El creixement de les ciutats està asfaltant la natura, mossegant els camps de cultiu, lapidant l’agricultura. No seria més intel·ligent pensar a “desurbanitzar” la societat per tornar a formes de vida veritablement més humanes?
Publicat a Barcelona Metropolis el setembre de 2021 | Il·lustració © Riki Blanco
El creixement de les ciutats està asfaltant la natura, mossegant els camps de cultiu, lapidant l’agricultura. Si, tal com demostren nombrosos estudis, els processos d’urbanització són cada vegada menys sostenibles socialment i mediambientalment, per què insistim a fer les ciutats més grans, més poblades i més complexes? No seria més intel·ligent pensar a “desurbanitzar” la societat per tornar a formes de vida veritablement més humanes?
Mossegar la terra
En els darrers mesos estem observant renyines i disputes per alguns espais físics del territori periurbà. El Port de Barcelona necessita créixer per facilitar més comerç internacional, l’aeroport no té prou pistes si volem avançar llocs en la competició turística, Mercabarna necessita més terrenys per poder albergar noves instal·lacions que la perpetuïn com a hub internacional… i apareixen altres projectes per, suposadament, solucionar problemes d’habitatge o generar nous llocs de treball. Tots tenen en comú que aquesta expansió s’edifica, literalment, sobre terres agràries o parcs temàtics naturals, asfaltant la natura.
En el cas de Barcelona, si retrocedim només 60 anys, podem observar d’allò més bé com el creixement de les ciutats sempre exigeix aquest desmantellament de l’ecosistema rural. Segons l’interessant mapa interactiu elaborat pel projecte europeu BCN Smart Rural,[1] en aquestes dècades, la província de Barcelona ha perdut cada any 2.000 hectàrees de terres fèrtils de cultiu, fins a acabar amb un total del 42% de la seva superfície agrària. El 60% d’aquest total s’ha convertit en bosc sense usos agrícoles i la resta s’ha urbanitzat. Té lògica, doncs, el que s’afirma en un segon estudi[2] d’aquest mateix projecte: en la província de Barcelona, actualment hi ha unes 200.000 hectàrees de terres en cultiu amb les quals, segons els seus càlculs, es poden alimentar prop de 600.000 persones. És a dir, només el 10% del total de la població.
Sent conscients d’aquesta situació tan delicada, és exasperant observar que l’any en què Barcelona és reconeguda com la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible, només passejant pel Parc Agrari del Llobregat —epicentre de la producció d’aliments per a la regió metropolitana— es pot comprovar que no cessen les queixalades urbanístiques en els pocs camps de cultiu que resten. I encara és més irritant que, en un d’ells, situat al Prat de Llobregat, s’anunciï que a tocar d’uns blocs de pisos s’instal·laran “plaques solars per impulsar l’energia verda”. S’haurà d’explicar als governants i els seus assessors de màrqueting que l’agricultura que han lapidat ja era un procés per disposar d’energia gratuïta del sol. Verda i alimentària.
[1] BCN Smart Rural és un projecte finançat pel Fons Europeu de Desenvolupament Regional i la Diputació de Barcelona.
[2] BCN Smart Rural, Terres que alimenten.
La sostenibilitat perversa
Però, si aprofundim en el funcionament de les infraestructures de la ciutat que hem esmentat, veurem que aquest anhelat creixement, a més d’urbanitzar terres agrícoles, suposa altres impactes ambientals, i de més magnitud, encara que el presentin verd i sostenible.
El Port de Barcelona declara, en el seu flamant Pla Estratègic per a l’any 2025, que passarà dels 65.000 milions d’euros actuals de comerç exterior a 75.000 milions. I, tot engalanant l’informe amb el logotip de colors dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, afirma que millorarà substancialment la seva sostenibilitat ambiental. Té poders màgics, aquest emblema? Només ens hem de centrar en un dels productes estrella que comercialitza el Port per entendre que, en el negoci de moure mercaderies, l’augment del trànsit sempre suposarà un augment dels costos ambientals. El darrer informe de l’organització Grain[1] explica, de manera molt senzilla, que només la soja procedent del Brasil que entra pel Port de Barcelona —dedicada a engreixar els animals estabulats a les granges industrials catalanes— equival anualment a unes 230.000 hectàrees de desforestació i a un 2% del total de les emissions de gasos d’efecte hivernacle de Catalunya. Si està previst que creixin els negocis basats en la soja (tant per al seu consum com a biodièsel com per a la producció de la tan ponderada proteïna vegetal), estarem parlant, per força, de més superfície desforestada en algun punt del planeta. És fer trampes que, en la comptabilitat ambiental del Port, que diuen que volen millorar, no s’hi sumi aquesta contaminació deslocalitzada.
