L’edifici de Ricciotti evoca republicans espanyols, jueus que acabarien a Auschwitz, gitanos, partidaris del règim de Vichy, presoners de guerra alemanys i algerians col·laboradors de França -els harkis que després de la guerra d’independència van haver de fugir del seu país cames ajudeu-me. És a dir, un ampli ventall de persones que ningú no estimava.
Publicat a La Vanguardia el dia 1 d’octubre de 2018. Llàtzer Moix
Entre el 1941 i el 1964 van passar pel camp d’internament de Rivesaltes republicans espanyols, jueus que acabarien a Auschwitz, gitanos, partidaris del règim de Vichy, presoners de guerra alemanys i algerians col·laboradors de França -els harkisque després de la guerra d’independència van haver de fugir del seu país cames ajudeu-me. És a dir, un ampli ventall de persones que ningú no estimava .
El camp de Rivesaltes estava integrat per simples barracons amb sostre a dues aigües, disposats sobre una planícia de moltes hectàrees, pocs quilòmetres al nord de Perpinyà. Al centre d’aquest recinte es va inaugurar ara fa tres anys el Memorial Rivesaltes, un espai museístic que convida a reflexionar sobre els refugiats, un col·lectiu que continua creixent al món. Es tracta d’un edifici rectangular, de més de 200 metres de longitud i un únic nivell, pràcticament sense finestres als murs, només amb alguns patis i obertures zenitals, construït en una gran trinxera excavada entre els barracons.
La primera sensació quan s’arriba al camp és de desolació. Els barracons s’aixequen sobre un erm fuetejat pel vent. Les velles construccions conserven el perfil de la instal·lació, malgrat el seu estat de ruïna general. Entre aquestes restes descansa, semienfonsada, la mola del nou edifici. S’hi accedeix per una rampa lateral, per una promenade en què el visitant abandona lentament el món exterior i se submergeix en el de la reclusió. L’edifici, de formigó tenyit d’ocre, és d’una gran austeritat. No podia ser de cap altra manera, ja que hauria estat ridícul i contraproduent restar protagonisme als barracons. Poques vegades un arquitecte deu haver dissenyat un edifici públic que requerís tan pocs escarafalls.
Rudy Ricciotti va comprendre a la perfecció el sentit de l’encàrrec. En la seva construcció de nova planta va proposar una seqüència longitudinal amb pati, recepció i serveis, sala per a exposicions temporals i sala per a exposició permanent. Als patis a cel obert es va permetre, en terres i murs, revestiments ceràmics en espigueta. Però les grans sales són adustes i hi predomina el formigó i la penombra; només els terres de fusta i algunes línies de llum els donen un punt de calidesa mínim.
No es pot dir que aquesta construcció sigui un edifici bonic, però sí que compleix amb escreix la tasca que va ser encomanada: donar visibilitat i empatia als refugiats, a les víctimes dels conflictes que ningú no vol veure. Als indesitjables.
