Totes dues construccions demostren que poden obrir-se pas en el temps amb l’eina més poderosa
que tenen: la utilitat
Publicat a El País el 14 de gener de 2024 | Foto: Massimiliano Minocri
Aquest desembre passat, dos vells edificis barcelonins han estat notícia per ser objecte de diferents intervencions. El primer és l’Hivernacle de la Ciutadella, restaurat després de setze anys d’abandó. El segon, malgrat la seva envergadura, no ha tingut el ressò del primer; es tracta d’un edifici de despatxos als números 8-10 de Via Laietana, amb la plaça Víctor Balaguer al darrere. L’Ajuntament ha iniciat l’habilitació de diverses plantes per destinar-les a usos administratius. Els dos edificis no són comparables, ni des del punt de vista de l’arquitectura, ni de la grandària, ni de l’ús, però són exemples d’un fenomen peculiar: són actuals, independentment de l’estil i de l’època en què es van construir, i són una demostració que els edificis poden obrir-se pas en el temps amb l’eina més poderosa que tenen: haver nascut per ser útils. El seu ús no serà gaire diferent d’aquell per al qual van ser construïts, però sí que ho és el context. Tot plegat esdevé una prova evident del fet que els edificis no són res si no estan utilitzats i ben comandats, i podríem dir que la seva “inutilitat” sovint és la dels responsables que els han dut al naufragi o els han abandonat.
L’Hivernacle ja formava part d’un singular pol d’atracció dedicat a la ciència, amb l’Umbracle, el Museu de Geologia i el de Zoologia, que ara nous responsables han descobert, potser animats per la futura construcció de la biblioteca pública de l’estat al costat de l’Estació de França. En qualsevol cas, una iniciativa als antípodes de traslladar el Museu de Zoologia al Museu Blau, una decisió inútil i equivocada. Aquests dies l’Hivernacle llueix, amb la seva tipologia singular, un petit edifici doble amb els dos pavellons de filigrana, units per una coberta vidriada a dues aigües. Una caixa lluminosa que espera cedir el protagonisme als arbres i les plantes.
L’edifici de Via Laietana és una construcció de vuit plantes de prop de 80 metres de llargada, amb més de 400 finestres a les seves façanes, que es convertirà en una mena de segon ajuntament, on s’aplegaran diverses dependències municipals actualment disperses en altres edificis que ara es destinaran a habitatges. La notícia mereix atenció, ja que evidencia el sentit de l’operació en relació amb aquesta via, un carrer en el qual inicialment dominaven els edificis d’oficines i despatxos com aquest. És aquest edifici, doncs, el més rellevant de la notícia, per diverses raons. La primera és que permetria reparar un dels, generalment, menystinguts darreres de la Via Laietana, la plaça Víctor Balaguer, que podria replicar el paper de la plaça Sant Miquel en relació amb la de Sant Jaume. Sens dubte, però, la més important és la longitud i composició de l’edifici. Barcelona en té pocs com aquest, on es reuneixen repetició, relleu —per tant, ombres— i composició, per tal d’aconseguir encaixar la seva presència a la via i corregir la grandària i la repetició industrial. Tot posat al servei de la perspectiva, una característica d’aquesta avinguda escenogràfica única i difícil de trobar en cap altre carrer barceloní. A la veritable Gran Via barcelonina no li manquen punts de semblança amb la Gran Via de Madrid, precisament per la seva “consciència perspectiva” i per A la qual és determinant la colossal façana: emmascara l’alçada amb línies de balcons horitzontals i amb la utilització de pilastres de tres plantes, tot exhibint un repertori de balustrades, ràfecs, frontons —corbats o triangulars—, balcons, modillons, columnes, pilastres, pinacles i gerros, baranes o encoixinats, no tan freqüents a Barcelona, i que els ulls moderns no han volgut veure, menyspreant el seu inestimable paper en la forma urbana de Barcelona. Així doncs, la notícia no és tan l’habilitació d’un edifici com la “rehabilitació” d’una arquitectura.
