Rehabilitació de la casa d’Angel Barrios | Juan Domingo Santos (AxA) | Recinte de l’Alhambra, Granada
Publicat a La Vanguardia el 5 de desembre de 2022
L’arquitectura no només rehabilita espais. També pot reconstruir els temps, fent-los conviure en el present, quan s’evoquen els diferents usos que es van donar a un edifici al llarg de la història. Som al recinte de l’Alhambra, al lloc on al segle XIV es van construir els banys de la mesquita. Aquests banys es van desmuntar a finals del segle XIX, i al seu lloc es van habilitar habitatges, com ara el del compositor i guitarrista Ángel Barrios, que a principis del segle XX va ser un focus cultural actiu, per on van desfilar Lorca, Machado, Rusiñol, Strauss i Sargent. Després es van restituir els banys originals. I als seixanta es va construir en un habitatge annex un petit museu per al llegat Barrios.
L’arquitecte Juan Domingo Santos va rebre l’encàrrec de rehabilitar aquesta última edificació. I va decidir aprofitar-ho per consolidar un recorregut que comença als banys, conti nua per l’annex i s’acaba davant d’un gran finestral sobre el limítrof jardí de l’Alamedilla, davant del safareig d’un antic palau.
En un espai tan historiat, sotmès a una normativa estricta, Santos ha optat per la subtilesa, potser inapreciable per a la mirada desatenta. S’ha limitat a subratllar, amb molta discreció, les diferents capes temporals. En un lloc, respectant les cúpules estrellades dels banys. En un altre, mostrant un mur del segle XIII. En un altre, exhibint el llegat de Barrios, i puntuant amb algunes obertures –que evoquen les seqüències espacials de l’Alhambra– el recorregut cap a l’estança final.
En aquesta última habitació, ocupada pel piano de Barrios i una petita instal·lació, l’arquitecte ha obert aquest finestral, de 250 x 190 centímetres, sobre el jardí de l’Alamedilla, punt culminant i més afirmatiu del projecte, rematat amb llum natural, després d’un recorregut més aviat ombrívol. Una finestra en un jardí de l’Alhambra, titula modestament la memòria del projecte.
No és pas una intervenció que destaqui per les propostes espacials. Al contrari, la domina aquella idea de creació continguda d’una atmosfera evocadora, de viatge intimista pel temps i pels diferents usos que, al llarg dels segles, es van donar a aquest espai. Juan Domingo Santos la defineix com “una interpretació diacrònica de la història”, a mig camí entre “la restauració arquitectònica i la instal·lació artística”.
