L’enginyeria (financera) farà que s’edifiquin 4.000 metres més a Diagonal-Pg. de Gràcia. Seria interessant que el nou hotel comprés edificis del costat i els unís amb un pont
Publicat el dijous 12 de febrer de 2015 al diari EL PAÍS
Fa dues setmanes parlàvem del cas del gratacel que, en virtut d’un pacte entre el govern municipal i el Partit Popular, es pensa construir a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal. Una cadena hotelera vol aixecar-hi un hotel de luxe després d’enderrocar l’actual seu del Deutsche Bank, un dels primers petits gratacels que s’havien construït en aquesta via entre els anys seixanta i setanta. El nou hotel sembla no tenir-ne prou amb la modesta alçada actual i haurà d’aixecar una torre de 98 metres d’altura, unes set plantes més que ara, per ser més que els altres hotels de la Diagonal.
Deixant de banda la qüestió de l’enderroc, el cas és molt il·lustratiu per fer veure a alguns col·legues, estudiants i públic en general on comença el que anomenem projecte d’arquitectura, i que òbviament no és a la taula de dibuix d’un arquitecte. Escric això tot pensant en una de les fotografies de l’exposició del fotògraf Antoni Arissa que es pot veure aquests dies al CCCB. La imatge, de les poques que té un títol, es diu Preludi d’un gratacel, i hi apareixen compassos, tiralí- nies, un transportador d’angles i un tinter, sobre un fons de paper en blanc. Resulta encantadora i d’una ingenuïtat tan sols igualada per alguns dels meus col·legues. És evident que el preludi d’un gratacel no és això, i pensant en el nou gratacel del passeig de Gràcia amb la Diagonal, no necessita gaire explicació. Si calgués trobar un motiu per a una fotografia que il·lustrés aquest preludi, més aviat seria una composició amb comptes fets a mà en una llibreta, com aquells que es van fer públics quan va esclatar el cas Bárcenas. El disseny del gratacel ha començat per una operació d’enginyeria financera per justificar la nova edificabilitat del solar, que permetrà construir uns 4.000 metres quadrats més. Aquesta edificabilitat s’obté comprant el dret d’edificació d’altres solars, entre ells l’antic taller Masriera al carrer Bailèn, i la dels Lluïsos de Gràcia, a la plaça del Nord. Tot això és molt estrany i, per posar un exemple vulgar, és semblant a l’operació que permet a qui ha perdut els punts del carnet de conduir comprarne a una tranquil·la tieta que té carnet però no condueix, per seguir conduint i evitar la sanció.
Potser en un inici estava bé que la ciutat tingués una xifra que fixés la seva edificabilitat com un còmput general, però ara veiem que serveix per justificar operacions com aquesta, que dubto molt que equilibrin res més que una xifra abstracta. Si s’ha d’obtenir més edificabilitat, que es pagui i es resolgui al lloc en qüestió. La veritat és que no s’entén per quin motiu, posats a haver d’augmentar els metres quadrats, no compren alguns edificis veïns i que el nou hotel sigui en realitat la suma de dos o tres edificis. És més una marca corporativa si l’hotel està en un sol edifici? Crec que ja no. Fins i tot seria més interessant i millor per a la ciutat si el nou hotel conservés l’edifici actual, tot millorant-lo, i ampliés la seva superfí- cie comprant edificis a l’altra banda de la Riera de Sant Miquel i els lligués amb un pont per sobre del carrer, un pont que, per exemple, podria ser de lloguer a 40 o 50 anys. A la Vila Olímpica no va semblar malament fer edificis pont per sobre de carrers prou importants, i és un tret de la singularitat d’aquella part de la ciutat. Per què la singularitat ha de ser només en altura?
L’arquitectura pot donar idees que, considerades durant el procés de gestació d’una operació financera com aquesta, potser ens haurien estalviat la banal idea del gratacel. Incorporar les solucions arquitectòniques al procés al mateix temps que les idees financeres permet contemplar el projecte d’una forma completa. D’altra manera, l’arquitectura arriba al final del procés quan ja no té remei i tan sols serveix per blanquejar una vulgar idea “d’homes de negocis”. Lamentablement, el govern municipal també sembla haverho ignorat i l’oposició hi ha tingut un paper tebi.
Pensar que Barcelona és la ciutat de l’arquitectura i del disseny es torna en aquest cas ridícul. L’arquitectura, el projecte d’arquitectura, ha de formar part del projecte de negoci. L’arquitectura permet pensar de manera sincronitzada amb l’esperit de l’època i també amb l’espai urbà. Avui el projecte d’arquitectura interpreta d’altra manera el fet unitari i és capaç d’entendre, per exemple, que és més complex un edifici a dues bandes del carrer i en dos o tres solars que en un de sol; i que la idea de l’aspecte unitari o de la identificació visual ha quedat per a les comissaries de policia i les benzineres. L’època dels edificis-entitat i de la unitat corporativa sembla haver periclitat. Els negocis i l’arquitectura no han de ser contraris i l’arquitectura pot ajudar a fer un negoci millor i més creïble.
