Crec que l’arquitectura cada vegada ha d’estar en boca de tothom, perquè és una de les arts que més repercuteix en la vida de les persones
Publicat al Diari de Girona el 7 d’agost de 2022
Després d’entrar a formar part de la col·lecció permanent del Centre Georges Pompidou i d’exposar a París i el Museu del Disseny de Barcelona, l’obra de l’arquitecte Josep Miàs (Banyoles, 1966) protagonitza ara una triple exposició a la seva ciutat natal. L’espai municipal de Can Tarradas i els espais Eat Art i el Puntal de la Fundació Lluís Coromina acullen fins al mes de setembre maquetes, fotografies i dibuixos per repassar vint anys de trajectòria d’un dels noms punters de l’arquitectura catalana a escala internacional, posant especial atenció a un dels seus treballs més reconeguts, la reforma del nucli antic de la seva ciutat natal, que fa lluir el travertí i torna el so dels recs als carrers.
Com arriba el Pompidou a Josep Miàs? Fa molt temps que treballem, fent classes i conferències… Vas acumulant premis, reconeixements, et conviden a explicar el que fas i crec que tot això és anar fent, sense que tu t’ho proposis, i això fa que determinats projectes arribin a molta gent. Es va creant una opinió sobre la teva obra i de sobte, una sèrie de curadors internacionals d’arquitectura decideixen que tu has de ser al museu i et proposen fer-hi una exposició monogràfica. Tu no programes res, les coses van passant d’una manera molt natural.
Què ha representat per a la seva carrera que el Pompidou s’interessés per vostè? Per mi, ser al Pompidou ha sigut molt important, perquè juntament amb el MoMA de Nova York són els dos museus més importants del món amb arxiu d’arquitectura. Tenir tanta obra -42 maquetes, dibuixos i gravats- al Pompidou és tenir molta presència al millor museu del món. És un gran reconeixement i, no sé si això portarà més projectes o no a l’estudi, però reconeixement sí, perquè molt pocs arquitectes poden tenir-hi tanta obra dipositada. És com un premi que nosaltres hem d’utilitzar per continuar fent arquitectura d’aquest nivell.
I què se’n fa d’aquestes peces, un cop acabada l’exposició monogràfica que li va dedicar el museu? Van sortint regularment. Formen part de la col·lecció permanent i, per tant, si el museu fa una exposició a París o a fora sobre l’espai públic o sobre dibuixos d’arquitectes, per exemple, en pot mostrar una part. O pot reproduir la mateixa mostra que va fer a París en un altre espai del món… I poden circular per altres museus, passen a estar catalogades i a ser petites peces d’art.
De fet, té previst exposar a Londres aviat. La idea era fer París, Barcelona, Londres i pel camí hem aterrat a Banyoles amb una petita part. La covid ens ha anat molt malament: al Pompidou hem estat un any en una sala, però només ha pogut ser visitable un mes per culpa de la pandèmia. A Londres s’hi havia de traslladar fa uns mesos, però es va posposar per la situació sanitària i quan acabem de Banyoles, intentarem que la mostra vagi allà.
Què representa que l’arquitectura s’exposi i formi part dels museus? Crec que l’arquitectura cada vegada ha d’estar en boca de tothom, perquè és una de les arts que més repercuteix en la vida de les persones. La covid ha demostrat que els arquitectes érem importants per fer millor o pitjor la vida de la gent. Per això crec que cada vegada hi ha d’haver més discussions sobre arquitectura, hem de pensar que una exposició d’arquitectura ha de ser normal i ha de ser molt habitual debatre sobre arquitectura. Que estigui als museus és un reconeixement de la feina dels arquitectes a un altre nivell, però crec que sobretot és visibilitat, perquè vol dir que els museus diuen que l’arquitectura també és un art, i un art important per la vida de la gent, i tot això fa que la discussió sigui molt més oberta.
