ciutats europees i veure quin procés evolutiu tenen”.
La visió d’un arquitecte
La dualitat professional li ha permès hibridar les seves passions. La primera, l’arquitectura, la va descobrir als disset anys, quan va guanyar un concurs de pintura a Mallorca. “Em van regalar un viatge a Itàlia. Vaig estar a Florència i a Roma i, de sobte, em vaig trobar dins de les arquitectures històriques que havia vist sobre el paper. El castell de Sant’Angelo em va colpir. Vaig veure allò i em vaig preguntar: «Si jo fos un arquitecte d’ara, com faria un castell de Sant’Angelo?» Aquesta pregunta em va transformar”. Quan va tornar a Mallorca, el Jon va dir als seus pares que volia estudiar arquitectura. “S’ho van agafar bé. El més trist per a ells va ser que no em quedava a casa, sinó que havia de marxar a estudiar a Barcelona”.
Tugores va aterrar a Barcelona l’any 86 i tretze anys més tard -després de formar-se a Catalunya i als Estats Units- funda el seu estudi a Terrassa, Jon Tugores + Architects, des del qual defensa l’ús de la hipertecnologia. “Molt poca gent vol innovar en arquitectura, i hem de ser un punt de referència. Els enginyers sembla que introdueixen aquestes tecnologies i nosaltres anem a rebuf”. ¿I en què consisteix això de la hipertecnologia en arquitectura? “Quan parlo d’hipertecnologia no em refereixo a fer una relectura del Peter Cook dels anys 60, que feia edificis que es van movent. Parlo de nous materials, de nous sistemes d’il·luminació i de comunicació que hem d’integrar als habitatges sense por. Es tracta que els arquitectes siguem més propositius”.
De dissenyar aeroports a pilotar avions
La segona passió del Jon, l’aviació, l’ha acompanyat des que era un nen. “Quan som petits tots tenim la il·lusió de fer coses que no són quotidianes. Volem ser astronautes, volem ser pallassos… Jo volia ser pilot”. Abans de treure’s el títol oficial va acabar la carrera d’arquitectura, tot i que no va abandonar mai el món de l’aeronàutica. “Al projecte final de la carrera d’arquitectura vaig dissenyar un edifici a l’aeroport de Dallas-Fortworth. Uns anys més tard, el 2005, vaig rehabilitar un antic hangar del 1928 a l’aeroport de Sabadell. Poc després vam dissenyar un hangar per a un Boeing 747 a l’aeroport de Saragossa”. ¿Com es passa de dissenyar aeroports a pilotar avions? “Quan vaig acabar la carrera d’arquitectura tenia al cap un text d’Adolf Loos. Loos deia que per no dependre de l’arquitectura o tens una butxaca molt gran o tens una altra feina que et permeti no dependre de l’arquitectura”.
Tugores va seguir el consell de l’arquitecte austríac i va decidir treure’s el títol oficial de pilot. “En aquell moment jo estava treballant en una editorial de Barcelona on vam fer un llibre amb un amic sobre un arquitecte danès, i vaig pensar que ja tenia un peu posat a l’arquitectura. Llavors vaig decidir reubicar la meva vida en el concepte de llibertat que em donava l’aviació. Vaig estudiar d’amagat dels meus pares. Ells sabien que podia pilotar avionetes amb un títol privat, però no que havia decidit treure’m el títol oficial. Un dia em vaig presentar a Palma i els vaig dir: «Pares, m’he fet pilot professional». El meu pare gairebé té un infart. Es va posar les mans al cap i em va dir: «No, no! Deixaràs l’arquitectura?» Li vaig dir que no, que una cosa que segur que no deixaria mai seria l’arquitectura. De fet, la meva feina com a pilot és la que em permet intentar fer bona arquitectura”.
L’última generació de pilots
Jon Tugores forma part de la que considera l’última generació de pilots que treballarà en cabina. “Volo per la passió de volar. L’aviació d’avui en dia és d’una tecnologia extraordinària. Gestionem ordinadors. Tenim un avió que gairebé ho fa tot sol. Segur que a la següent ja hi anirà una sola persona i després ja no hi haurà ningú”, reflexiona.“Volo per la passió de volar. Tenim un avió que gairebé ho fa tot”.
