LA SUPERILLA QUE ENS CAL | Jordi Cabré

És una llàstima comprovar com la ciutat és incapaç de fer-se seva la muntanya de Montjuïc llevat d’esdeveniments puntuals

Publicat a The New Barcelona post el 10 d’octubre de 2022

Art Omi és una extensió de quasi 50 hectàrees d’escultures contemporànies que reposen entre prats, boscos, rius, esquirols i cérvols, a Ghent, comtat de Columbia, Nova York. Es va concebre originàriament com un espai de creació d’arts plàstiques, i ara combina aquesta activitat amb la de residència per a escriptors, dansaires, músics o arquitectes (una part dels prats naturals va dedicada justament a projectes arquitectònics). La iniciativa és filantròpica i, evidentment, privada, iniciada per Francis Greenburger, i és un exemple de comunió perfecta entre la suposada fredor de l’art contemporani i la naturalesa orgànica del paisatge, fins al punt que acaba semblant que les irregularitats, les perspectives, els racons, les varietats vegetals, els desnivells i fins i tot els cels van ser posats allí expressament perquè s’hi instal·lessin aquelles peces d’art i no unes altres. Sí, es pot posar en valor l’art contemporani i el respecte per la natura a l’ensems, i alhora, i fent al mateix temps ambdues coses de manera simultània. 

Voorlinden és un museu holandès destinat també a connectar l’art, la natura i l’arquitectura. Està destinat a col·leccionar, exhibir, conservar i difondre peces d’art contemporani i, de la mateixa manera que Art Omi, la natura envolta l’edifici principal de manera que les obres poden disposar-se a l’exterior i mostrar la seva harmònica convivència amb el paisatge de la localitat de Wassenaar. El mateix per al Yorkshire Sculpture Park, el més important d’Anglaterra (amb 200 hectàrees), el museu a l’aire lliure de Hakone al Japó, el Nikola-Lenivets, a Rússia, o el Laumeier Sculpture Park, a Missouri. La majoria d’ells són iniciativa privada, però alguns tenen també ajut públic i, sí, la majoria d’ells exposen grans escultures de Jaume Plensa (de les que no hi ha a Barcelona). No tots es troben en poblacions allunyades de la gran ciutat, alguns d’aquests projectes conviuen precisament enmig dels edificis perquè, com hem escrit tantes vegades, hi ha ciutats que saben tenir parcs.

Hi ha dues assignatures pendents a Barcelona, de les que van més enllà dels drames i necessitats del dia a dia: Montjuïc i el divorci amb l’art contemporani. La muntanya de Montjuïc és l’únic potencial parc urbà de la ciutat, ja que Collserola no hauria de deixar de ser un bosc, i també perquè ja va ser intervinguda d’aquesta manera des de l’Exposició Universal del 1929. És una llàstima comprovar com la ciutat és incapaç de fer-se seva la muntanya llevat d’esdeveniments puntuals, algun concert, algun esdeveniment esportiu, alguna escapada al MNAC o a la Fundació Miró o als telefèrics, o a l’extravagant Poble Espanyol. Segurament va ser un error imperdonable tancar el Parc d’Atraccions, i sens dubte la reconversió dels usos del castell (avui de gestió municipal) no acaba de rutllar del tot: els accessos a aquest gran parc desconegut haurien de ser molt més fluids, molt més visibles i fàcils des de qualsevol lloc de la ciutat, de manera que escapar-s’hi no fos una aventura puntual sinó una rutina freqüent. 

No es tracta de més escales mecàniques, sinó d’escampar els tentacles de la muntanya tan avall com es pugui, de manera que el Poble Sec i l’Avinguda Maria Cristina, però també el Passeig Josep Carner al port, siguin tots ells veritables vestíbuls cap al nostre gran parc metropolità. I com es fa, això, sense fer una demolició atroç i sense haver de recórrer només a l’expansió del verd entre les cases i avingudes? Un exemple podria ser la High Line de Nova York, unes velles vies de ferrocarril abandonades que han estat reconvertides en un parc en forma de passeig on es combina la botànica amb les arts plàstiques i escèniques: és a dir, crear rutes (elevades o no) que convidin a accedir a la muntanya a través de l’art contemporani disposat en harmonia amb la vegetació, i que duguin progressivament, tan orgànicament com es pugui, fins al “nou” gran pulmó municipal.

Per a crear espais urbans cal obeir a un relat que funcioni i, si el relat olímpic de Montjuïc ja està obsolet, el de la Fira és per a firaires i el de la famosa “esplanada dels Museus” pot oxigenar el Paral·lel, però al preu de crear un relat només museístic, els projectes semblants als que he apuntat permeten oferir un relat veritablement ciutadà: no es tracta de fer un favor als museus, que també, sinó sobretot de fer un favor als barcelonins (i visitants) que no troben per on accedir a cap gran parc en tota la (paraula censurada) ciutat.

Però, de passada, la introducció de peces d’art contemporani a l’aire lliure permetria vèncer un altre mur malaurat i incomprensible: el de Barcelona amb l’art contemporani. Mentre el MNAC suplica visitants en nom de l’art català i la Miró suplica auxili en nom de l’antiga avantguarda, Barcelona també es perd les actuals grans revolucions plàstiques entaforant-se en les particulars obres conceptuals del MACBA, cridant a visitar els il·localitzables Espais Volart, ensenyant la poteta al Moco o en alguna encomiable galeria de l’Eixample, o bé confiant que la gent se sàpiga el calendari dels esdeveniments del Poble Nou Urban District. És massa demanar. És viure d’esquena a la contemporaneïtat, és tenir-hi un problema, és fins i tot voler que se sàpiga que hi tens un problema.

Barcelona va ser gran quan no va tenir por de Miró ni de Picasso, sinó tot el contrari, és a dir quan no va tenir por dels seus contemporanis nacionals i internacionals. Gaudí, en el seu moment: un contemporani. Calatrava, un altre, malgrat Calatrava. No sé si és tan difícil veure que com més suposadament progressista és el govern de la ciutat, més conservadora és la seva deriva en termes de transgressió i avantguarda. Al progressisme se li ha de suposar imaginació. I, més enllà de les ideologies, a Barcelona la imaginació i l’atreviment se li suposaven. 

Parc, muntanya, art, contemporaneïtat, obertura, ciutadania, innovació, Montjuïc. Aquesta és la veritable Superilla que ens faria falta. La resta són joguines de plastidecors per passar l’estona.