Publicat el dijous, 11 de septembre de 2014 a EL PAÍS CUADERN
Un mural en una plaça, la d’Isidre Nonell, i una construcció tridimensional en una altra, la plaça Nova, situades molt a prop, separades per no arriba a un centenar de metres i que es poden veure quasi simultàniament. Les dues estan fetes amb motiu de la celebració del 1714. El mural, realitzat per Joan Fontcuberta, és una elaborada realització que reprodueix 4.000 fotografies, aportades per ciutadans diversos, convertides en rajols. Aquests, disposats segons la densitat de la imatge i el seu diferent color, formen una nova imatge a una altra escala. Un monumental petó. Una tècnica que, amb molta més definició, recorda el retrat de Lincoln al Museu Dalí de Figueres. Una imatge a una distància i una altra diferent quan hi som a prop. Les peces —d’uns sis per deu centímetres—, que folren el mur que conté un jardí elevat, ens porten a assimilar el conjunt a una gran jardinera. Haver conservat aquest jardí elevat dóna lloc a una peça que construeix un fons per a aquest espai i el separa de la plaça del Vuit de Març. I és un encert. Però el millor és, sens dubte, la idea d’un fons figuratiu per a aquesta placeta. Tant acostumats estem a veure els lumpenmurals, els grafits en llocs similars, que aquest ens reconcilia amb la col·laboració entre l’art i l’espai públic.
Des d’aquesta mateixa obra, quan li donem l’esquena es pot veure l’altra obra a la qual ens referíem, instal·lada a la plaça Nova i construïda sota el lema Identitat, proposat pels comissaris de l’esdeveniment. La construcció, realitzada en col·laboració per un equip d’arquitectes xinesos i d’estudiants d’arquitectura de La Salle, està situada en el lloc on fa anys hi havia les construccions que formaven la plaça Nova, potser l’argument més convincent de la peça, malgrat que la seva construcció és de llarg la més potent i sens dubte la millor d’aquestes instal·lacions commemoratives del Tricentenari. En l’altre extrem, el mural cubànicaragüenc- Sinn Fein-català del Parc de la Ciutadella és el pitjor, es miri com es miri. La construcció efímera de la plaça Nova forma vagament un volum amb quatre ulls, una mena de porta múltiple que divideix en dos l’espai de l’esplanada de la catedral. Està formada per la col·laboració de 3.600 creus de bambú sintètic premsat, un material batejat com Bamboo-steel, amb una forma pensada per encaixar-les les unes amb les altres. Peces petites que, juntes, formen una estructura forta que té aspecte de joc infantil, però que no ho és, i en la qual ressona la visió de l’espai públic a partir del joc que proposa actualment l’exposició Play Grounds del Reina Sofía de Madrid.
Un mural i una arquitectura lleugera, una imatge i un volum, opacitat i transparència, dues menes de fons per a dues places. Les dues instal·lacions fetes de la col·laboració de moltes peces petites —4.000 i 3.600— que, juntes, formen un conglomerat poderós. De prop tenen un sentit i de lluny un altre; la gent s’acosta per observar- les en detall i després, en allunyar-se’n, les descobreix de nou com a mural i com a porta; potser podríem dir que en descobreix el sentit. Les dues fan que l’expressió “mirar-ho amb perspectiva” es reveli amb tota claredat.
Una de les seves rareses compartides és que estan molt ben fetes, i en totes dues es dóna una barreja molt equilibrada d’exactitud tècnica i qualitat manual. En el mural, per exemple, observant les fotografies tan exactament reproduïdes, ens preguntem com s’ho fan per elaborar- ho amb ceràmica, al mateix temps que percebem la qualitat manual del col·locador de les rajoles. En la construcció tridimensional apreciem la qualitat tàctil del bambú premsat tan ben barrejada amb els centenars de visos de cap d’estrella que els fixen i que transmeten mecànica i precisió.
El menys aconseguit i el menys convincent són les explicacions i l’argumentació de les dues realitzacions, especialment Identitat. Tan sols assenyalant el motiu commemoratiu, sense més, cadascú trauria les seves pròpies conclusions. El discurs general no està a l’altura de les dues instal·lacions, que queden maltractades al costat de les terrasses plenes de turistes menjant tapes o espaguetis, la barreja típica d’aquest país, claudicació de botiguer i transcendentalisme patriòtic. No cal que ens ho expliquin didàcticament, ja es veu que de la unió de petits elements en surten grans coses noves.