Tugores assegura que dins la cabina de comandament els pilots tenen temps lliure per observar les dades que els arriben, llegir la premsa, fer petar la xerrada i, en el seu cas, també capturar el paisatge. “La gent tendeix a oblidar que els pilots compartim les mateixes sensacions davant de certs escenaris”, assenyala.
“A Europa gaudim d’uns contrastos sensacionals. Tenim muntanyes, tenim moltes illes i tenim el Mediterrani. Barcelona és una de les ciutats més atractives que hi ha per fer fotografies. Té el contrast del mar, la muntanya, Montjuïc…” Quan s’hi arriba pel nord-est i amb l’avió per aterrar al Prat, els passatgers del cantó dret poden gaudir d’una visió panoràmica de la ciutat. El Jon té la sort de veure-ho unes quantes vegades al mes a través d’una finestra panoràmica de 180 graus. “Quan estem baixant, que ja comencem a gaudir del territori, estem volant com a poc a 500 quilòmetres per hora. Realment, la informació que tens a través dels ulls és molt ràpida”.
A banda de Barcelona, el Jon assegura que les rutes de la zona dels Alps a Milà, Zuric o Munic i els fiords suecs i noruecs també són espectaculars. “La ruta a Palma també és molt interessant perquè gairebé és un vol hiperbòlic, que puges i baixes, i tens la sortida de Barcelona. Comences a volar i veus Mallorca sencera”.
A banda del mar, les muntanyes i les illes, la fotografia des d’un Airbus inclou altres elements. “Quan ja ets a dalt del creuer, que és aquell moment en què els comandants deixem anar aquells rotllos per molestar els passatgers. Bé, rotllos no, eh? Que a mi m’agrada molt fer speeches i explicar coses -es defensa entre rialles-. En aquell moment, l’escenari sempre és molt homogeni. És la meteorologia que va canviant i el que defineix una fotografia”.
Lluny de fer postals
Jon Tugores té una llibreta on apunta algunes de les captures que té pendents, moltes de paisatges europeus que ja ha vist sota certa llum i textura meteorològica i que espera tornar a veure. “Mai he buscat fer fotografies de postal. M’agrada jugar amb el sol, amb el territori, amb les textures…”
Fa unes setmanes que utilitza una càmera Sony A7 4R, que assegura que és molt ràpida i versàtil. “He anat evolucionant amb la càmera que faig servir. Necessito una càmera amb molta capacitat però petita”, comenta. “A vegades hi ha imatges que ja sé que vull fer. Quan em conec aquella ruta, quan hi ha les condicions meteorològiques adequades… En aquests casos em puc preparar la càmera manual i treballar l’obertura, la velocitat… Però altres vegades això no passa, i per aquest motiu necessito una càmera amb molta rapidesa d’enfocament”.
Entre les seves influències destaca William Garnett, Adriel Heisey i Karl Blossfeldt. “Un professor que vaig tenir a la universitat em va fer arribar un llibre de William Garnett. Ell i el seu fill, amb una avioneta que tenien, van fer viatges pels Estats Units i així ell es va convertir en el primer gran fotògraf del territori des de l’aire”, explica. El cas del fotògraf Karl Blossfeldt és especial per a ell. El va conèixer a través de Jørn Utzon, l’arquitecte danès amb casa a Mallorca, que és conegut pel projecte de l’Òpera de Sydney. “Vaig passar moltes tardes amb Utzon a Palma i em parlava moltíssim de Blossfeldt. Em va fascinar”.
Actualment el Jon està treballant en la col·lecció Barcelona III, sota la inspiració del Vantablack, una substància feta a partir de nanotubs de carboni, la més fosca que existeix. “Em sedueix moltíssim. En comptes de reflectir la llum, aquest material el que fa és absorbir-la. La tecnologia ens ha permès crear un no-color que fa desaparèixer les coses”. Descobrir la foscor absoluta d’aquest material, que ja utilitzen arquitectes i dissenyadors d’arreu del món, ha portat el Jon a la recerca d’imatges de la ciutat sense llum. “A Barcelona III busco una ciutat fosca, sense mirada, sense possibilitats de futur. En podem fer una lectura bonica o també ens pot espantar. En podem fer lectures poètiques, polítiques, anímiques, climàtiques… Potser la foscor ens fa reflexionar i encara som a temps de canviar les coses”, conclou.
