La transformació de l’antiga colònia Castells de Barcelona encadena retards que impediran que s’acabi abans del proper mandat
Els veïns de les 12 últimes cases del complex que queden en peu esperen resignats l’enderroc
Publicat el dilluns, 6 d’octubre de 2014 a EL PUNT AVUI
Davant la ciutat que es desenvolupa i creix en construccions en vertical, casos com ara el de la colònia Castells són paradigmàtics d’un urbanisme en vies d’extinció a Barcelona. Parlem d’un model comunitari de principis del segle XX d’un perfil obrer, popular, estructurat en casetes humils arrenglerades de manera uniforme en carrers estrets o passatges, que el pas del temps ha anat condemnant per les mancances d’habitabilitat que, en general, arrossegaven. Una darrera l’altra, han anat desapareixent inexorablement. En el cas, però, del pla de transformació de la colònia Castells, que es va posar en marxa ja fa més de deu anys, els contratemps per executar-lo han estat reiterats. Tant, que encara hi ha 12 cases de l’antic complex pendents d’enderroc, al marge dels habitatges i comerços que són fora del seu perímetre però que igualment estan afectats per l’operació. Tant és així que el govern municipal admet que no es podrà acomplir el calendari que fixava el 2015 com la data en què s’havia de culminar el projecte. Ja es parla, obertament, d’esperar al proper mandat per veure’l acabat.
Situat en una illa del districte de les Corts delimitat pels carrers Entença, Equador, Montnegre i Taquígraf Serra, aquest veïnat va arribar a tenir més de 200 cases. El 1990, el consistori ja va començar a dibuixar les primeres actuacions per reordenar la zona, sustentades sobre dos principis: la substitució dels habitatges vells per 450 de nous, tant de règim lliure com protegit, i l’obertura d’una gran àrea verda al cor de l’antic complex. Uns plans que es van concretar amb l’aprovació, el 18 de desembre del 2003, d’una modificació del pla general vigent. Era el toc d’inici. Gairebé 11 anys després, els avanços han estat més lànguids del que es podia arribar a preveure. Els entrebancs amb les negociacions amb els afectats pel preu de les expropiacions –només les de la primera fase van durar tres anys– o l’entrada d’esquàters en algunes de les cases –actualment, encara en queden dos– són només alguns dels factors que han propiciat aquest alentiment. Amb tot plegat, la foto fixa del projecte ara com ara és la següent: la primera fase, que preveia els 59 enderrocs inicials tant en edificis perimetrals com de l’interior de la colònia, ja està acabada; un total de 44 famílies afectades ja s’han reallotjat a l’immoble que es va construir al carrer Morales. La fase II és a mig executar –falta derruir una pastilla d’habitatges i locals comercials situada al xamfrà d’Entença i Taquígraf Serra–, mentre que la III encara no té data d’inici. Fins a 86 famílies d’aquestes dues fases tenen reconegut el dret a rebre un pis alternatiu. La majoria s’ubicarà en un segon bloc de reallotjats amb 48 pisos que l’Incasòl ja està alçant, després d’un dilatat retard, al carrer Entença amb Montnegre. Entre aquests afectats, hi ha els que viuen en les últimes 12 cases que queden en peu dins l’antic complex i que es concentren al passatge de Piera. La resta és un vast solar desendraçat on s’ha urbanitzat un espai de lleure provisional, just al costat dels terrenys que donen al carrer Entença on s’estan construint els pisos de renda lliure. Tots venuts. Costat per costat, és on està projectat que s’hi faci la nova escola del centre d’educació especial Paideia. Els pocs inquilins que queden a l’antiga barriada són esquius a parlar, i menys encara a fer-ho amb noms i cognoms. “Estem farts d’aquesta incertesa de no saber quan acabarà això. Del que ens diu o ens digui l’administració, ja no es creiem res”, comenta una veïna. Una visió compartida pel propietari d’un bar afectat del carrer Entença i que també demana opinar des de la discreció: “No es pot tenir la gent tants anys en aquesta situació, que, per exemple, ens limita fer obres.” Més que molestos, se’ls veu resignats.
Des de l’Ajuntament de Barcelona, es reconeix que caldrà modificar l’últim calendari del projecte –es va fer el 2011– i que fixava el 2015 com l’estadi final de la transformació, però, al mateix temps, s’assegura que la perspectiva de veure-la acabada és ara més palpable. “En aquests tres anys al govern, s’han ajustat els terminis i hem mogut coses. És una actuació ja irreversible”, conclou el tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà, Antoni Vives.
Una història de passat obrer plena d’entrebancs
Construïda entre els anys 1923 i 1928, la colònia Castells és un dels últims grans assentaments que havia aconseguit sobreviure en la Barcelona contemporània. Va ser impulsada per l’empresari Manuel Castells per acollir els treballadors de la seva fàbrica de vernissos arribats d’altres punts de l’Estat. Amb una estructura urbanística molt peculiar –era una illa tancada en si mateixa, amb diversos passatges interiors–, en els moments de màxima esplendor va arribar a acollir 800 veïns, molts d’ells propietaris que s’havien fet les cases. A partir de l’aprovació del pla urbanístic per a la transformació de l’entorn, la degradació d’aquests habitatges va ser progressiva. Una circumstància a què va contribuir, i molt, la lentitud a l’hora d’executar un pla que limitava, per exemple, les possibilitats de fer reformes a les construccions. Pactar les indemnitzacions ja va costar Déu i ajuda, amb el conflicte sobrevingut que les dels afectats de la II i III fase van ser substancialment més baixes que les dels de la I. Ja amb la projecte en marxa, un grup d’esquàters també s’hi va instal·lar a viure, fet que, a banda de provocar més d’un conflicte de convivència amb el veïnat que hi portava més anys, va endarrerir els enderrocs. Per si tot plegat no fos prou, dues de les empreses a què l’Incasòl va adjudicar la construcció del segon bloc de reallotjats van fer fallida.
Fot portada extreta de EL PUNT AVUI
