Oriol Bohigas ha estat un dels arquitectes més complets del segle XX. Va exercir l’arquitectura des de la construcció, des de la teoria, des de la docència, des de totes les escales, de l’interiorisme a la ciutat. A això se li suma tota la seva activitat cultural i política
Publicat a El temps el 9 de desembre de 2021
Oriol Bohigas ha estat un dels arquitectes més complets del segle XX. Va exercir l’arquitectura des de la construcció, des de la teoria, des de la docència, des de totes les escales, de l’interiorisme a la ciutat. A això se li suma tota la seva activitat cultural i política. Aquest article posa la seva figura en perspectiva.
En Bohigas ens deixa tres volums de memòries. Són un document imprescindible per entendre la segona meitat del segle XX. Precises, concises, escrites en format de dietari. Atmosfèriques. Compromeses. Polèmiques. Tan sols per aquestes memòries en Bohigas podria haver passat a la història a través de la literatura catalana. Amb elles passa el que passa amb bona part de la seva obra. I amb bona part del seu llegat. Són tan intenses, el seu contingut tan sucós, tan central, que ha passat per sobre del com. Per sobre de la forma. I és precisament l’atenció en aquest com, en aquesta forma, el que acostuma a donar la transcendència per sobre del què. Un què que ha passat per sobre de la qualitat de la seva escriptura.
Això és un bon paral·lelisme amb la seva arquitectura. Prenguem a l’atzar (literalment a l’atzar) una de les seves obres mal anomenades “de segona”: l’escola Abat Marcet de Terrassa. Tres bandes prismàtiques enllaçades per un porxo al costat d’una zona esportiva. Una carcassa rectangular formada per quadrats plens d’uns ampits i unes finestres molt austeres. Una estructura elemental, racional, eficient. La contemples amb atenció. Els ampits i els testers es revesteixen amb rajola vidrada de la Bisbal, un material nostrat, barat, mecànic. Les rajoles vibren. Unes alineacions molt subtils l’entreguen al carrer. Un joc exquisit de proporcions permet que un equipament de mida considerable coexisteixi amb una illa d’habitatges de poca densitat. L’arquitectura admet la vida. Crea històries. Creix.
L’edifici està tan integrat a la ciutat i al barri que ha desaparegut. S’ha convertit en paisatge. En un fons. El copsem amb la visió perifèrica. L’arquitectura amb visió social és això, de fet: visió perifèrica. Si aquesta arquitectura és bona, es converteix en patrimoni, i el patrimoni també és una mica això, de fet. Després apareixen els registres de lectura i aquest corpus, aquesta visió perifèrica es converteix en la ciutat, en el teixit urbà, un teixit urbà que es pot explorar, rellegir a la recerca de referències. Fer-lo créixer fins que t’adones que aquell company de viatge és molt més del que sembla. Que pot arrossegar tota una cultura.
L’arquitectura d’en Bohigas és així. L’obra d’en Bohigas és així. El seu llegat sembla fàcil. Obvi. Però no ho és. S’acomoda a la nostra consciència com si d’una infraestructura es tractés. Les seves escoles. Els seus habitatges. Però és que Barcelona té mar gràcies a ell. Penseu-ho: la ciutat hi vivia d’esquenes. De tant que l’abraçava se n’allunyava, separant-se a base del port, dels molls, de les tinglades. De fàbriques. De tapies. De xiringuitos. En Bohigas va tenir una visió: tot buit. Ho va enderrocar, i aquest buit que ara són visuals netes i nous edificis que han girat com un mitjó vers les vistes és el nostre present, un present causat per una decisió incorporada amb tanta naturalitat a les nostres vides que sembla que hagi estat allà des de sempre. Una visió que va requerir el concurs de molta gent treballant plegada: arquitectes, ciutadans, polítics.
Aquesta naturalitat, aquesta preferència per les obres infraestructurals, pel teixit, aquesta renúncia a l’excepció, formava part de la seva educació noucentista. Aquesta preferència pel corpus cultural. El sacrifici de la mà, del gest, a favor del col·lectiu. El llegat que deixa en Bohigas se suma a aquest Noucentisme. Se suma a la tasca d’arquitectes com Puig i Cadafalch, que va dotar Catalunya de bona part de la seva estructura territorial moderna: dels camins a la xarxa d’escoles públiques o de biblioteques. Als cellers cooperatius. A mecanismes de recopilació i custòdia de la memòria col·lectiva com el MNAC. La tasca d’en Puig i Cadafalch va ser continuada per en Bohigas amb la darrera transformació de Barcelona. Amb la seva tasca a la Fundació Miró, o al front de l’Ateneu. O amb la presidència d’Edicions 62. Tot el que va començar com a activista ho va acabar com a gestor. Aquesta és la mida del seu compromís: la seva tasca educativa, formadora, que ha influït generacions senceres d’arquitectes.
La història d’en Bohigas comença ara. S’haurà de crear un relat. Interpretar-lo. Investigar-lo. Hi trobarem algú que va renunciar al seu talent com a arquitecte convencional, formal, autor, i es va donar al bé comú. Que va construir aquest bé comú. Arreu. A totes les escales. La seva manera d’exercir la professió, a estones fosca, desagraïda, complexa, polèmica, sigui potser la més noble de totes. El que faríem bé de no oblidar en un temps en què aquesta professió s’està redefinint. El seu llegat és més modern, més complex, més vigent del que sembla.
I, de moment, no té hereu.
