Una conversa sobre la ciutat amb el professor d’arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili
Publicat al Vilaweb el 5 de novembre de 2024
L’arquitecte Pau Solà-Morales diu que no ha entès mai l’esperit negatiu que sovint embolcalla els discursos sobre Barcelona. “Jo veig una ciutat molt viva, potser una mica més apagada que no havia estat fa uns anys, perquè ha patit petits moments de decepció polítics i econòmics, però és una ciutat amb moltes capacitats i no les explica prou”, explica. Si un mal enravena una mica la ciutat és que els últims vint anys ha tingut una crisi de personalitat, perquè l’eufòria olímpica topà després amb una resposta contrària. “Això –diu– va generar una certa mala autoconsciència, com si fóssim culpables d’alguna cosa, i jo crec que segurament no ho érem tant”, cosa que no vol dir que la ciutat no tingui problemes que calgui resoldre. De tota manera, diu que aquesta pulsió en contra de la ciutat és un fenomen una mica internacional. “Aquesta mena de flagel·lació permanent que portem com a cultura a occident des de fa molts anys no li fa cap bé, a la ciutat”, afegeix.
Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.
La crisi de la ideologia de la ciutat moderna
Fill, nét, nebot i germà d’arquitectes, i professor d’arquitectura a la Universitat Rovira i Virgili, Solà-Morales, impregnat d’ofici, diu que sempre s’ha mirat la ciutat com un aparell. Ha estudiat les tesis de l’italià Manfredo Tafuri (1935-1994), que qüestionà la ideologia de la ciutat moderna que planificava la ciutat com una cosa que creixia, creixia i creixia sens fi, on es feien per sistema habitatges en sèrie. “Tafuri posa en crisi la ciutat i l’urbanisme com a màquines, i això crec que encara no ho hem superat”, reflexiona. Barcelona va passar de la concepció més romàntica de la ciutat burgesa que definiren arquitectes com Antoni Gaudí a sucumbir davant d’aquesta mateixa idea de la modernitat que es va escampar per Europa, fruit de la industrialització i dels grans desplaçaments de població. L’habitatge públic es fa cap als anys seixanta i setanta, diu, quan el franquisme ja no pot sostenir més les coses i Barcelona es troba en una situació de barraquisme pur. Però la immensa majoria d’aquest habitatge públic, ara, s’ha perdut.
Avui, diu, les coses han canviat una mica. Hi ha una nova agenda on, per exemple, ha tornat a entrar la crisi de l’habitatge, i on també apareixen el canvi climàtic i la gestió metropolitana. Totes tres són travessades per un eix que ho afecta tot: “Les forces globals sobre la ciutat són molt diferents. El gran capital ha començat a comprar habitatges i en entrar al mercat ha distorsionat moltes coses. Hi ha coses que canvien, però no hem abandonat del tot aquesta idea del progrés, de la ciutat màquina”, explica.
La burocratització i la falta de valentia urbanística
L’altre àmbit d’expertesa de Solà-Morales és l’aplicació de les tecnologies de la informació en relació amb l’arquitectura i el disseny. “Sempre m’ha interessat, d’un punt de vista crític. Al principi tots ens pensàvem que internet seria una cosa estupenda i que era la democratització de no sé què i que seria la fi dels nostres problemes i, a poc a poc, s’ha anat veient que no. Amb el disseny assistit per ordinador, que és com en dèiem llavors, ha passat igual”, diu. “Allò que semblava que permetria de dissenyar de maneres diferents, en una visió una mica utòpica, s’ha anat convertint en una eina de productivitat. S’han anat tallant tots els camins que portaven cap a un augment de la creativitat i, en canvi, s’han quedat tots els camins que permeten més productivitat”, lamenta. Eines com l’anomenat Modelatge d’Informació de Construcció (BIM), emprat per grans empreses i administracions, prioritzen tan sols l’eficiència, “i l’eficiència i la creativitat, moltes vegades, no són gaire amigues”.
Això ha asfaltat el terreny per a una mena de burocràcia que ja no serveix per a controlar, sinó per a dictar als estudis d’arquitectura directament com han de fer les coses. És un mal que s’estén també a les polítiques urbanístiques que fan els ajuntaments: “El pensament urbanístic que tenim és del segle XIX: la ciutat compartimentada i fragmentada en trossets als quals es poden posar etiquetes i usos, però que han de seguir unes normes. I no hi ha llibertat de creació de la ciutat.” L’urbanisme tàctic, per exemple, li sembla admirable quan és una iniciativa espontània que sorgeix dels ciutadans, però quan l’adopten les administracions li sembla mal senyal. “Les administracions no han de fer activisme”, diu. Les coses podrien canviar si hi hagués valentia per a reformar la llei del sòl o la d’urbanisme, però Solà-Morales troba a faltar un debat tècnic que hauria de ser previ a aquesta mena de reformes. “Si hi hagués una idea clara, es podrien reformar les lleis, però crec que no hi és.”
