Des de fa dos o tres anys passo per la plaça dels Països Catalans de Barcelona per agafar el tren un parell de cops a la setmana, i observo l’estranyesa d’aquest lloc hostil.
Ara, amb la recent inauguració del passeig sobre el calaix de vies a Sants (per fi!), a l’altre extrem del sistema del qual forma part la plaça, no puc deixar de pensar en ella i preguntar-me per què aquest espai no ha funcionat. Un exercici de connexió, el del calaix, i una plaça desconnectada del seu lloc.
L’important de les places és el que passa a les vores, crec recordar que deia Manuel de Solà-Morales, i és en aquestes vores que hem de buscar el seu èxit o fracàs. En aquest sentit, quina relació té la plaça dels Països Catalans amb les seves vores?
Doncs ben poca. El disseny original, a més de molts elements que han desaparegut, configurava un lloc tancat amb murs de baixa altura que, a la pràctica, fan impossible travessar els carrers que l’envolten i accedir-hi, i que en aquests anys han augmentat la seva voracitat. Tampoc hi ha passos de vianants, però, podria haver-n’hi? No, sense una reordenació intel·ligent del trànsit i un redisseny del perímetre. Hi ha, a més, els skaters, que han convertit l’espai en una mena de pista de trial indoor sense motor, tan o més culpables que Adif de l’estat actual i de l’ambient d’hostilitat suprema d’aquest maleït lloc urbà.
Tolerem el disseny de la plaça per una mena de respecte difícil d’explicar, i no ens atrevim a dir el que veritablement en pensem: que és un disseny que ha perdut el seu sentit, més o menys igual que el nom de la plaça. Podria ser divertida o simpàtica, serena o relaxant, però no ho és; podria haver triat materials més perdurables, però no ho va fer. També podria haver-se anticipat i dissenyar-se pensant en el que passaria a les voreres, cosa que equival a dir el que passaria en transcórrer 30 anys, però sembla que ningú ho va fer. Aquest monument de l’arquitectura local només sembla tenir interès per a alguns arquitectes historiadors. Molts d’ells solen claudicar davant de la qualitat que sembla inherent al fet que, malauradament, desaparegui un projectista. És aleshores quan la història pot exercir el seu paper sublim d’embalsamadora, amb la seguretat que l’obra ja no serà motiu de polèmica i el projectista no enlletgirà el gest amb una sortida de to inoportuna. Ara, amb la cessió dels arxius d’un dels projectistes autors de la plaça, assistirem a la consagració teòrica, per part dels estudiosos, d’aquest espai, que demana una reforma radical que aconsegueixi convertir-lo en un lloc veritablement urbà en tot el sentit de la paraula. La plaça dels Països Catalans ha estat sempre sobrevalorada, i el cas és que la seva arquitectura no ha aconseguit modificar el voltant en alguna cosa millor. Tampoc sembla ja que serveixi de gaire recordar-nos que el seu disseny era avantguardista al seu moment: ara no ho és, i els esdeveniments del present l’han superada. L’ona emulada per una de les pèrgoles metàl·liques resulta ara congelada i caricaturesca en veure-la repetida quasi igual en espais públics diferents, ja sigui al port o a la plaça d’Europa: gestos gràfics congelats en acer.
Molta de la ferralla d’aquella època tenia el sentit de donar ordre a espais que recordaven massa un passat del qual volíem fugir, i els arbres trigaven massa a créixer i necessitàvem fer-nos ràpidament amb una nova realitat, encara que fos a base de perfils d’acer i malles de deployé. A la plaça del Sol de Gràcia, a la de Folch i Torres, al carrer Banys Nous o a la avinguda Icària, sempre a Barcelona, vam veure aparèixer construccions d’aquesta mena. Eren com els bràquets dels adolescents, espais públics democràtics. Ara ja no ho veiem igual, malgrat que enyorem certa sobrietat inherent a l’únic material i als pocs elements que ara contrasten amb el disseny popular i participatiu de bufet lliure amb excés d’elements, plantes, colors i bones intencions políticament correctes, com el de la cobertura de les vies de Sants.
Si existeix una expressió arquitectònica de la infelicitat és aquesta pobra plaça dels Països Catalans, amb un disseny més pendent de la gràfica que de la construcció, i resulta una demostració palpable que allò conceptual té grans limitacions per entendre la realitat i per embrutarse amb la vida quotidiana. Més que celebrar-la i museïtzar-la, cal redissenyar-ne el trànsit, obrir-ne el perímetre petrificat, pintar passos de vianants, treure els skaters i col·locar una xurreria. (I no pintada de gris, com la de la plaça Lesseps, sinó amb colors de xurreria!). L’èxit d’aquest lloc el farà visible el seu ús.