Passa una cosa semblant en el cas de Mercabarna, que demana més espai per créixer, però, alhora, explica amb satisfacció que els seus plans de sostenibilitat —també engalanats amb l’arc iris dels ODS— passen per ampliar el nombre de plaques fotovoltaiques i la connexió 5G per a tot el recinte. Però no es comptabilitza ni s’evita que, per exemple, més del 95% dels melons que s’hi comercialitzen arribin també del Brasil després de recórrer milers de quilòmetres.
[1] El papel de Catalunya y el Port de Barcelona en la construcción de un sistema alimentario (in)sostenible. Organització GRAIN. Març de 2021.
L’Espanya plena
Així que les ciutats —en les quals s’amunteguen milions d’éssers humans físicament, mentalment i espiritualment desconnectats de la terra i de la natura— són part del problema, i com més grans són, més gran és també el problema. Actualment, la meitat de la població mundial viu en grans ciutats, que només ocupen el 2% de tot el territori, però que generen el 80% dels gasos d’efecte hivernacle.
Però sembla que no hi ha res que aturi l’avenç de les ciutats i els seus inconvenients, tal com reconeix el Pla Prospectiu Espanya 2050 presentat pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez: “En les properes dècades, el procés d’urbanització seguirà avançant. S’estima que, el 2050, el 88% de la nostra població viurà en ciutats i que l’Espanya rural perdrà gairebé la meitat dels seus habitants. Si no prenem mesures, les grans urbs i les seves àrees metropolitanes es tornaran més extenses i disperses, i seran menys sostenibles socialment i mediambientalment. Mentrestant, diversos municipis rurals i ciutats mitjanes i petites perdran dinamisme econòmic i experimentaran un declivi social i patrimonial notable.”
Així doncs, no hauríem d’afirmar sense rubor que les ciutats són insostenibles? Que el problema que hem de resoldre no és l’Espanya buida sinó l’Espanya plena? ¿El que és rellevant de debò no passa per reconèixer obertament que l’“urbanocentrisme” com a forma de viure de la nostra societat viola els principis naturals que hauríem de respectar? ¿El repte actual no és pensar com “desurbanitzar” (mentalment i físicament) aquesta societat per posar en pràctica, en la mesura del possible, formes de vida veritablement sostenibles i en les quals es pugui viure? ¿L’objectiu de sostenibilitat que es proposen algunes ciutats no passa obligatòriament per pensar com empetitir-se, reduir-se, buidar-se?
Plantar escoles
Però com “desurbanitzem” les ciutats i les nostres ments? “Planta una escola i et creixerà un poble” és la sentència que he sentit dir mil vegades al meu amic pastor Jeromo Aguado. Planta una escola i s’activaran les següents seqüències: una escola, en un poble que no en té, motivarà l’arribada de famílies joves a viure a les antigues cases dels seus parents. Algunes arribaran amb la feina a la motxilla i d’altres recuperaran activitats en el sector primari. Així es reactivarà l’economia local, al marge dels vaivens mundials, amb oficis recuperats: agricultura, forn de pa, transformació, restauració, ramaderia, veterinària, carnisseria… I, progressivament i amb equilibri, arribaran professionals de la salut, de l’educació… En plantar una escola, argumenta en Jeromo, creix un canvi més radical. Les generacions de nens i nenes, de joves criats i educats en aquestes regles de la “ruralitat”, creixeran formant part de la natura.
I la meva proposta és aquesta: que les grans ciutats incloguin una partida important en els pressupostos municipals destinada a “la reobertura d’escoles rurals” en els pobles de la seva influència o proximitat. Els sembla absurd? A mi no, per descomptat. És ben sabut que els pastors i les pastores tenen molt temps per pensar.
Gustavo Duch és llicenciat en Veterinària. Va ser membre fundador, el 1987, de Veterinarios sin Fronteras, entitat que va dirigir entre el 1991 i el 2009. És coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, i col·labora estretament amb moviments camperols com La Vía Campesina o Plataforma Rural