En alguna ocasió vostè ha demanat que l’arquitectura sigui radical. En quin sentit ho diu? En dos sentits. La paraula «radical» ve d’arrel, i per tant, jo ho dic en el sentit de tornar a discutir les coses des de l’inici, a repensar-les de zero. I també en el sentit més comú: la resposta de l’arquitectura ha de ser realment bel·ligerant i incòmoda, provocadora. Les úniques arquitectures que han tingut una repercussió han estat les realment trencadores, les que han trencat els esquemes de la gent. Aquella frase tan típica de «sortir de la zona de comfort» que fan servir al coaching és la idea; si et sents excessivament confortable, malament. Radical vol dir tornar a les arrels dels problemes per després donar unes respostes diferents, jo parlo d’això i de la cosa irreverent, perquè m’interessa la resposta no habitual, la que no és fàcil, per provocar i perquè la gent reaccioni, i reaccioni proposant, que és el que fa falta.
Què vol dir? En un moment de crisi de valors general, crec que calen propostes noves, imaginatives i que trenquin motlles per respondre a les necessitats noves que van sorgint amb el temps.
Vostè ha obtingut projecció internacional treballant a casa, perquè bona part de la seva obra l’ha desenvolupat a Catalunya. Són importants les arrels, també, en aquest sentit? Jo crec que per poder tenir una opinió i fer una cosa, necessites conèixer molt el terreny. En la mesura que tu ets molt local i que has entès molt bé la teva realitat, l’expresses amb una potència que passa a ser universal. Tots els artistes universals són molt locals i precisament se’ls reconeix per això, com Miró o el mateix Dalí, que va entendre perfectament el Cap de Creus, la tramuntana, Figueres… Local vol dir entendre el teu lloc i la teva matèria de treball, la globalitat és una conseqüència d’això. Estudiant el teu territori, pots entendre realitats d’arreu i això et capacita per treballar a molts altres llocs i aportar-hi coses.
Un dels elements estrella de les exposicions a Banyoles és, lògicament, el projecte del casc antic. Sí, entre altres elements hi ha una maqueta, amb xapes de fusta que indiquen el tall de serra de la pedra. La maqueta expressa la disposició de les pedres i el tall de serra, que quan plou es veu, perquè donen tonalitats diferents. És una cosa bastant imperceptible, però convido a la gent a que passegi pel casc antic pensant, perquè coses que semblen insignificants, en realitat són importants. I coses que ni es veuen, només afloren els dies de pluja. No hi ha embornals, l’aigua va cap als recs, i quan plou, veure com es mou és tota una experiència.
L’aigua es veu i es sent. Sí, una de les coses més interessants del casc antic de Banyoles és que té aquesta banda sonora, la de l’aigua. Hi ha poques ciutats que en tinguin. Les ciutats tenen colors: Lisboa és blanca i Banyoles segurament és del color del travertí, però a més té la banda sonora de l’aigua. És un projecte que té molta més profunditat que la que sembla i això és el que m’agradaria que la gent copsés.
Quan explica el projecte de Banyoles pel món, què és el que més crida l’atenció? Que és un projecte molt honest, molt d’aquí, la mateixa pedra és travertí de Banyoles. És un projecte que fa un exercici d’humilitat, perquè no és ostentós, no es fa veure, és molt tranquil i es posa al servei de l’espai públic, de la plaça Major, de la plaça del Teatre… es posa al servei de l’espai de tots, i no fa èmfasi en ell mateix. A vegades l’arquitectura és estrident, i en aquest cas no ho és.
A vegades l’arquitectura es vol lluir massa? Exactament, i aquest no, és un projecte humil i aquesta senzillesa el fa potent. Quan explico al món que Banyoles ha recuperat un espai per a la ciutat i la gent només posant un tapís de pedra i tornant a portar el so de l’aigua al casc antic, és molt singular, perquè a vegades l’arquitectura no fa treballar tots els sentits.
