Tot el que amagui la realitat és una resistència inútil, l’esforç per encarar i visualitzar la realitat és un pas imprescindible per avançar en la resolució del problema.
Publicat el 14 de juny de 2024
Fa uns dies, la premsa de Barcelona es feia ressò de la denúncia de diferents onegés, de la política del govern francès, pel desallotjament de campaments i edificis ocupats per immigrants i persones sensesostre a París. Actuació interpretada de neteja social, per millorar la imatge de la ciutat de cara a la celebració dels Jocs Olímpics del proper mes de juliol. A València, l’ajuntament va procedir a desallotjar les persones sensesostre que dormien sota el Pont de les Arts, de l’antiga llera del Túria, argumentant la necessitat de construir un estany sota les arcades del pont. A Nova York, amb més de 100.000 persones sensesostre, l’Ajuntament desplaça els immigrants sense papers temporalment a East Village, com a pas previ a instar la seva marxa a altres països.
Resultaria inacabable la relació de situacions urbanes que evidencien la realitat de la immigració, legal o il·legal, dels sensesostre, de la pobresa. Sovint la reacció dels poders públics i de la societat, és la d’ocultar la situació i la imatge de pobresa. Molts recordarem a la Barcelona dels anys seixanta i setanta que, quan Franco visitava la ciutat, les brigades municipals construïen una tanca al llarg de la Ronda de Sant Martí, per ocultar el gairebé quilòmetre i mig de barraques dels immigrants vinguts d’altres parts d’Espanya. Gran part d’aquelles famílies es van ubicar després en els grups d’habitatges socials de l’INV, l’OSH o el Patronat Municipal de l’Habitatge.
Avui la situació immigratòria s’ha aguditzat. El barraquisme no està permès a Barcelona; la immigració continua; la política d’habitatge social és pràcticament inexistent i el nombre de sensesostre augmenta d’any en any (des del 2008 al 2020 va augmentar en un 62%, i el 2022 oficialment dormien al carrer més de mil persones). L’any 2022, la fundació Arrels va situar en 400 persones sensesostre han mort als carrers de Barcelona en els últims sis anys. Viure a Barcelona i en altres grans ciutats s’ha fet inaccessible per a moltes famílies i per suposat per a la major part de la immigració i els que poden permetre’s viure-la, exigeixen una ciutat que no els recordi constantment les diferències socials ni la pobresa. El poder municipal segueix aquest mandat i la voluntat de neteja social i l’ocultació s’expressa sovint en actuacions contundents (desallotjament o expulsions) o indirectes que tendeixen a desplaçar els que no arriben a costejar viure dignament a la seva ciutat.
Però la voluntat d’ocultar i eludir el problema s’expressa a una altra escala. Així a la UE, quinze països, alguns d’inqüestionable tradició democràtica, han proposat crear centres d’internament per a la immigració a tercers països, seguint la proposta del protocol signat amb Albània per la primera ministra italiana. Però recentment la UE ha fet un pas més per externalitzar el problema i situar fora del focus dels seus ciutadans les tràgiques conseqüències i les imatges del trànsit incontrolat de les rutes migratòries al Mediterrani. Per a això la UE ha signat acords amb els països del nord d’Àfrica, perquè a canvi d’ajuts econòmics, aquests països aturin i assumeixin la immigració il·legal. Però la realitat coneguda i denunciada per diferents onegés, és la que milers de persones de pell negra són detingudes i abandonades a les zones desèrtiques africanes.
La inhumana estratègia comunitària s’ha de llegir en clau d’impotència d’una política abocada al fracàs, perquè la fortalesa i el valor humà dels que busquen un futur millor és tal que superarà tots els obstacles que imaginin les ciutats i els països rics per impedir-ho. L’eufemisme de distingir entre immigració legal o il·legal és d’una debilitat tal que no resisteix les estadístiques de la realitat. Deportacions en calent o en fred; vaixells de retorn; protecció de fronteres, la crida a identitats i déus inexistents, no faran sinó retardar el futur que arribarà, tard o d’hora, i que ens obligarà a canviar la percepció i la visió de la vida en comú.
En conseqüència, no hauríem d’esperar de l’estat(s) protector(es) la solució d’una qüestió que té les seves arrels en la por i la resistència a l’alteritat dels mateixos ciutadans. Les polítiques no són la causa, sinó el reflex del que se suposa que pensen els votants. En aquest sentit, fora bo pensar que tot el que amagui la realitat és una resistència inútil, i que l’esforç per encarar i visualitzar la realitat és un pas imprescindible per avançar en la resolució del problema.
En aquesta línia, fa poc es va donar a conèixer el projecte Wastecar que han dut a terme investigadors de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, finançat pel Pla Barcelona Ciència 2022 de l’Ajuntament, que estudiava el paper del col·lectiu – principalment subsaharià sense papers- dedicat a la recollida de residus de trastos i metalls de la ciutat. En aquest treball es destacava que: «… a Barcelona hi ha més de tres mil recicladors informals, que recullen diversos metalls —bàsicament ferro, alumini, coure i acer— dels carrers i contenidors. Que treballen una mitjana de seixanta hores a la setmana i guanyen menys de dos euros l’hora. “… que només la meitat aconsegueix viure en pisos compartits, mentre que els altres ho fan al carrer.» “… que és un col·lectiu que reuneix milers de tones de metall a l’any…».
Aquest és un exemple d’iniciativa, que a més d’una recerca sociològica, comporta la visualització d’un col·lectiu integrat en la vida de la ciutat i ens enfronta a la pervivència d’una situació d’esclavisme laboral consentida que es dóna en molts àmbits de les activitats necessàries per a la subsistència de la societat.
Amb aquesta idea, de visualitzar a l’altre, per entendre i avançar, és la que ens ha impulsat a dibuixar un seguit de “postal urbanes”, que si bé no donen solucions als problemes, si més no poden servir per a completar la crònica real de la ciutat en la que vivim.
