Les ciutats estan sotmeses a una forta pressió a causa dels fenòmens derivats de la globalització que fan que els sistemes d’informació i financers es moguin amb més facilitat que abans, i, per tant, afecten i desequilibren les urbs en períodes de temps molt ràpids.
Creiem que la globalització és una força uniformadora que fa totes les metròpolis iguals; en canvi, es comprova que la influència d’aquesta tendència globalitzadora dóna resultats molt diferents segons la història i la tradició urbanística de cada ciutat i la seva governança.
Una metròpolis avui ha de ser atractiva i oferir espais agradables i eficients per als que hi viuen i treballen, però a la vegada ha de disposar d’àrees amb menys pressió o control que les estabilitzades, on es puguin fer intervencions o iniciatives diferents de les convencionals. En aquesta situació l’urbanisme està transformant la seva pràctica i té una legitimitat social que s’ha guanyat coneixea partir del segle XIX, quan es va consolidar un ment pràctic multidisciplinari, que té en compte les previsions per al desenvolupament urbà i permet reduir els desajustos socials, ja que disposa d’una capacitat redistributiva. Barcelona va tenir un bon exemple en el pla Cerdà, ben conegut malgrat que sovint oblidem el pensament econòmic que l’acompanyava, i que va ser cancel·lat pel seu caràcter progressiu i innovador.
L’urbanisme respon a noves demandes i participa d’uns models que defineixen una cultura emergent: la que ens descobreix que les estructures socials i productives han canviat. Cal vetllar per una millor integració de l’estructura social i diversificar l’economia per dinamitzar els sectors amb més valor afegit sense abandonar els sectors tradicionals degudament actualitzats. El desenvolupament a mitjà termini no exigeix necessàriament un gran creixement físic, com sí que va passar en dècades precedents. i les seves parts relacionades estan sotmeses a la competència a nivell global; on la ciutat tradicional resulta massa petita i poc flexible es recolza en l’organització d’espais metropolitans més competitius. No deixa d’augmentar el moviment de persones, mercaderies i dades immaterials. Cal buscar formes d’organització i de distribució de modes de transport més sostenibles. També un millor ús de l’energia i del procés de reciclatge, per fer una ciutat més eficient. Els sistemes metropolitans tenen una diversitat funcional i morfològica que obliga a superar la zonificació que separa i segrega; els usos urbans poden ser compartits, i formar estructures híbrides. La millora de les condicions mediambientals emergeix com una de les garanties de la qualitat de vida; la natura és part de la ciutat i no només un entorn exterior. Les morfologies urbanes residencials o mixtes han de tenir en compte l’evolució de les demandes demogràfiques i de les formes de viure, i les han de fer més confortables i respectuoses amb el medi ambient. L’e-governança pot millorar la transparència i la participació. Afecta una gran constel·lació d’actors que actuen en un procés estratègic, com a Nova York, Copenhaguen i Berlín.
A Barcelona i els seus municipis metropolitans cal enriquir el nivell supramunicipal per afrontar els aspectes que no es poden resoldre a nivell municipal. Per això, un Pla Director Urbanístic Metropolità haurà de pensar els espais nous en la producció i la distribució, en les formes urbanes sostenibles, en els fluxos físics i virtuals, tractant d’afrontar aquests reptes urbanitat metropolitana. La posada en i guanyar la accions pilot pot fer comprendre els marxa d’algunes reptes d’una estratègia metropolitana innovadora, tot entenent que l’urbanisme metropolità ha d’ajudar a dinamitzar una situació tan incerta en el desenvolupament com compromesa en les necessitats imminents de la recuperació urbana.
